El primer que havia de fer la quarta temporada de Ted Lasso era justificar la seva existència. Després de tres temporades que acabaven amb una conclusió que semblava definitiva, calia un bon motiu per ressuscitar la sèrie d’èxit d’Apple TV, i en van trobar un de força reeixit: aquest cop, en Ted entrenaria el nou equip femení de l’AFC Richmond. D’aquesta manera, podrien mantenir bona part dels personatges mítics de la sèrie i alhora crear una sensació de nou començament amb l’arribada de nous personatges que donin aire fresc.
Un nou Richmond
Sobre el paper (i, en general, sobre la pantalla, també), la idea de crear un equip femení és excel·lent per explorar noves idees que no havíem vist prèviament, com la conciliació familiar d’una futbolista, tot i que no se n’exploti tot el potencial. Però l’encert principal és recuperar alguns dels bons hàbits de la primera temporada, col·locant al centre un equip en el qual ningú creu i que ha de superar tots els obstacles per demostrar-los el contrari.
En aquest sentit, veure com l’equip femení aconsegueix omplir l’estadi gràcies, per exemple, a l’empenta de la Keeley o al bon joc de les mateixes jugadores és una de les formes que té Ted Lasso d’emocionar l’espectador, una habilitat que no ha perdut mai i que utilitza tants cops com li sembla sense por de resultar ensucrada. I igual que sap emocionar, també sap com fer riure, perquè tot i no ser una sèrie hilarant, té grans moments còmics, com els de la segona comentarista dels partits.
Els problemes de ‘Ted Lasso’
De la mateixa manera que recupera alguns dels millors elements de la primera temporada, aquesta quarta també arrossega alguns problemes de la tercera, que va ser especialment farragosa i desenfocada. L’exemple més evident és la llarga dels episodis, que a les primeres temporades eren més breus, retallant tota la palla per anar al gra, cosa que s’agraïa. Però el problema no és aquest, sinó que el guió oblidi tan sovint quins són els seus dos grans pilars: que és una sèrie de futbol i que és una sèrie sobre el Ted Lasso.
Sí, Ted Lasso està pensada perquè la pugui gaudir qualsevol persona sigui quina sigui la seva relació amb el futbol, però no deixa de ser sorprenent que la presència de l’esport hagi anat minvant temporada a temporada fins al punt que en poquíssimes ocasions veiem com juguen, o la classificació, o els resultats. Una sèrie de futbol que ni li interessa el futbol, perquè tot sembla passar fora del terreny de joc i gairebé no hi ha trames relacionades amb el futbol en si.
I de trames, n’hi ha unes quantes. Entre el Roy Kent, la Keeley, la Rebecca, el Leslie, les innecessàries aventures del Coach Beard i totes les noves jugadores, qui es queda sense espai és el protagonista de la sèrie: el Ted. I això que no ha deixat de ser el personatge més interessant: quan s’explora la seva complexitat psicològica la sèrie s’eleva, però ni en la relació amb el seu fill, o amb l’exdona, o amb un possible interès amorós el guió s’atreveix a anar més enllà d’un capítol o dos, amb idees que arrenquen, però no acaben d’anar enlloc. No pots no donar-li un arc de personatge al qui dona nom a la sèrie. No pots.
Però no hi ha hagut espai per al Ted. Perquè, a més dels personatges mencionats, encara queden dues incorporacions importants més. Una de fallida, la de la Zelda, histriònica i sense gràcia, i l’altra de magnífica, la de l’entrenadora Alice, que té un caràcter sec que complementa molt bé amb el del Ted. Una llàstima, també, que no s’hagi explorat una mica més. I és que la conclusió és clara: la quarta temporada de Ted Lasso tenia tots els elements per ser fantàstica, i, per moments, ho ha estat, però massa sovint s’ha centrat en trames i personatges que no tocaven. Esperem que la cinquena tingui una mica més de punteria.
Veredicte
Agradarà a: els amants del sucre.
No agradarà a: els amants del futbol.
Enganxòmetre: 7
Nota: 7
