Ryan Murphy torna a endinsar-se en el costat més fosc de la història criminal amb Monster: The Lizzie Borden Story. Aquesta nova temporada de l’antologia de Netflix Monster recupera un dels casos més cèlebres de la crònica negra nord-americana: el doble assassinat dels pares de Lizzie Borden el 1892.
La sèrie parteix d’un material potent, però aviat queda atrapada en la seva pròpia necessitat d’excés. Murphy construeix una atmosfera fosca i carregada, amb una posada en escena elegant i una clara voluntat de convertir el cas en alguna cosa més que una reconstrucció criminal. El problema és que, a mesura que avança, la provocació pesa més que la narració.
Més enllà del monstre
Monster funciona especialment bé quan s’interessa per la dona que hi ha darrere del mite. Les tensions familiars, les convencions socials i les limitacions imposades a les dones de finals del segle XIX permeten construir una Lizzie més complexa que la simple figura criminal que ha passat a la història.
És en aquesta dimensió més humana on la sèrie troba el seu millor material: quan deixa de preguntar-se si Lizzie és un monstre i comença a explorar com es construeix un monstre.
Ella Beatty assumeix el paper protagonista amb una interpretació continguda que evita convertir Lizzie en una caricatura. El seu treball és especialment efectiu en els moments més íntims, quan la sèrie abandona el morbo i deixa que siguin les mirades, els silencis i les tensions familiars els que expliquin el personatge.
El repartiment secundari contribueix a reforçar una producció amb una clara vocació d’esdeveniment, però és Beatty qui aconsegueix mantenir el centre emocional de la història.
Quan l’excés pesa massa
Murphy, però, no sempre confia en aquesta dimensió més humana i acaba recorrent massa sovint al morbo, la violència i la grandiloqüència visual. La sèrie sembla voler superar-se constantment en intensitat i provocació, fins al punt que determinades decisions acaben diluint allò que realment resulta interessant.
El cas de Lizzie Borden ja és prou inquietant per si mateix. No necessita que cada escena intenti ser més extrema que l’anterior.
El resultat és una sèrie amb bons intèrprets, una notable ambientació i una història real fascinant, però també irregular. The Lizzie Borden Story és més interessant quan mira la persona que hi ha darrere del monstre que quan intenta convertir-la, una vegada més, en espectacle.
Veredicte
Agradarà: als que els atrau el true crime, les històries criminals basades en fets reals i les sèries de Ryan Murphy amb una posada en escena fosca i provocadora.
No agradarà: als que busquen una reconstrucció continguda i rigorosa del cas de Lizzie Borden i els molesten els excessos estilístics, el morbo i la dramatització.
Enganxòmetre: 7
Nota: 6
