Reconec que no m’ho esperava. No m’esperava que la millor sèrie d’aquest 2024 fos un spin-off sobre un personatge secundari d’una pel·lícula de superherois. Però ho és. I potser m’ho hauria hagut d’esperar una mica després de la sorpresa positiva que va ser el The Batman de Matt Reeves, un film impecable en la direcció, les interpretacions i l’exploració del crim a Gotham. Resulta que The Penguin també és tot això, i més.
Els malvats són malvats
La sèrie arrenca en el moment immediatament posterior als esdeveniments de The Batman, agafant a la perfecció el relleu de les conseqüències del film, però sense donar-li excessiu pes per començar a crear la seva pròpia història. Així, ens presenta la figura d’Oswald Cobb, el pingüí, com un antiheroi a qui no podem evitar donar suport tot i saber que és un mafiós sense escrúpols.
Com aconsegueix que hi empatitzem? A partir dels mecanismes narratius que tantes ficcions han utilitzat per humanitzar malvats: una infància tràgica, un entorn amb personatges amb bon cor (ja parlarem d’en Vic) i un relat de ser el dèbil en una lluita contra els poderosos. Tot plegat, una trampa perfectament dissenyada.
Perquè al llarg dels vuit episodis de The Penguin es fa cada vegada més difícil posicionar-se a favor de l’Oz, girant-te a la cara de forma brutal la idea que tothom és redimible per presentar-te una realitat molt més senzilla, i, alhora, molt més complexa: que els malvats són malvats i, com a tals, fan actes malèfics.
Interpretacions icòniques
Fer funcionar una sèrie on resulta gairebé impossible trobar res on aferrar-se per empatitzar amb el protagonista té un mèrit increïble. I no seria possible sense la formidable interpretació de Colin Farrell. Hi té molt a veure la bestialitat que aconsegueixen per caracteritzar-lo des de l’equip de maquillatge, però no hi ha millor compliment per un actor que dir que no se’l veu per enlloc, que l’únic que hi ha és el personatge.
I no és l’únic que brilla. Cristin Milioti ens havia enamorat a How I Met Your Mother, ens havia impactat a Made for Love i ens havia divertit a Palm Springs, però el seu paper com a Sofia Falcone marcarà un punt d’inflexió en la seva carrera per la quantitat de premis que, si es fa justícia, s’endurà.
El seu personatge és la coprotagonista que ningú esperava i que eleva la sèrie a un altre nivell. Funcionant com l’altra cara de la moneda del pingüí (passem de veure-la com una malvada a empatitzar amb ella), l’hereva desterrada de la família Falcone aporta humanitat i dolor alhora que la crueltat i el caos necessaris per oferir grans dosis d’entreteniment a l’espectador.
Victor, el cor de la sèrie
I no és que l’Oz no sigui caòtic. La seva incapacitat d’idear plans sense haver d’improvisar pel camí és encomiable. I això dona molt de joc narratiu, perquè ni ell, ni nosaltres, sabem què passarà a continuació. En aquest sentit, The Penguin pot presumir de dominar a la perfecció l’art dels girs de guió. N’hi ha un parell o tres que et recontextualitzen tot el que havies vist anteriorment que són per emmarcar.
Però encara que no sàpiga planificar, Oswald Cobb sí que té la capacitat de sortir-se’n de les pitjors situacions possibles (tantes vegades que potser és l’única crítica que se li podria fer a la sèrie). I ho aconsegueix, sobretot, gràcies a les seves habilitats persuasives per connectar amb els altres, tant amb criminals de Gotham com ell com amb l’altre gran personatge d’aquesta ficció: Victor Aguilar.
Interpretat per un Rhenzy Feliz que no desentona en cap moment davant les altres dues bèsties interpretatives, el Victor funciona com la tercera peça d’aquest trenca-closques perfecte que és The Penguin. D’orígens humils i ple de bones intencions, es deixarà corrompre per aquest entorn de màfies i traïcions on pertanyen personatge com el pingüí, però no com ell. I aquest desencaix, aquesta tensió del destí, oferirà al personatge, igual que al de la Sofia, un aire de tragèdia clàssica que resulta fascinant.
Tot el que volíem i més
La inclinació per la tragèdia a través d’aquests personatges tan ben construïts que lluiten pel seu lloc en el món del crim urbà sembla beure clarament d’obres com Els Soprano. No estic dient que arribi al seu nivell, tampoc ens flipem. Estem parlant d’una de les millors sèries de l’any, no de la història. Però la showrunner Lauren Lefranc pot estar molt satisfeta del que aconsegueix amb The Penguin.
Perquè a més de presentar un guió, direcció i interpretacions impecables, és capaç de donar-li al públic allò que espera veure —l’ascens d’Oswald Cobb entre els reis del crim de Gotham—, però sorprenent-lo en el com. No l’humanitzarà, sinó que ens retratarà un monstre. No serà el seu dolor el que ens enganxarà a la sèrie, sinó el dels que l’envolten. I no serà el seu l’únic gran personatge, sinó que n’hi haurà dos més. Impecable. Per treure’s el barret.
Veredicte
Agradarà: als fans de The Batman i de les ficcions fosques sobre el crim i la màfia.
No agradarà: a qui necessiti que li caigui bé el protagonista per poder gaudir d’una sèrie.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9
Enganxòmetre: 9
Nota: 9
