Tota comparació és odiosa! Però l’hem feta. És inevitable perquè el Sense and Sensibility d’Ang Lee és massa rotund per a ignorar-lo, i perquè suscita immediatament la pregunta quant a si feia falta fer una nova adaptació de la cèlebre novel·la de Jane Austen. Francament, creiem que potser no en feia gaire. Amb això no volem dir que la nova versió sigui un mal film, o que els actors no estiguin a l’altura, però està la d’Ang Lee. El nou film té aspectes que ens molesten. El que ja és més objectiu seria percebre que hi ha quelcom al guió que fa que la narració no acabi de rutllar del tot en el seu darrer terç (hi tornarem). Altrament, els actors, per bé que tenen ocasió de demostrar la seva vàlua, en alguna escena semblen no entrar del tot en la situació que aquell dia tocava interpretar.
Jane Austen fou una escriptora a cavall del XVIII i XIX que ha interessat sempre perquè amb les seves sis novel·les –set segons algú– retrata amb prou versemblança l’univers femení de l’entorn suposadament benestant (terratinents) del període, amb tot el que connota quant a dependència econòmica, rols socials, condicionants i repressió; a través d’aquest univers, reflecteix un món encarcarat, hipòcrita, de doble moral, subjecte a més a una indeturable decadència a causa de la crisi econòmica que significava l’esclat de la industrialització. Això implicava la ‘vinguda a menys’ de certes famílies, i la lluita a través de casaments i nous llaços per tal de mantenir el ‘status quo’.
Part d’això queda perfectament reflectit a Sense and Sensibility, un material de partida que no es pot sostreure del tot a l’època del Romanticisme –que no agradava a l’autora– en què fou publicada (1811), per bé que probablement Austen la va anar forjant en dates tan anteriors com el 1795. El personatge de Marianne, la germana mitjana de les tres, connota trets romàntics com la passió, la irracionalitat d’un amor sublim, cert individualisme i rebel·lia, i una actitud que s’escapa als límits constrenyedors de l’època.
Sense and Sensibility: comparar és inevitable
A més, a totes les versions que s’han fet, principalment la d’Ang Lee de 1995, el film que ens ocupa de Georgia Oakley, i la sèrie de la BBC de 2008, entre d’altres, es recull un recurs genuïnament romàntic com és ara el paisatge inhòspitament colpejat pels fenòmens atmosfèrics. Però tot i així, l’arrel específic del relat austenià connota realisme, crítica, i ironia contra les novel·les sentimentals i els costums.
Sense renunciar ni un gram a l’univers d’Austen, Ang Lee ens oferia una versió profunda, sensible (el guió remarcable de la mateixa Emma Thompson), amb indelebles interpretacions de la mateixa Thompson, Kate Winslet, Hugh Grant, Alan Rickman o Greg Wise. Tot des de l’excel·lència més absoluta. La més que notòria fotografia de Michael Coulter, lluminosa, un esclat de matisos i colors, d’una nitidesa i factura sublims, responia a un molt estés concepte romàntic de l’era Regency, justament caracteritzada pel refinament i un ‘high concept’ de la cultura.
Però Georgia Oakley vol un tractament més terrenal i terrós, gens idealitzat, més proper a la natura real d’homes i dones. En conseqüència, la fotografia d’Arnaud Potier (Galveston; Skin), que ha rodat en 35 mm panoràmic per qüestió de textures i gra, respon a aquest criteri; els espais interiors, autèntics –no s’ha rodat res a estudis–, són captats amb la tènue llum que entra pels finestrals, el que dona cabuda a tota sort de penombres i domini de marrons. Fins aquí, cap problema: és perfectament admissible i respectable un criteri que sembla precisament voler allunyar-se del film idealitzat de 1995. Però on la nostra subjectivitat es manifesta és en la desaprovació del to obac de la fotografia. El que ens irrita profundament és aquesta voluntat de fer una fotografia apagada, sense contrast i cap gràcia: signe dels temps postmoderns, tendència en la qual ha caigut el mateix Christopher Nolan amb la seva The Odyssey, un gran film desmerescut per una fotografia que desllustra tota la magnificència de la posada en escena i del mateix desplegament de la producció.
Georgia Oaklay (Blue Jean) il·lustra un guió escrit per Diana Reid, fins ara escriptora australiana amb cert reconeixement per “Love & Virtue”, primera novel·la que esdevingué best-seller al seu país. La productora britànica India Flint, directora del segell November Pictures, havia parat compte en les novel·les de Reid. La segona novel·la d’aquesta, “Seeing Other People”, aprofundeix en la relació emocional i complex de dues germanes en la vintena on es barreja una tercera dona, i probablement aquest element va fer que Flint li proposés que debutés com a guionista tot adaptant la novel·la d’Austen. De fet, ambdues es coneixien de feia temps i ja havien parlat de col·laborar en algun projecte. Quan Flint va tenir l’impuls d’adaptar un clàssic, de seguida va pensar en Austen i Reid. Aquesta confessa que tenia les seves reticències perquè veia impossible superar el film d’Ang Lee, i, per bé que Oaklay aconsegueix un material acceptable, és evident que tenia raó.
A banda el criteri visual diametralment oposat, es parla molt quant a l’intent de fer la nova cinta més terrenal, centrada en la relació de les germanes, però el material d’Austen està tan ben compactat, és un retrat de l’època tan ben concatenat que amb franquesa costa de veure diferències substancials. La necessitat del diner i la posició, la necessitat de mantenir un status flagrantment amenaçat, barrejat amb afectes i desafectes, esclats amorosos, malentesos per allò no dit o confessat i traïcions segueixen vertebrant l’argument enmig del complex entramat de personatges. Reid i Oaklay no se separen del referent literari quant a l’estructura i evolucions de la narració, fins i tot mantenen porcions de diàleg d’Austen i les característiques expressives de l’època.
A banda canvis menors en els personatges, el de Willoughby (Frank Dillane) és més horrible, egocèntric i abusiu pel que fa al dibuixat per Lee (Greg Wise) i Austen. Wise encarna un jove que sedueix i abandona Marianne (tot i que l’estima) per una rica hereva pressionada per la ruïna que l’amenaça. En canvi, Oakley i Reid dibuixa en ell matisos abjectes. També s’ha escorçat la distància d’edat entre les tres germanes: l’Elinor d’Emma Thompson té més anys respecte a la Marianne de Kate Winslet que Daisy Edgar-Jones pel que fa a Esmé Creed-Miles, mentre que la Margaret de Myriam Emile François al film de Lee és més petita que la de Bodhi Rae Breathnach. Al film d’Oaklay, la mare de totes tres germanes sembla més jove i semblant de físic (Caitríona Balfe) pel qua fa a la Senyora Dashwood de Lee (Gemma Jones). Aquest rejoveniment d’edat en el planter d’actors abasta així mateix el Coronel Brandon, enamorat fracasadament de l’apassionada Marianne, qui enganyada estima Willoughby: Alan Rickman al film de Lee apunta als cinquanta pel que fa a Herbert Nordrum, encara a la trentena, més d’acord amb Austen. Així mateix, Reid i la directora inclouen un duel a pistola entre Brandon –epítom de la rectitud i l’honor– i Willoughby no vist en anteriors versions i que la novel·la només referència en uns diàlegs. Oakley no mostra els casaments finals, i fa que els personatges femenins siguin, en la mesura del possible, més proactives.
On pensem que el film no està prou ben acoblat és en el seu darrer terç pel que fa al desenvolupament dramàtic, a l’evolució emocional dels personatges. I això és curiós perquè ambdues versions tenen pràcticament la mateixa durada, però Lee té major capacitat de dibuixar el trànsit dels personatges, llur timing i evolució emocional. Oaklay precipita alguns canvis, són més bruscos i això genera cert desconcert.
Flint i Reid van presentar el projecte a la britànica Working Title, inclosa dins del grup NBCUniversal al costat dels Estudis Universal i Focus Features, tots dos encarregats de la distribució. El 2024, Working Title va contactar amb Georgia Oakley, que havia despuntat amb Blue Jean, fins llavors el seu únic llarg. El visionat d’aquest film àmpliament premiat i reconegut permet entendre l’enfocament d’Oakley tot adaptant Austen: és una història de joves lesbianes en el context altament repressiu de l’època Thatcher amb idèntic tractament directe i realista, no exempt de sordidesa, amb voluntat de mostrar la feminitat de manera natural, sense embelliments idealitzats. Tot el vestuari de Sense and Sensibility, de Grace Snell (Prometheus), ha usat tints naturals de l’època.
El juny de 2025 es va anunciar el projecte oficialment. El rodatge s’esdevingué del juliol al novembre del mateix any. S’ha rodat completament a Anglaterra, a la mansió Kingston Russell House de Norland Park, on s’ha usat el llac, a Barton Park, amb el seu Broughton Castle, i a Penshurst Place, entre altres indrets. El film, una coproducció de la Gran Bretanya i els EUA, ha costat 25 milions de dòlars. Les tres productores implicades són November Pictures de Flint, Working Title, i Kiddo Films.
Veredicte
El millor: Un enfocament realista, amb personatges de carn i os. Un relat natural i directe.
El pitjor: La precipitació en l’evolució de situacions i personatges al darrer terç del film. Una fotografia gens agraïda.
Nota: 7’5
