El cul negre de la mare del blues

- Advertisement -
- Advertisement -

Tot i que en aquest país havia passat força desapercebut pel catàleg de Netflix, el film Ma Rainey’s Black Bottom ha passat a la primera plana de l’actualitat gràcies als Globus d’or 2021. La pel·lícula té el nom en castellà de La madre del soul tot i que la traducció literal del títol hauria de ser El cul negre de la Ma Rainey en referència a una cançó de la diva negra del blues que va triomfar als anys 20 als Estats Units. El film de George C. Wolf és una producció de Denzel Washington en la mateixa línia de la multipremiada Fences (2015) que també adapta una obra de teatre del dramaturg August Wilson’s. Aquest autor negre de Pensilvania és conegut per l’anomenat Pittsburgh Cycle un conjunt de 10 obres que retraten el patrimoni cultural afroamericà als anys vint (i que Denzel Washington vol portar al cinema en la seva totalitat).

El primer que cal remarcar és que la pel·lícula ens situa en un estudi de gravació on la banda de Ma Rainey ha de gravar un disc. És a dir, com a bona obra de teatre, tot passa en un únic espai. El segon aspecte a subratllar és que és una cinta amb molt diàleg i molt centrada en el blues i la xacra del racisme als Estats Units, dos temes que per molt interessants que puguin semblar ens són llunyans i no acaben de connectar amb l’espectador (si és que no hi està especialment interessat). El tercer element (positiu) és que és un vehicle que sembla fet expressament per al lluïment personal dels seus dos protagonistes: la malcarada diva de blues interpretada per Viola Davis i l’impulsiu i ambiciós trompetista encarnat per Chadwick Boseman. L’actor, que va morir aquest 2020 per culpa d’un càncer de còlon, posa una cirereta al pastís de la seva curta carrera amb un paper enèrgic i ple de matisos (ràbia, virtuosisme, nervi, emoció). Val a dir que si s’endú una colla de premis grossos per posar-se a la pell del músic serà per mèrits propis ja que el llargmetratge s’aguanta gràcies a la seva presència i al contrapunt que li posa Viola Davis. L’actriu també fa una actuació sobrada de carisma i energia (negativa) que eleva el film cada vegada que surt en pantalla.

Malgrat això, Ma Rainey’s Black Bottom no atrapa al públic en molts moments de la seva trama. Les llarguíssimes escenes al soterrani de gravació són tedioses i hom té la sensació que els minuts passen molt lentament entre conflicte i conflicte. Un guió més dinàmic i un muntatge més ple de vida haguessin ajudat molt a una pel·lícula que oblidaríem ràpidament si no fos pel magnetisme dels seus protagonistes.

Veredicte

El millor: les interpretacions de Viola Davis i Chadwick Boseman.

El pitjor: un guió massa carregat de diàlegs de dubtós interès.

Nota: 6

- Advertisement -
JR Armadàs
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit dos curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents