Heròdot, pare de la Història del segle V aC, informa al llibre II de la seva magna obra que Homer i Hesíode el precedien quatre-cents anys “i no més”, i els atorga que “compongueren la teogonia dels grecs”. Però qui fou Homer? La tradició grega venia parlant d’ell des de probablement el mateix segle IX o VIII, quan se suposa que compongué els dos més immensos poemes que la humanitat ha forjat mai: La Ilíada i L’Odissea, mare de totes les mitologies. Però aquests poemes sembla que assoliren forma escrita al segle VI aC, –el segle on sembla que el grec escrit assoleix maduresa– per ordre del tirà Pisístrat a Atenes; hom considera que aquest segle clava la fita de l’origen de la literatura. Potser en van haver escrits abans, però Pisístrat sembla que fixà la forma que coneixem, de la qual, però, només tenim fragments de còpies no abans del segle III i II aC, i completes només a partir de l’Imperi Bizantí.
Tanmateix, tot es perd en la nit dels temps. Originàriament, La Ilíada i L’Odissea eren poemes dits de viva veu pels “aedes” segons llarga tradició; l’origen jeia en el ressò de grans gestes que s’esdevingueren en temps encara més remots, entorn del 1200 aC. Ni tan sols sabem si hi hagueren deu anys de setge a Troia per part dels aqueus. Les set Troies efectivament trobades per Heinrich Schliemann a la península d’Anatòlia només demostren que la ciutat va patir episodis bèl·lics (gens estrany tot tenint en compte que controlava l’estret de l’Hel·lespont, important ruta comercial), però res prova la mítica Guerra de Troia. Probablement ni Homer fou algú concret. Potser fou un dels molts aedes que recitaven els poemes, algú que ho feia molt bé, i que va acabar per passar com a autor d’ambdós poemes sense ser-ho strictu sensu.
The Odisseny de Chistopher Nolan: més que una versió
El cinema torna un i altre cop a aquests relats primigenis. La humanitat sencera hi és encapsulada; hi contenen l’amor, la fidelitat i la traïció, l’abús, la depredació, la conxorxa i la venjança, la justícia i el relat iniciàtic, la guerra i llurs conseqüències, i el retorn a casa (el ‘nostos’ grec: L’Odissea en fou el primer) i també llurs conseqüències. Les històries compreses ens han fascinat de sempre, envoltades d’un origen tan llunyà que generen vertigen, i hi contenen una narrativa tan vigorosa, tan eternament moderna, que el cinema semblaria de bell antuvi un dels mitjans idonis per transmetre-la.
La imatge del Cavall de Troia ancorat a la platja (que per cert Homer ni esmenta a La Ilíada i molt de passada a dos passatges de L’Odissea) fascina a Christopher Nolan des de la infància. Segons sembla, la Warner va pensar en ell per dirigir “Troy” ara fa més de vint anys, i des de llavors arrossega la idea homèrica. De fet, el director admet que ha pogut afrontar “The Odyssey” a causa de l’immens èxit de taquilla que fou “Oppenheimer”, la qual cosa animà Universal, ‘major’ d’aquest film, a atorgar-li carta blanca i 250 milions de dòlars. Recordem que Nolan, després de vint anys de col·laboració, va canviar Warner per Universal perquè la primera volia fer estrenes simultànies amb HBO de les seves cintes en temps de pandèmia.
Els classics ens acompanyen sempre
Nolan assegura que, en certa manera, tots els seus films tenen coses dels poemes d’Homer, i de L’Odissea en particular, com ara el pas del temps i l’envelliment, la memòria, l’anhel de retorn, per bé que la seva adaptació del poema incrementa sentiments com l’aflicció i el penediment en la figura d’Odisseu (Matt Damon), uns elements que, per cert, ja trobem treballats en la recent i esplèndida The Return, d’Uberto Pasolini, amb un Ralph Fiennes que supera Damon en la seva composició de l’heroi, molt més greu, fosc i desfet.
