“Digger”, una coproducció de Mèxic, els EUA i el Regne Unit, ha estat un film que s’ha anat cuinant molt lentament des que Alejandro G. Iñárritu va tenir la idea inicial mentre rodava “The Revenant”, ja en un llunyà 2014. Sembla que llavors, el fet que la diferència d’un grau signifiqués que la neu aguantés o es diluís, el que condicionava tota la jornada de treball, li va fer reflexionar quant al canvi climàtic. La feina el dugué per altres recorreguts fins materialitzar la xocant “Bardo” el 2022. Però ja el 2019, va concretar algunes coses amb Tom Cruise, mentre aquest rodava “Top Gun: Maverick”. Tot i que sembla que Cruise havia parlat amb Iñárritu molt abans, mentre el director estava en les primeres fases d’un primer guió.
“Digger”, com pràcticament tot film d’Iñárritu si més no des de “Birdman”, participa d’una dimensió al·lucinògena que incrementa un tractament de càmera permanentment mòbil i amb ús del gran angular; la té “The Revenant” i la té notòriament “Bardo”. Iñárritu ha el·laborat una història a partir de l’escalfament global. Aquest estava, i està oferint la possibilitat d’extreure més fàcilment petroli d’indrets com ara Alaska, en anar-se desfent el gel. Ja el 2008, una avaluació del Servei Geològic dels EUA considerava que l’Àrtic podia disposar d’unes bosses de petroli i gas natural molt considerables. La depredació servida amb la major de les impunitats, com tots en som conscients, i que el film recrea a ritme de sàtira i farsa.
Digger i la revolta del petroli
“Digger” Rockwell (Tom Cruise) és un magnat texà del petroli, particularment vulgar en tots els sentits, el qual un bon dia del futur no gaire llunyà és advertit que les seves avaricioses perforacions a Alaska són a punt de causar un desastre irreversible perquè la placa de gel amenaça amb trencar-se i alliberar gas explosiu. Quan això s’esdevé, un immens iceberg de la mida d’un estat s’adreça cap a Europa tot amenaçant d’impactar a Noruega. Digger, no sols no admet tenir cap responsabilitat en l’afer, sinó que davant mandataris i compromissaris d’arreu tindrà la poca vergonya d’intentar donar la volta a la truita tot fabricant un relat distorsionador i tot oferint-se com a gran salvador; ignominiosament intentarà justificar les seves perforacions amb l’argument cínic que el món li ho demana perquè es mou amb petroli.
Al seu costat té l’envellit president Compson (John Goodman), un republicà pregonament anticomunista i turmentat per una salut que el devora per dins. Per suggeriment del General Fitzgerald (Robert John Burke), sota gran pressió, tot menystenint les serioses advertències de Ganesh (Riz Ahmed), el científic hipòcritament contractat per Digger perquè li vagi informant de les evolucions de les seves perforacions, bombardeja l’iceberg per esmicolar-lo sense tenir en compte que les conseqüències són igualment catastròfiques. Ganesh acaba essent víctima de la síndrome de Cassandra.
Iñarritu: un estil propi
Però Iñárritu ens reserva unes quantes sorpreses argumentals que es van desvetllant a mesura que el relat avança amb un desplegament visual de primera, i que el sentit comú ens obliga a ometre per no xafar la guitarra. N’hi ha prou amb dir que l’estructura del film és de gran complexitat, amb un ús de la metaficció per triplicat que anirem pelant com una ceba, i que ens mantindrà absorts bona part del metratge. Hi ha una pregona reflexió entorn de la representació i la seva relació amb la realitat. Alhora, com recentment també aborda “Pressure” (igualment comentada a El Cinèfil), també es reflexiona entorn de la veritat i com aquesta és sistemàticament negada i manipulada pels poderosos perquè els permet de seguir amb els seus tripijocs.
