Hi ha històries que formen part de l’imaginari col·lectiu del cinema de terror. Carrie, la novel·la amb què Stephen King va debutar el 1974, n’és una de les més emblemàtiques. Després de l’adaptació cinematogràfica de Brian De Palma, convertida en un clàssic del gènere, i de diverses reinterpretacions posteriors, Mike Flanagan assumeix el repte de traslladar novament aquest univers a la televisió. Una operació que permet ampliar el relat original, però que també planteja una pregunta inevitable: calia tornar a explicar la història de Carrie White?

La sèrie recupera la figura de l’adolescent marginada, educada sota el fanatisme religiós de la seva mare i víctima de les humiliacions dels companys d’institut. Els seus poders telecinètics es converteixen en una resposta violenta a un entorn que l’ha rebutjat sistemàticament. Flanagan actualitza el context i incorpora elements contemporanis com el ciberassetjament, la humiliació pública i la crueltat amplificada per les xarxes socials. El conflicte continua sent el mateix, però les eines de la violència han canviat.

El terror de créixer sent diferent

Un dels encerts de la proposta és entendre que Carrie no és únicament una història de poders sobrenaturals, sinó un retrat de la intolerància i l’exclusió. La violència que pateix la protagonista és tan inquietant com les conseqüències dels seus poders. En aquest sentit, la sèrie troba una lectura contemporània del material de King, especialment quan aborda la pressió social i la dificultat de trobar un lloc en un entorn hostil.

La relació amb la mare continua sent un dels pilars dramàtics del relat. El fanatisme religiós i el control familiar construeixen una presó emocional de la qual Carrie sembla no tenir escapatòria. Flanagan, habitualment interessat en els traumes familiars i les ferides emocionals, troba aquí un terreny especialment adequat per desenvolupar el seu univers narratiu.

Mike Flanagan, entre el drama i el terror

El principal problema apareix en el desenvolupament. L’estructura televisiva permet aprofundir en personatges i situacions que les adaptacions cinematogràfiques havien resolt amb més concisió, però també provoca que la narració perdi part de la seva contundència. Les subtrames i l’ampliació del context no sempre contribueixen a enriquir el conflicte central.

Flanagan torna a demostrar la seva habilitat per construir atmosferes inquietants i explorar els mecanismes psicològics del terror. Tanmateix, la seva tendència a prioritzar el drama emocional per damunt de l’horror més directe pot acabar desdibuixant l’essència d’una història que necessita incomodar, sacsejar i, sobretot, fer esclatar tota la ràbia acumulada.

Una història que continua cremant

El gran repte de qualsevol nova adaptació de Carrie és conviure amb l’ombra de la pel·lícula de Brian De Palma. La seqüència del ball de graduació continua sent una de les imatges més poderoses de la història del cinema de terror, i qualsevol revisió del material original ha de trobar una manera pròpia de justificar-ne l’existència.

La sèrie aconsegueix actualitzar el discurs i demostrar que la tragèdia de Carrie continua tenint vigència. La humiliació, el fanatisme i la violència contra els més vulnerables són elements que malauradament no han envellit. Però ampliar una història no significa necessàriament millorar-la. De vegades, explicar massa els motius del monstre acaba restant força a la seva naturalesa.

Carrie és una adaptació amb idees interessants i una mirada contemporània sobre un dels grans relats de Stephen King, però queda atrapada entre la voluntat de reinventar el clàssic i la necessitat de respectar-ne l’essència.

Veredicte

Agradarà: als seguidors de Stephen King, Mike Flanagan i les històries de terror psicològic amb rerefons social.

No agradarà: a qui esperi un slasher contundent, més mala llet i una nova versió a l’altura del clàssic de Brian De Palma.

Enganxòmetre: 5

Nota: 6