“The Odyssey”, com tots esperem de Nolan, és un film espectacular, una nova simfonia visual com actualment ningú altre és capaç d’assolir. Rodada íntegrament (això assegura) en sistema IMAX i en 70 mm, si no fos per un criteri de fotografia, a parer nostre, absolutament equivocat, seria un esclat en pantalla de primer nivell. Malauradament, i fins a cert punt incomprensiblement, ell i el seu director de fotografia habitual, el suís Hoyte van Hoytema (Tenet; Dunkirk; Interstellar) han adoptat des d’Oppenheimer una paleta terrosa, ocre, esmorteïda, molt en consonància amb la malaurada moda, que treu vigor a l’acció i, com és el cas del film amb Cillian Murphy, enlletgeix la imatge. Nolan podrà argumentar la seva intenció de connectar el mite amb la realitat contundent, que el realitzador associa a certa condició terrosa, però no cal dur-ho a l’exageració, a la negació d’una part fonamental de l’espectacle que, altrament, és evident que també es vol. A banda, el sol roent del Mediterrani més aviat posa color que no el treu.
Encara pitjor. No s’espera de Nolan que a escenes d’acció faci escombrades de càmera, que la faci tremolar i que abusi del primer pla (que a voltes fa sospitar és un recurs per ocultar dificultats d’assoliment d’acord amb el seu criteri de mantenir un realisme contundent i evitar els efectes especials en el possible). Òbviament, és quelcom volgut, però, odiosament, no permet veure res clar i despista que dóna gust. El gran misteri és com ho ha aconseguit, perquè si tot el film està rodat amb càmeres IMAX, és del tot impossible que l’operador se l’hagi pogut posar a l’espatlla.
La tecnologia, un personatge més
Tinguem en compte que tot i que les IMAX d’ara s’han reduït de mida notòriament, encara tenen molt de volum; a més Nolan va demanar a la marca que fabriquessin unes caixes on introduir-les per tal d’insonoritzar-les a causa del soroll que fan. Fins ara, el director només podia usar-les a escenes d’acció de “The Dark Knight” i d’altres films; però ara volia emprar el sistema també a escenes de diàleg, íntimes, amb so directe. El pes de càmera, objectiu i caixa d’insonorització fa inviable les escombrades a pes, el que duplica el pecat. A tot això, un altre problema tècnic limitava el rodatge: les càrregues de pel·lícula amb prou feines permeten tres minuts de filmació seguida, per la qual cosa Nolan havia arribat a demanar als actors de mantenir la posició congelats, mentre es canviava el xassís amb pel·lícula, per continuar allà on s’havien quedat amb la paraula a la boca. Inaudit!
Aquesta voluntat de rodar a indrets naturals (els estudis californians d’Universal i Sony s’han usat mínimament), tot cercant malgrat el mite un realisme absolut –res d’espais nets sense pols, ronya i engrut–, també el dugué a rodar en vaixells construïts d’acord amb el que l’arqueologia sap –mèrit del notori dissenyador de producció Nathan Crowley (“Inception”; “Intersetellar”; “The Dark Knight) i de l’experiència naval ja adquirida a “Dunkirk” amb el mateix coordinador marítim, Neil Andrea. Nolan parla dels veritables mals de cap de rodar en alta mar amb IMAX i damunt d’aquestes embarcacions.
Els personatges de la història
Aquesta cerca de realisme és lloable i dona una dimensió més que versemblant i contundent a episodis com ara el del ciclop Polifem, una criatura deforme i implacable, que aquí amb prou feines creua unes paraules amb els infortunats mariners en una escena de veritable terror enmig de l’espessa foscor de la cova. Aquesta visió du Nolan a minimitzar la dimensió fantàstica del relat tant com pot, perquè Odisseu, el seu dolor i la lluita per tornar a casa –i el que significa el retorn– al costat de la seva idolatrada Penèlope i son fill Telèmac (Tom Holland) a qui no coneix encara, és la veritable meta del film. Fins i tot la dimensió dels déus queda reduïda al mínim: Zendaya encarna molt discretament Atenea; aquesta, a banda dialogar i aconsellar, no intervé en les accions de l’heroi, que depèn només d’ell mateix contràriament a Homer, el que faria pensar que Odisseu s’imagina la interlocució amb la dea.