Però la veritat està allà, i per més que es negui acabarà manifestant-se. Compson no vol sentir la veritat, i aquí està Digger per elaborar el relat que espolsi els EUA de tota responsabilitat i de passada salvar el coll. El “relat”, vet aquí l’eina que s’usa a les xarxes per manipular, o que tant alegrement usen polítics i grups de pressió sense enrojolar-se. La veritat es construeix: és el regne de les “fake news” i/o de les mitges veritats. Ja l’Alemanya nazi en fou precursora, per bé que poc o molt tot poder, gran o petit en fa ús segons convingui.
La bogeria que envolta aquests personatges irresponsables (al film es parla d’una generació que ha enviat aquest món a norris), pot remetre’ns gairebé instantàniament a “Doctor Strangelove” de Stanley Kubrick, a causa del caos i la irresponsabilitat que regna al Status Quo que s’hi recrea; però pel to al·lucinògen que dèiem que el film té, i pel ‘feeling’ ple de desassossec, amb imatges belles i terribles alhora, hem pensat amb un altre film indescriptible com ara “Beau Is Afraid”, d’Ari Aster. Tot i que hi ha un altre film extraordinari i completament oblidat: “Funny Bones”, de Peter Chelsom, on s’hi reflexiona llargament sobre la paranoica relació entre representació i realitat. Naturalment, també se n’ha parlat de la satírica “Don’t Look Up”, d’Adam McKay, amb DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep, on dos astrònoms avisen d’un cometa que destruirà la Terra i són ignorats per la Casa Blanca: Cassandra de nou.
El que hi ha entre línies
Per bé que la idea del projecte neix abans del primer mandat de Donald Trump (2017-2021), el guió sí va agafant forma quan ja estava manant. Tanmateix, després de l’interregne demòcrata, el gran home hi torna a ser, i tot plegat fa inevitable sospitar que les interpretacions i ganyotes de Tom Cruise i de John Goodman, així com llurs tarannàs i maneres de pensar, massa sovint remeten a l’actual President. Es podria especular quant a si rere del film no acaba havent una sàtira pel que fa a la manera actual de dur les coses per part dels EUA, en un moment creixent en què es té la sensació que el món s’està anant a norris.
Per desenvolupar aquesta al·lucinació massa propera, Iñárritu ha tornat a comptar amb el mexicà Emmanuel Lubezki (“Birdman” i “The Revenant”), habitual director de fotografia de realitzadors com ara Alfonso Cuarón i Terrence Malick. Malgrat que “Digger” continua fent ús del pla-seqüència, del gran angular i d’un moviment de càmera permanent, sembla que Lubezki s’ha calmat un xic, i hi ha més muntatge a les escenes. De tota manera, amb Lubezki la càmera parla i és una delícia veure com la manega. Majoritàriament, ha rodat amb la Beaumont VistaVision de 35mm de bobines horitzontals i negatiu de vuit perforacions, que fan que el negatiu agafi molta més amplada. La VistaVision és un procés démodé propi dels anys 50. Per als gran angulars s’ha usat l’antiga òptica Leica modificada, per a la resta, òptica Panavision i Leitz Elsie. També s’ha emprat ocasionalment la càmera digital Sony Venice 2. A algunes escenes, Lubezki usa una paleta de colors freda, dessaturada, com la de l’impressionant discurs de deu ininterromputs minuts de Tom Cruise davant d’una ingent quantitat de mandataris, un gran assoliment interpretatiu, per bé que l’escenari general, l’opulenta casa abarracoda ‘bad taste’ de Digger manté una tonalitat més rica.
Seria una barbaritat no esmentar l’immens treball dels dissenyadors de producció Dennis Gassner (“Blade Runner 2049”; “Spectre”; “Skyfall”) i Richard Johnson (“The Hateful Eight”; “Once Upon a Time in… Hollywood”); han creat una complexíssima estructura de pantalles translúcides i d’escenaris mòbils que treu el singlot, i ens reserven una imponent escenografia final. Altrament, malgrat que els efectes visuals de la Industrial Light & Magic i de Legacy Effects són notoris, s’han aplicat amb seny. Iñárritu encara és partidari d’una certa concepció artesanal del cinema, com ara amb l’ús del maquillatge i les pròtesis de Tom Cruise per transformar-lo en un home envellit i gras, a càrrec de Kazu Hiro, amb Oscar pel film “Bombshell”. Igualment, el vestuari és de Jacqueline West, que ha treballat a “The Revenant”, als dos “Dunes” de Villeneuve, i a “Killers of the Flower Moon”, de Scorsese.
