El Cinèfil
‘El castillo’: l’horror darrere dels neons

Hi ha històries que necessiten explicar-se, però que exigeixen trobar la manera adequada de fer-ho. El castillo, minisèrie creada per Isabel Peña i Eduardo Villanueva, parteix d’una realitat especialment dolorosa: l’explotació sexual de dones estrangeres en els clubs de carretera de l’Espanya de finals dels anys noranta.

La història segueix Liesa (Omar Ayuso), un jove inspector que s’incorpora a la UCRIF, i la seva companya Carmen Osés (Laia Marull). Tots dos comencen a investigar un entramat de negocis de prostitució controlats per Suizo (Raúl Arévalo) i els seus socis. Paral·lelament, coneixem Claudia (Valentina Vidal), una jove colombiana que arriba a Espanya amb l’esperança de millorar la seva vida i ajudar econòmicament la seva família.

Sis episodis són suficients per construir un relat que combina thriller policial i drama social, però que troba la seva veritable força en les persones atrapades dins d’un sistema que les converteix en mercaderia.

La violència que no necessita mostrar-se

Un dels grans encerts de la sèrie és la seva manera de representar la violència. El castillo entén que no cal recrear-se en les agressions ni exposar els cossos de les víctimes per transmetre la brutalitat de l’explotació sexual.

La càmera prefereix observar els rostres, els silencis, les mirades i les petites renúncies quotidianes. La violència no és únicament física: també és econòmica, psicològica i emocional. Es manifesta en els deutes que mai no s’acaben, en la documentació que condiciona la llibertat de moviment i en les amenaces que no necessiten ser pronunciades per resultar efectives.

Aquesta contenció formal és una de les decisions més intel·ligents de la producció. La sèrie no vol convertir el patiment en un reclam visual. Al contrari, desplaça la mirada cap als clients i els responsables del negoci, obligant l’espectador a qüestionar-se la seva pròpia percepció d’aquesta realitat.

El títol també funciona com una metàfora d’aquest univers tancat. Els clubs semblen espais aïllats de la societat, però en realitat formen part d’una estructura econòmica i social molt més extensa.

Un repartiment que sosté el relat

Les interpretacions són un dels grans pilars de la minisèrie.

Raúl Arévalo construeix un Suizo inquietant precisament perquè no necessita convertir-lo en un malvat de caricatura. La seva aparença de normalitat, la fredor amb què gestiona el negoci i la seva capacitat per separar l’activitat criminal de qualsevol responsabilitat moral el converteixen en un personatge especialment desagradable.

Valentina Vidal és una de les grans descobertes. La seva Claudia no és simplement una víctima passiva de les circumstàncies. És una dona que intenta sobreviure, que observa el seu entorn i que busca conservar una part de la seva identitat en un món que li ha pres gairebé totes les possibilitats de decidir.

Omar Ayuso i Laia Marull ofereixen dues interpretacions sòlides com a investigadors. Especialment destacable és Marull, que aporta credibilitat i contenció a un personatge que fuig de l’arquetip de la policia heroica.

El repartiment secundari completa un retrat coral en què també tenen importància els homes que participen en aquest entramat. No són necessàriament grans criminals ni individus excepcionals: són persones aparentment normals que contribueixen a sostenir una estructura d’explotació.

Un thriller amb consciència social

El treball de guió d’Isabel Peña i Eduardo Villanueva aconsegueix combinar la investigació policial amb la dimensió humana de la història. La narració avança amb agilitat i distribueix la informació sense necessitat de convertir cada episodi en una lliçó explicativa.

La reconstrucció de l’Espanya dels noranta també resulta significativa. Els clubs de carretera, els ambients nocturns i les dinàmiques policials situen l’acció en un context en què determinades pràctiques estaven profundament normalitzades.

La direcció d’Elena Martín i Sandra Romero aposta per una posada en escena funcional, sense grans exhibicions estilístiques, però amb una atmosfera que acompanya perfectament la història. La música d’Olivier Arson contribueix a reforçar aquesta sensació d’inquietud.

Un altre encert és la voluntat de mostrar que l’explotació no s’acaba a les portes dels clubs. Les relacions familiars, la necessitat econòmica i les responsabilitats afectives poden convertir-se també en mecanismes de dependència. En el cas de Claudia, aquesta dimensió amplia el conflicte i fa encara més complex el seu intent d’escapar d’aquesta situació.

La sèrie, a més, planteja una qüestió que va més enllà de la investigació criminal: fins a quin punt una societat pot considerar-se aliena a una realitat que consumeix, tolera o prefereix ignorar?

Quan la denúncia esdevé cinema

Si hi ha algun aspecte menys rodó, és que en determinats moments la voluntat de denúncia social pot resultar massa evident. La investigació policial segueix alguns camins propis del thriller convencional i, puntualment, el relat perd una mica de naturalitat quan sembla voler remarcar excessivament el seu missatge.

Tanmateix, són petites concessions dins d’una proposta que funciona especialment bé quan confia en els personatges i en les situacions. No necessita grans girs argumentals perquè el veritable horror ja és present en allò que explica.

El castillo és una minisèrie necessària, però sobretot és una minisèrie ben construïda. No es limita a assenyalar els culpables, sinó que intenta entendre els mecanismes que permeten que l’explotació sexual es converteixi en un negoci. I ho fa sense caure en el sensacionalisme ni utilitzar el patiment de les dones com a espectacle.

Perquè el més inquietant d’aquesta història no és descobrir que existeixen individus capaços de cometre atrocitats, sinó comprovar que darrere d’aquest negoci hi ha tota una estructura de complicitats, silencis i normalització social.

Una ficció que incomoda, remou consciències i recorda que, de vegades, mirar cap a una altra banda també forma part del problema.

Veredicte

Agradarà si… t’interessen els thrillers policíacs amb rerefons social, personatges complexos i històries que conviden a reflexionar.

No t’agradarà si… busques un thriller trepidant, ple de girs inesperats i amb una narrativa menys centrada en la denúncia social.

Enganxòmetre: 6

Nota: 7,5

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa