A la Roma confinada per la pandèmia ara fa unes setmanes, es podien escoltar músics a les terrasses des d’on es veu Piazza Navonna, i des d’altres el Celio i el Trastevere, interpretant fragments de música composta per al cinema per Ennio Morricone, que acaba de morir. El comiat a la seva dona i l’encàrrec de fer un funeral discret i íntim ‘per no molestar’, contrasta amb la imatge d’un Ennio Morricone esquerp i rondinaire. Els meus amics, que el van conèixer a Roma parlaven d’ell com un geni discret i abstret. Ell, teoritzava que la música al cinema servia per explicar el que no es diu a una pel·lícula, és a dir, per mostrar sensitivament l’esperit de l’obra.
La seva manera de fer i una tècnica depurada i precisa el van convertir en un geni de la música pel cinema. I aquesta no és una frase feta. La seva genialitat queda ben palesa en la enorme capacitar d’innovar, en la instrumentació i en la mescla, subtil i complexa alhora, de les seves bandes sonores. El director d’un film que li encarregués la feina de compositor, rebia d’Ennio Morricone un regal immens ple de sensibilitat. Només calia que el geni entengués i estimés la pel·lícula, com si ell en fos el director, perquè la seva música la convertís en un film especial, inoblidable.
Emocionar no només és un ofici i un art, també és un do i Ennio Morricone el tenia. Un do que ara s’emporta per sempre per composar una simfonia eterna i que ens deixa un llegat inoblidable. Un humil agraïment per tanta bellesa.
