Heart of the Beast no és una gran pel·lícula, però tampoc un títol que deixi indiferent. És un film bàsic que parla de supervivència enmig del més feréstec d’Alaska, i alhora del pregó lligam entre l’ex-soldat de les Forces Especials James Belmont (Brad Pitt), ple de traumes de guerra, i el seu inseparable pastor alemany Odin, que du amb ell pràcticament des que va néixer en el propi context bèl·lic, potser Afganistan o Iraq, i per tant fidel a l’amo fins a extrems superlatius, acostumat a situacions límit i ple de recursos útils per a ambdós. Es podria dir que tots dos pateixen trastorns per estrès post-traumàtic, i que des de llavors s’ajuden mútuament en tot.
Tractant-se d’un film de David Ayer, no ha d’estranyar el fort component físic i de caire testosterònic de tota la seva filmografia, i la duresa dels seus arguments. Potser, el millor film d’aquest antic tècnic de sonar als submarins de l’Armada estatunidenca és “Fury”, escrit per ell mateix, amb Brad Pitt com a protagonista, i que conté un dels desenllaços més heroics i alhora descarnats del gènere bèl·lic: una història de tancs Sherman en context de la Segona Guerra Mundial, mentre s’avança per alliberar Europa del jou alemany. Les seves històries contenen prou background emotiu i psicològic en els protagonistes com per no considerar que són purs films d’acció i aventura amb personatges plans, però és evident que films com ara “End of Watch”, i “Sabotage” són essencialment històries masculines –on els personatges femenins, si hi són, queden absorbits a l’òrbita–, on hi ha preeminència d’allò físic, violent i temperamental, amb elements justiciers i/o de venjança. Ja no diguem els seus darrers treballs amb Jason Statham: “The Beekeeper” i “A Working Man”, clarament més plans. La seva trajectòria com a guionista no decep quant a la línia que l’ha caracteritzat de bell antuvi: “U-571”; “Training Day”, d’Antoine Fuqua (un altre que tal); i “S.W.A.T.”, a banda de diverses cintes de les que ha dirigit.
‘Heart of the beast’, una pas més enllà de sobreviure
El mèrit de “Heart of the Beast”, essencialment un espectacle visual amb estrella de Hollywood, jau en el treball de l’actor i el gos –va caler temps d’aclimatament mutu–; i en la peripècia de cada moment –consta que el rodatge no va ser bufar i fer ampolles–, amb tot tipus d’amenaces (l’accident fatal de l’avioneta, la pròpia natura inclement, els llops…, fins i tot un os): un combinat d’acció i aventura encertadament cinematogràfics. A banda, també compta un acurat ús tecnològic. Està la fotografia notòria de l’italià Mauro Fiore (Avatar; The Equalizer; Tears of the Sun; la nova The Magnificent Seven), per bé que peca un xic d’aquest criteri esmorteït i dessaturat que inexplicablement segueix vigent a molts films; Fiore ha rodat una part amb càmera de 35mm –Arriflex 435–, i una altra amb la cèlebre càmera digital Arri Alexa Mini LF. Està el muntatge mestre de Dody Dorn (Memento; Kingdom of Heaven; Australia; i tres films previs del propi Ayer: “End of Watch; Sabotage i Fury). I estan els efectes visuals, potser un xic excessius quant als llops i ossos digitals, a càrrec dels supervisors François Dumoulin i Nicholas Chevallier, a banda dels efectes especials, en mans de diverses empresses.
La cinta és un típic film de supervivència, on el protagonista pràcticament absolut és Brad Pitt. Hi ha l’aparició breu d’un ‘loner’ ‘âgé’ que també ha decidit allunyar-se del món, aquest tot apunta que indefinidament: J.K. Simmons, qui ja treballà amb Ayer al debut d’aquest en el llarg: “Harsh Times”. La voluntat d’apartar-se dels humans és un tret del film potser no tan evidenciat: són personatges trencats que no volen saber massa cosa de la civilització i la gent, segurament com a conseqüència de decepcions o traumes profunds, com és el cas de Pitt. Aquest ens recorda “Jeremiah Johnson”, de Sydney Pollack, algú que, igual que Pitt, ha estat a la guerra: en el cas de Robert Redford, la de secessió. La malfiança inicial de Johnson amb qui es va topant d’entre d’altres blancs que fa temps també van decidir aïllar-se, és la mateixa de Pitt quan es troba Simmons. Ambdós personatges cerquen la natura profunda, la més feréstec i allunyada, el “Cor de la Bèstia” del títol: el ‘Wild’ de Jack London. Tot i que el títol també podria fer referència de passada al gos, Odin.
S’ha comparat la cinta d’Ayer amb films més propers, com ara la inclement “The Grey”, de Joe Carnahan, o “The Edge”, amb Anthony Hopkins, però no hi ha dubte que “The Revenant” d’Alejandro G. Iñárritu o l’esperit essencial d’un escriptor al qual acabem de referir-nos, Jack London, repetidament dut al cinema (la més recent “Call of the Wild”, amb Harrison Ford) són perfectes referents del subgènere de supervivència i de vida a la natura més extrema.
L’origen del projecte es remunta a 2017, quan un guió homònim de Cameron Alexander va aparèixer a la ‘Black List’ d’aquell any: una llista de guions apreciats per Hollywood que no s’han produït, on el seu havia abastat nou mencions. Nou anys després d’haver-lo escrit, el film significa per a Alexander una veritable projecció professional perquè fins ara només ha realitzat vídeos musicals i uns pocs curts també escrits per ell. Des que el productor britànic Richard Raymond va llegir el guió, fa cinc anys, que no havia deixat d’intentar convertir-lo en realitat. Sembla que tenia una motivació personal, car sa mare criava i ensinistrava pastors alemanys. Ambdós, Alexander i Raymond, van refer el material. Raymond aconseguí que s’interessés pel projecte la productora Wild Chickens Productions, del també cèlebre director Damien Chazelle (Whiplash, La La Land i Babylon) i de sa muller, la també actriu Olivia Hamilton. Wild Chickens disposa d’un acord “first look” amb Paramount Pictures, que finalment també s’involucrà en la producció i distribució del film.
David Ayer s’incorporà a la direcció el 2024, amb sa productora, Crave Films, probablement mitjançant Paramount. Brad Pitt –que treballà amb Ayer a “Fury”– s’anuncià com a protagonista del film el gener de 2025, i incorporà sa productora, Plan B. Entertainment. Sembla que Pitt, com a productor, tenia dret als ‘dailies’ diaris i a seguir de prop el muntatge. Segons sembla Pitt es va discutir amb Ayer quant al to que estava adquirint el film. Ayer fa un film físic, realista, contundent; Pitt volia un tractament més espiritual i envoltat de mística i misteri, com si la natura a voltes anihilant o subjugant tingués entitat pròpia. Sembla que Paramount hi va mediar, i malgrat que l’esguard d’Ayer és el que prima al resultat final, és cert que la cinta té alguns moments, en somnis, en com es percep la natura, que semblen està a prop de la intenció de Pitt.
D’altres segells que s’incorporaren van ser Temple Hill Entertainment, Kino World, i Domain Entertainment. Richard Raymond hi és com a coproductor, i el propi Cameron Alexander és un dels productors executius.
El gos Uber (Odin) protagonitza la seva part majoritàriament, però tres dels seus fills el substitueixen a escenes concretes. Són gossos policia de Nova Zelanda, on es va rodar la pel·lícula. Uber és una troballa d’Andrew Simpson, ensinistrador d’animals amb llarga trajectòria a Hollywood. Van caler cinc setmanes per tenir els cans preparats i perquè Pitt i Uber assolissin la química que es percep en pantalla. Les butxaques de l’actor anaven plenes de galetes per tal d’aconseguir que els gossos no es distraguessin, perill constant al llarg de tot el rodatge. A banda, Brad Pitt odia que els cans li llepin la cara, cosa que va haver de suportar contínuament.
Malgrat que la cinta se situa a Alaska, tot e film es va rodar, com indicàvem, a paratges ben feréstecs de Nova Zelanda, entre el 3 de març i el 15 de maig de 2025. La postproducció s’ha fet aquest mateix 2026.
Veredicte
El millor: L’estil dinàmic d’Ayer, que aconsegueix no avorrir i mantenir l’atenció; la força amb què es capta el paisatge, gairebé un altre protagonista del film; i per descomptat, la química entre Brad Pitt i Uber.
El pitjor: Malgrat tot, el film no transcendeix.
Nota: 7’5.
