Hi ha pel·lícules que, quan surts de la sala, necessites una estona per assimilar el que acabes de veure. La violinista és una d’aquestes experiències. Fa unes hores que he sortit del cinema i, sincerament, m’ha costat posar-me a escriure. No perquè no tingui coses a dir, sinó perquè és una d’aquelles històries que et deixen emocionalment tocat. Una pel·lícula que aconsegueix emocionar de principi a fi i que demostra que l’animació també pot ser un vehicle extraordinari per explicar històries profundament humanes.
Dirigida per Ervin Han i Raúl García, aquesta coproducció internacional ha fet història en convertir-se en la primera pel·lícula espanyola a guanyar el Premi Cristal al millor llargmetratge al Festival Internacional de Cinema d’Animació d’Annecy, el reconeixement més important del certamen. A més, també ha rebut el Premi SACEM a la millor música original, composta per Ricky Ho i Isabel Latorre. Ara, després del seu pas per festivals com la Seminci i el Festival de Cinema Europeu de Sevilla, arriba a les sales comercials aquest 13 de novembre de la mà de Wanda Visión.
Una història d’amor marcada per la guerra
La història comença amb un periodista espanyol que investiga per què una violinista famosa sempre porta el mateix violí. A partir d’una fotografia antiga, s’obre una finestra al passat que ens trasllada al Singapur de 1941, en plena Segona Guerra Mundial. Allà coneixem Kai, un nen amb pocs recursos, i Fei, dos joves que comparteixen el somni de convertir-se en violinistes i que veuran com les seves vides queden completament transformades per la invasió japonesa.
La guerra els separa i Kai acaba unint-se a la resistència, amb la promesa de tornar. Però desapareix sense deixar rastre. Fei, per la seva banda, continua endavant amb la seva vida i acaba convertint-se en una violinista reconeguda internacionalment, sense perdre mai l’esperança de retrobar-se amb ell. A partir d’aquí, la pel·lícula construeix un relat que recorre dues dècades de vida, amb el pas del temps, la memòria i la música com a elements centrals. És una història d’amor, sí, però també de resistència i, sobretot, de solidaritat.
Una de les idees que més m’interessen de la proposta és com posa el focus en les persones que no disposen de recursos ni de les mateixes oportunitats que els altres. En aquest sentit, mostra com l’ajuda d’algú que sí que té possibilitats pot canviar completament el futur d’una altra persona. És una història d’una fragilitat impressionant, que va construint les emocions des del primer moment. La guerra hi té un pes fonamental i el gir que representa dins del relat és especialment contundent. Si arribes a la pel·lícula sense saber gaire què t’hi trobaràs, el canvi de registre pot ser encara més impactant.
L’animació com a eina per explicar emocions
Un dels grans encerts de La violinista és la seva aposta visual. Lluny de buscar una animació tridimensional convencional, la pel·lícula opta per una estètica més propera al dibuix artesanal, amb una personalitat visual que encaixa amb el tipus d’història que vol explicar. És una animació que, en alguns moments, pot recordar produccions més independents, però que funciona especialment bé perquè no necessita grans artificis per atrapar l’espectador.
No estem davant d’una proposta que busqui competir visualment amb les grans produccions comercials de Disney o Pixar. La seva força és una altra: trobar un llenguatge propi que permeti acompanyar el relat i les emocions dels personatges. També cal destacar com l’animació permet treballar el pas del temps i els canvis físics dels protagonistes. Els salts temporals estan molt ben integrats i ajuden a explicar dues dècades de vida sense trencar el fil emocional de la història.
És un recurs que, en una producció d’imatge real, podria comportar més dificultats de producció i de continuïtat, mentre que aquí troba una solució visual molt natural. Aquesta capacitat de l’animació per representar situacions, moments històrics i evolucions personals és una de les seves grans virtuts. No tot funciona igual de bé, però. Hi ha alguns moments puntuals en què s’intenta incorporar recursos tridimensionals que no acaben d’encaixar amb la resta de la proposta visual. Són petits desajustos que es perceben especialment en alguns plans, però que tampoc arriben a perjudicar greument el conjunt.
El violí, la música i els personatges
La música és, evidentment, un dels pilars de la pel·lícula. No és simplement un acompanyament emocional, sinó que forma part de la mateixa construcció narrativa. El violí es converteix en un objecte que connecta els protagonistes, el passat i el present, i que manté viva una història que va molt més enllà de la música. La banda sonora de Ricky Ho i Isabel Latorre acompanya molt bé aquesta construcció i contribueix a generar una atmosfera que, des dels primers minuts, ja ens situa dins del drama. És una pel·lícula que sap utilitzar la música per acostar-nos als personatges i fer-nos partícips del que estan vivint.
Pel que fa al guió, el recurs del periodista que investiga l’origen del violí és una eina narrativa que funciona. No és necessàriament l’element més important de la pel·lícula i probablement la història també hauria pogut funcionar sense aquesta introducció. Ara bé, sí que li aporta un petit component de misteri i de thriller que et manté pendent de descobrir què ha passat realment amb aquell instrument i amb la persona que hi ha al darrere. És una manera efectiva de presentar la violinista i plantejar una pregunta que acompanya l’espectador durant bona part del metratge. A més, el violí acaba tenint una dimensió simbòlica molt més important del que podria semblar inicialment.
Un drama que no sempre sap contenir-se
Si hi ha alguna cosa que es pot retreure a La violinista és que, en alguns moments, aposta massa pel drama. La pel·lícula té una voluntat emocional molt clara i no sempre necessita insistir tant en determinades situacions per aconseguir que l’espectador connecti amb els personatges. També és cert que el relat recorre a alguns tòpics habituals de les històries d’amor separades per les circumstàncies i pel pas del temps.
No estem davant d’una història especialment revolucionària en la seva construcció argumental, ni d’uns personatges que sempre acabin de desenvolupar tota la profunditat que podrien tenir. Tot i això, el conjunt funciona perquè la pel·lícula sap què vol explicar i troba en l’animació i la música les eines per fer-ho.
I és aquí on torna a destacar la seva capacitat emocional. No hi ha necessàriament una escena concreta que expliqui per què m’ha emocionat tant. És més aviat una sensació que es va construint des del principi, a través de les converses, la música, les imatges i la fragilitat dels personatges. Una pel·lícula que parla de la guerra i de les seves conseqüències, però també de la necessitat d’ajudar-nos els uns als altres i de no perdre l’esperança.
Una animació que dialoga amb altres pel·lícules
Hi ha dues pel·lícules que em venen al cap quan penso en La violinista, especialment per la manera com utilitzen l’animació per explicar històries que, traslladades a la imatge real, podrien tenir unes dificultats de representació importants. La primera és La mercaderia més bonica, que també treballa un context marcat per la guerra i les conseqüències que té sobre les persones. La segona és The Square, que també em permet establir un diàleg amb aquesta capacitat del cinema d’animació per explorar altres maneres d’explicar històries.
En aquest sentit, crec que La violinista és un bon exemple de com l’animació pot anar molt més enllà de l’entreteniment infantil i obrir-se a un públic adult. És un llenguatge cinematogràfic amb unes possibilitats narratives enormes que encara té molt recorregut per explorar. A més, la pel·lícula arriba en un moment interessant per a l’animació espanyola. No només pel reconeixement d’Annecy, sinó també per la seva presència entre les quatre nominades al Premi Forqué al millor llargmetratge d’animació, al costat d’Evolution, Tadeo Jones y la lámpara maravillosa i Winnipeg, el barco de la esperanza.
Una nominació que confirma la presència de diferents propostes i maneres d’entendre l’animació dins del cinema espanyol.
S’hauria de veure?
En definitiva, La violinista és una proposta molt interessant, especialment per la seva capacitat d’emocionar i per la manera com utilitza l’animació per construir un drama humà.
Potser no és una història especialment original en alguns dels seus plantejaments i en determinats moments s’excedeix en la seva voluntat dramàtica, però això no impedeix que funcioni.
És una pel·lícula que parla de la guerra, de l’amor, de la solidaritat i de les oportunitats que poden canviar la vida d’una persona. També és una història sobre la resistència i sobre com, malgrat el pas del temps i les circumstàncies, hi ha vincles que continuen presents.
Veredicte:
El millor: La capacitat d’emocionar, la història i la manera com l’animació acompanya el relat.
El pitjor: Alguns moments puntuals de l’animació 3D i una aposta pel drama que, de vegades, resulta excessiva.
Nota: 8,5
