“Lucky Strike” és una marca de cigarretes genuïnament americana que des dels anys setanta, però, ha anat passant a mans britàniques. Alhora, en anglès és una expressió que significa ‘cop de sort’ i aquesta ambivalència del títol tindrà la seva importància. El capità Castle (Scott Eastwood, fill de Clint Eastwood i productor del film també), com d’altres soldats americans durant la Segona Guerra Mundial, fuma Lucky Strike sense filtre; al film, i com a detall no gaire rigurós, un autèntic americà no es posava la cigarreta als llavis pel cantó on hi era la marca impresa. Això delatarà un ‘turncoat’ (espia de les unitats Waffen-SS nascut i criat als EUA, de descendència alemanya, que decideix servir a Hitler per extreure’n informació del front tot fent-se passar per soldat americà), moment del film verídic amb matisos, com ho és la base del film.
En el context de la Batalla de les Ardenes, de desembre del 1944 al gener de 1945, Castle i un petit grup de soldats reben l’ordre de bloquejar una carretera rere les línies enemigues per on passen diàriament els temuts panzers. Som davant un típic i clàssic film bèl·lic de supervivència car Castle serà l’únic que se’n surt de la missió i de l’enfrontament que se’n deriva; haurà de valer-se per ell mateix per tornar amb els seus. L’únic de què disposa és una ràdio militar Motorola SCR-300 –en aquell moment tota una novetat a l’exèrcit– amb què comunicar-se amb el post avançat més proper, alhora sotmès a intensos bombardeigs. El capità l’ha batejada Lassie –com la cèlebre gossa collie de les novel·les dels anys trenta i quaranta, sempre disposada a orientar els perduts. La cinta està concebuda com un llarg flash back que conté la peripècia de Castle.
Lucky strike: sort i desgràcia
El relat s’obre i es tanca en un indeterminat moment de postguerra, que lliga de manera poètic i humana tot el cercle, naturalment amb sorpresa. Però per bé que d’una banda pot semblar enginyós el procés que lliga els dos moments temporals, ho és a costa del ‘thrill’ que hauria de contenir l’episodi bèl·lic. Aquesta escena, trencada pel flash back, compta amb la participació de Aunjanue Ellis-Taylor.
Marc Frydman, natural de Los Ángeles, va passar l’adolescència a un col·legi francès. Allà, amb setze anys, va entrevistar veterans nord-americans a la guerra. Un d’aquests veterans li va narrar la seva experiència a les Ardenes, i aquest relat, que l’ha obsessionat des de llavors, és el nucli del film. El guió l’ha coescrit amb el director, Rod Lurie. Cal admetre que els deu milions de dòlars de pressupost han donat per una posada en escena molt reeixida, en un relat que aconsegueix rememorar aquell tast del cinema bèl·lic dels anys seixanta i setanta. Lurie confessa haver agafat el guió i haver-lo dut, en la mesura de les capacitats, cap a una narrativa remitent a clàssics que admira com ara “Where Eagles Dare”; “The Guns of Navarone” o “The Great Escape”.
S’ha pogut disposar d’una gran quantitat de vehicles (camions, motos, jeeps i blindats d’ambdós cantons), molts d’ells dels mateixos estudis búlgars, i procedents d’altres dipòsits europeus de països com ara Txèquia, Rússia, França o Anglaterra mateix. El director admet que no sempre s’ha pogut ser fidel al moment de les Ardenes. L’escena del panzer, magistralment i increïblement rodada amb un pla-seqüència que de manera ininterrompuda va des de l’interior d’una casa a l’interior del tanc, s’ha fet amb una unitat ja obsoleta el 1944. Amb tot, hi ha hagut assessors militars, com ara el Ranger Jeriko Denman, i historiadors que hi han contribuït a la precisió d’allò recreat. A banda, el propi Lurie, abans d’esdevenir crític de cinema i cineasta, té un passat militar amb formació a West Point i grau d’Oficial de les Forces de Combat. El propi Frydman resulta un estudiós de la Segona Guerra Mundial, i particularment de la Batalla de les Ardenes.
Els hereus dels grans prenen protagonisme
Es dóna el cas que Scott Eastwood –qui a una escena comparteix paper amb Colin Hanks, fill de Tom Hanks–, inicialment es va negar a fer el film perquè intuïa que seria un rodatge dur, a banda que estava fart de fer films bèl·lics, entre d’ells, “Flags of Our Fathers” i “Fury”. Però el productor i també actor Jonathan Yunger, de Millennium Media, el va convèncer perquè es llegís el guió; l’actor en va quedar convençut.
“Lucky Strike” és un film independent americà rodat als Nu Boyana Film Studios de Sofia, a Bulgària, que curiosament són propietat d’un dels segells independents participants amb més solera de Hollywood, Millenium Media, des que el 2005 Avi Lerner comprà les instal·lacions al govern búlgar. Els estudis produeixen bàsicament films d’acció a baix cost. Bulgària ha facilitat també exteriors a la ciutat de Buhoro, així com boscos i paisatges muntanyencs a Plana Mountain i entorn de la capital.
El pressupost l’ha cobert BondIt Media Capital, un grup inversor, i en molt menys volum Campbell Grobman Films i Orogen Entertainment. La iniciativa del projecte ha estat de Perfection Hunter Productions, segell del productor i ocasionalment guionista Marc Frydman i del director Rod Lurie, que formen equip des del llunyà 1998. Junts han realitzat una infinitat de llargs i sèries televisives; entre els primers trobem “Resurrecting the Champ”, amb Samuel L. Jackson, Josh Hartnett i Alan Alda; el remake de “Straw Dogs”, amb James Marsden i Alexander Skarsgard; “The Outpost”, que ja reunia el tàndem amb Scott Eastwood per primer cop i als estudis de Bulgària; i “Last Seen Alive”, amb Geralt Butler.
El rodatge, que tots els participants consideren dur –cada dia havien de viatjar una hora des dels hotels fins al set–, amb un fred inclement –cosa que es percep a l’excel·lent fotografia tot i digital de Lorenzo Senatore–, s’inicià a començament de novembre de 2024 i finalitzà el desembre del mateix any. La postproducció ha estat durant el 2025.
Veredicte
El millor: Malgrat que és un film de baix pressupost per als cànons hollywoodians, la gran factura de fotografia i posada en escena. També cert regust clàssic de com eren els films bèl·lics quan el suport en què es rodava era fotoquímic. És un film entretingut
El pitjor: El guió no acaba de saber com lligar els diversos aspectes perquè es mantinguin sense renunciar a un relat amb més ‘thrill’.
Nota: 8.
