‘Resident Evil’: un videojoc cinematogràfic

Els videojocs de la saga Resident Evil ja de per si tenen una base cinematogràfica sòlida, un survival horror amb corporacions farmacèutiques que per error (o no) creen un món habitat per zombis, mutacions genètiques i virus letals. Pel que fa als primers set films de la saga, a part del primer volum, no són unes adaptacions que destaquin. Potser per això el director d’aquesta nova proposta, com a jugador empedreït i fan absolut dels jocs, ha volgut crear la seva pròpia visió de l’univers juntament amb la seva jugabilitat. Alguns l’han criticat per no anomenar el film amb un altre títol, però certament aquest nou Resident Evil té més personalitat que tots els anteriors junts.

Zach Cregger, doncs, ja porta tres de tres encerts, amb Barbarian, Weapons i Resident Evil, tres èxits enfocats al gènere de terror que el situen dins el grup selecte de filmografies de gènere, narrativa clàssica, original i provocativa, de pel·lícules consecutives fosques i aterridores, que s’han sentit a parlar durant els últims anys, com son les d’Ari Aster (Hereditary, Midsommar, Beau is Afraid), Robbert Eggers (The Witch, The Lighthouse, Nosferatu) i Jordan Peele (Get Out, Us, Nope). Alguns ja parlen d’una època daurada del gènere de terror. I certament, amb un 2026 molt prolífic amb propostes d’alt nivell, no podem negar la situació apoteòsica que travessa un dels gèneres que, ja no d’ara, sinó de fa molt temps, és on es troben les propostes més valentes i originals.

Resident evil: herència i novetat

Tornem al film que ens pertoca doncs. Des d’un primer moment, la intenció de Cregger era fer un homenatge a la saga apocalíptica, fer que l’espectador tingués la sensació de jugar un videojoc, amb el seu propi llenguatge fosc, enigmàtic, de cert humor quotidià, situacions inesperades que posen els pèls de punta i moviments de càmera treballats. Cregger fa un cinema de terror amb caràcter, de nivell cinematogràfic, de narrativa sempre amena i dinàmica i personatges memorables. En aquest nou film seguim al Bryan (entranyable Austin Abrams com ja ens va demostrar amb el seu addicte a la citada Weapons), un repartidor desafortunat que li encomanen una nova tasca d’última hora per anar del punt A al punt B.

I aquest és el vertader tema del film. Cregger crea moltíssim amb molt poc i ens fa partícips de manera categòrica del que succeeix. Crea una sensació d’estar dins un videojoc de forma molt encertada: ens fa avançar juntament amb el protagonista, un civil normal i corrent sense experiència en perviure ni utilitzar armes que va sobrevivint com pot, enmig del que tots plegats anem descobrint. És de destacar com Bryan, a mesura que avança, aprèn a sobreviure, a trobar solucions ràpides per sortir de diferents situacions i en funció del que tingui a prop, mentre el director ens fa estar en tensió amb el que podria passar, amb el que no veiem amb la poca llum que tenim (fet que també recorda als jocs de Silent Hill on només avançàvem amb una petita llum).

Així doncs, avancem de manera juganera, com si es tractés d’un trencaclosques, ja sigui com buscar armes, obrir portes o escapar de perills que el protagonista no s’acaba de creure, però sense abusar mai de la perspectiva en primera persona per no caure en la redundància, però que si que en certs moments experimentem el mateix que el protagonista, mentre aquest ens fa riure amb les seves reaccions absurdes, quotidianes i realistes.

Anar passant pantalles

Les dues primeres parts del film són magistrals, sigui per un llenguatge narratiu diferent o pel fet d’avançar per diferents paratges que ens porten a situacions inesperades.

Certament, el tram final té una lleugera sensació de precipitació i podria dividir a certs espectadors, ja sigui perquè conté més CGI, per la inoperància de personatges fugissers o la falta d’algun punt més de credibilitat. Però al final era el que realment volia el director. Així doncs, alguns no li tindrem gaire en compte.

Molts fans dels videojocs comenten que no és un film de la saga en qüestió, però el cert és que Cregger, que ha devorat els jocs múltiples vegades i podríem dir que entén el món i n’és un expert, ha fet més amb aquest film que les anteriors propostes, i aprofita per deixar alguns ous de pasqua pels més atents. En cap moment nega la llibertat que s’ha agafat per enfocar la saga; no ha volgut adaptar cap dels jocs (el seu predilecte és el 4rt), ni fer servir personatges ja coneguts (com per exemple si s’ha fet amb la sèrie televisiva The Last Of Us), però així i tot introdueix detalls com farmacioles mèdiques, claus, bales i monstres que ens ho recorden. Si no és un film de la saga, certament és el millor que s’ha fet. Divertiment total.

Així doncs des d’aquí esperem amb molta ànsia el nou projecte ambiciós de ciència-ficció de Cregger, el qual ja està en marxa i té previst iniciar el rodatge el proper estiu amb la recent escollida Jennifer Lawrence. El títol serà The Flood, i el mateix director ja ens informa que serà el seu film més pertorbador, mentre el descriu com una barreja d’Aliens i 2001: Una Odissea de l’Espai. Quasi res.

Veredicte