Molt sorprenents són els episodis amb Circe i Calipso. La Circe que encarna Samantha Morton no és una seductora bruixa. No té cap atractiu ni ho pretén perquè odia els homes –d’aquí que els converteixi en porcs i d’altres animals–; on viu no és cap palau, sinó una barraca de pedra, bruta, petita i fosca, plena d’andròmines. Després del terror de l’escena, l’afecte final per Odisseu esdevé molt relatiu i forçat per les circumstàncies, abans de suggerir-li vies de retorn. Calipso –encarnada per Charlize Theron–, amb qui el relat informa que un obnubilat Odisseu passa set anys, no és tant una bella nimfa que, tot sentint-se pregonament sola, s’enamora absorbentment d’Odisseu i no el vol deixar anar, com ara una atenta interlocutora amb capacitats terapèutiques que ajuda Odisseu a trobar-se, a superar els traumes i la pena. Quan Odisseu està preparat per tornar junt a la seva Penèlope (Anne Hathaway), no cal cap deu que obligui Calipso a deixar-lo anar.
També es mostren amb una versemblança obaga impregnada de malastrugança i pessimisme els episodis a l’Hades –un espai insular amb nit permanent, boirós i sense vida on l’heroi parla amb els companys morts i amb Agamèmnon, germà de Menelau i qui llueix una permanent cuirassa remitent al Sauron de “Lord of the Rings”–; el turment que les sirenes infringeixen a Odisseu –perquè és un home curiós que vol experimentar els efectes dels cants, i se’n penedeix–; i el pas per l’Estret de Messina amb l’amenaça dels terribles monstres Escil·la i Caribdis.
La història
L’Odissea ja presenta una estructura plena de flashbacks i d’accions paral·leles –d’aquí la increïble modernitat dels poemes–. Nolan se sent com a casa seva, perquè també n’és partidari, particularment en cercar l’efecte simfònic dels seus films fet de fluids muntatges en paral·lel o d’escenes vigoroses rodades amb espectaculars tràvelings; per això sorprèn que el director elimini un episodi com el dels feacis –el poble que acull Odisseu després d’un nou naufragi i deu anys de desventures, poc abans d’arribar finalment a Ítaca–, que facilita que l’heroi narri al rei Alcinous el seu periple. Al film, Odisseu relata a d’altres les seves vicissituds, però els feacis són un bon recurs als l’inicis del poema justament per anar desgranant els fets succeïts mentre es barregen d’altres accions.
Nolan ens mostra un Odisseu envellit, desgastat, cansat de la vida, que ja durant l’atac final a Troia comença a adonar-se de l’horror que ha escampat: arriba a imaginar-se una nena a punt de morir amb el rostre d’Atenea (Zendaya), en el que és una estranya associació d’idees. Seva fou la idea del Cavall –un episodi només sobreentès per Homer, que recullen tots els films i sèries però que de fet qui el detalla no és l’aede sinó Virgili a la seva “Eneida”, al segle I aC–; és a causa d’aquesta estratègia que moren tants innocents atroçment. Nolan fa que Odisseu arrossegui un sentiment de culpa que no es percep al poema.
