A la Secció Oficial del Festival de Sant Sebastià, Mike Leigh presenta Tender Loving Care, una de les propostes britàniques més humanes d’aquesta edició i que agradat més a la crítica. La pel·lícula ha guanyat la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià 2026, a més del premi al millor guió per a Leigh i la Concha de Plata a la millor interpretació protagonista per a Kate O’Flynn, compartida ex aequo amb Asta Kamma August. El director britànic torna a posar el focus en les relacions personals i en les dificultats de la vida quotidiana, aquesta vegada a través de dues treballadores socials que, mentre ajuden els altres, també han d’aprendre a cuidar-se entre elles.
La història segueix Amy, una treballadora social que, després que la seva parella la deixi, torna a viure amb Rosie, la seva millor amiga. Les dues treballen en l’àmbit social i comparteixen una relació que funciona gairebé com la de dues germanes: parlen sense filtres, riuen, es recolzen i afronten juntes les situacions que els posa davant la vida.
Tender Loving Care: una relació d’amistat que tothom voldria tenir
I és precisament aquesta relació un dels grans encerts de la pel·lícula. Tender Loving Care no és una comèdia, ni busca que riguem constantment, però introdueix petits moments d’humor dins de situacions que poden ser dures. A vegades funciona per fer somriure i a vegades simplement serveix per donar aire a la història.
A mesura que avança el film, Rosie es va integrant cada vegada més en la família d’Amy, formada també pels seus pares. No és tant una reflexió sobre les famílies escollides com sobre com els vincles es poden ampliar i com una persona pot acabar formant part d’una família que no és la seva.
La cura és, de fet, un dels elements que travessa tota la pel·lícula. Les protagonistes dediquen la seva vida professional a ajudar altres persones, però també necessiten trobar espais on elles siguin escoltades i acompanyades. I aquí apareix una de les idees més interessants del film: potser cuidar els altres també implica deixar-nos cuidar.
La mort també hi és molt present, encara que, curiosament, potser menys del que esperaries. Leigh no converteix aquest element en el centre del relat, sinó que l’utilitza per portar-nos cap a una reflexió més àmplia sobre les relacions humanes. Al final, el que queda no és tant la mort com la manera com ens relacionem amb les persones que tenim al costat i la possibilitat de poder parlar de tot amb elles.
Visualment, Tender Loving Care tampoc busca impressionar. La fotografia de Lucy Bristow és gairebé invisible: no intenta convertir cada pla en una exhibició cinematogràfica, sinó que acompanya la història i deixa que els personatges siguin el centre. Es mou en aquest punt intermedi entre una imatge cinematogràfica i una certa naturalitat televisiva, amb una posada en escena que prioritza els personatges.
Pel que fa a l’estructura, és una història ben construïda, amb un inici i un final clars. Durant el visionat, però, pot costar una mica identificar cap on va exactament el seu arc. És una d’aquelles pel·lícules que probablement funcionen millor quan hi reflexiones després de sortir de la sala: aleshores pots veure amb més claredat com totes les peces encaixen.
Les interpretacions funcionen en conjunt i contribueixen a aquesta sensació de naturalitat, especialment en la relació entre Amy i Rosie. I aquesta naturalitat és probablement el que fa que la pel·lícula acabi funcionant: no necessita grans discursos per parlar de coses importants.
S’hauria de veure?
Sí, especialment si t’interessen les pel·lícules que posen els personatges i les relacions humanes al centre. No és una pel·lícula que busqui sorprendre visualment ni provocar rialles constants, però sí que aconsegueix combinar temes durs amb moments d’humor i, sobretot, deixar una reflexió sobre la importància de les persones que tenim al nostre costat.
Tender Loving Care no és, per mi, la pel·lícula de l’any ni una obra especialment espectacular des del punt de vista visual. Però sí que és una proposta interessant perquè aconsegueix parlar de qüestions profundes sense convertir-se en un drama pesat. És una pel·lícula sobre la importància de tenir persones al nostre costat, sobre cuidar i deixar-nos cuidar, i sobre com els petits vincles poden acabar sostenint-nos en els moments més complicats.
Veredicte
El millor: La relació entre Amy i Rosie. La seva naturalitat, l’humor i aquesta sensació que són gairebé com dues germanes fan que la pel·lícula sigui molt fàcil de seguir i donen molta humanitat a la història.
El pitjor
El seu arc narratiu no sempre és evident durant el visionat. La pel·lícula necessita una mica de reflexió posterior perquè es pugui apreciar millor cap a on vol anar i com acaba encaixant tot el que ha plantejat.
Nota: 8/10