Que el periple s’allargui deu anys no és tant a causa de l’ira de Posidó perquè han cegat son fill Polifem –recordem la voluntat del director d’apaivagar el preternatural–, i del caràcter a voltes petulant del personatge homèric, com d’uns mariners elementals que no sempre fan cas del seu líder, el que genera desastres que els desorienten, per major patiment de tots plegats i d’un heroi que a voltes sembla només resistir pel far que li significa sa muller Penèlope. Nolan incrementa en ell la noció dramàtica del retorn: massa anys han passat. Tot ha canviat, i no a millor. Damon transmet la sensació de desplaçament, que potser ja no encaixi al nou món. D’igual manera, en el retrobament amb Penèlope, pesen els anys perduts que haurien pogut viure junts en plenitud i que ja no tornaran, i tot per una empresa, la d’Agamèmnon i Menelau –que volen recuperar Helena de Troia (una singular Lupita Nyong’o), raptada pel troià Paris– que en el fons no el concernia, però a la qual el lligava una condició de fidelitat als micènics.
El retorn
La Penèlope d’Anne Hathaway esdevé una dona sòlida i alhora fràgil, que es nega a admetre que son marit és mort després de vint anys d’espera, i que sosté un hàbil però feble equilibri per mantenir a ratlla els pretendents, cada cop més envalentits, però. Un d’aquests, l’Antinous de Robert Pattison, no és el fatxenda homèric sinó un ser menyspreable, covard i mesquí, que Nolan fa que bescanviï el seu allistament per anar a Troia amb Sinó, un servent d’ell al film, i qui Virgili –i Nolan ho agafa– fa que convenci els troians per introduir el Cavall dins la ciutat.
Nolan, malgrat tot, ha fet un film prou atractiu –gairebé de tres hores– que obliga a un segon visionat si no més. La cinta és prou elèctrica, té punch, i un timing molt marcat. És clar que el material de partida ajuda molt.
Els detalls importen
Fins a cert punt, ha estat un film familiar: a banda l’esposa de Nolan, la productora Emma Thomas, que li ha produït tots els films a través de Syncopy, el segell d’ambdós, també hi han participat tots quatre fills del matrimoni en diverses tasques. I de fet, el director s’envolta sempre que pot del mateix equip tècnic: la muntadora Jennifer Lame, el compositor Ludwig Göransson, el ja esmentat dissenyador Nathan Crowley, l’especialista en efectes visuals Andrew Jackson, i particularment la dissenyadora de vestuari Ellen Mirojnick, ja cèlebre pel seu treball a “Oppenheimer”, i que a “The Odyssey” ha generat un vestuari amb ressonàncies micèniques, però no fil per randa. Mirojnick ha estudiat pregonament fonts arqueològiques, i teixits mediterranis, a banda de tècniques artesanals que li han permès un treball inventiu amb ressonàncies mítiques. Només l’armadura d’Agamèmnon és una clara passada de rosca.
Malgrat la dimensió de la producció, aquesta s’ha fet en un temps rècord de vint-i-vuit mesos. Nolan va començar a escriure el guió en 2024, amb tot un treball d’investigació paral·lel al llarg de l’any, mentre alhora es treballava la preproducció, que incloïa un fort ensinistrament militar, marítim i físic per als actors. El rodatge es va fer en noranta-un dies, de febrer a agost de 2025. L’estrena serà aquest 17 de juliol, després d’onze mesos de postproducció. El film s’ha rodat per mig món: Grècia, Sicília, les Illes Eòlies, i el Marroc, però fins i tot a Islàndia i Escòcia, aquí a les ruïnes de Findlater Castle.
Veredicte
El millor: L’encertada combinació entre l’espectacularitat de certes escenes i la intimitat d’altres, que connoten molta complexitat i profunditat en alguns personatges. La visible cura en generar un univers mític, no necessàriament fidel a la història però efectiu, a partir d’una perceptible investigació en diversos àmbits.
El pitjor: Una paleta cromàtica que no afavoreix el film, i un tractament de càmera a voltes nerviós, ple d’escombrades de càmera, a banda un ús del primer pla innecessari a certes escenes d’acció. Tot plegat pot arribar a irritar.
Nota: 8