El periple de Tom Cruise
Tom Cruise ha afrontat un paper diametralment oposat al que ens té acostumats, arriscat, demostra tenir una capacitat interpretativa independent de l’acrobàtica que coneixem. La pròtesi li significava sis hores de preparació diàries. Sorprèn la participació de l’alemanya Sandra Hüller (“Anatomie d’une chute”; “The Zone of Interest”), que un cop més demostra una capacitat de transformació propera a Mortadelo. John Goodman fa un treball impecable, i també destaquen Riz Ahmed i Jesse Plemons, amb una escena amb discurs intensa.
La historia va trigar a agafar forma, perquè Iñárritu no tenia les idees clares quant al que volia dir i fer. De fet, ja cap al 2017, anava fent amb Sabina Berman, guionista (“El Traspatio”) i periodista mexicana. La cosa va començar a agafar cos després de “Bardo”. Cap al 2023, la història elaborada pel propi Iñárritu, Berman i Jez Butterwoth (“Spectre”; “Indiana Jones and the Dial of Destiny”; “Black Mass”; “Le Mans ’66”), finalment fou un guió d’Iñárritu, Berman, Nicolás Giacobone, i Alexander Dinelaris; els dos darrers coguionistes també de “Birdman”, que els significà l’Oscar al millor guió junt al propi Iñárritu i Armando Bo. Giacobone va ser també coguionista de “Bardo”. Durant aquest període, les vagues dels guionistes i el propi COVID van frustrar fins a tres cops la consecució definitiva del material escrit.
El gener de 2024, Cruise va signar un acord amb Warner Bros. per desenvolupar i produir llargmetratges amb la seva companyia, TC Productions. El primer projecte de l’acord era “Digger”, per bé que el film encara no tenia títol. Cap a l’agost de 2024, se sap que el projecte ja el financiaven Legendary Entertainment (amb Mary Parent, vicepresidenta del segell, qui ja la trobem rere la producció de “The Revenant” i “Bardo”) i Warner Bros., que també faria la distribució, amb participació de TC Productions, de Cruise, i M Productions, d’Iñárritu. Però de fet ja al febrer d’aquell any s’anunciava el projecte amb Cruise com a cosa feta. A aquell mateix agost es van anar incorporant Sandra Hüller, John Goodman (que d’entrada costa reconèixer-lo), Michael Stuhlbarg, i Jesse Plemons, entre d’altres.
Amb un pressupost de 125 milions de dòlars, el rodatge es va efectuar gairebé íntegrament als Pinewood Studios del Regne Unit, del 7 de novembre de 2024 al 3 de maig de 2025, inicialment amb el títol de “Judy”, el nom de l’iceberg que tindrà tant de protagonisme al film. Un rodatge en data tan propera a l’oficialitat del projecte parla d’un treball de preparació i preproducció que duia mesos fent-se independentment del curs de les negociacions, tot tenint en compte l’obsessiva meticulositat del seu director. Al febrer de 2026, Iñárritu deia que quedava molt per fer, entre d’altres factors, els el·laborats efectes visuals i especials; al juliol encara es treballava en les mescles de so. Sens dubte, la postproducció ha estat lenta, però val a dir que la data d’estrena, entre setembre i octubre d’enguany, ja estava fixada fins i tot abans del rodatge.
Particularment impactant és el pla seqüència final, i no tant pel que es veu, per bé que és un espectacular treball més de Gassner i Johnson i de l’equip d’efectes, com pel contrast i la sorpresa que ens genera en relació amb tot el que ha vingut abans, tot inserint-se en aquest discurs tremendista i apocalíptic tant propi d’Iñárritu, on s’insisteix entorn de la realitat que es vol negar.
Veredicte
El millor: Un cop més, la potència visual, la dimensió titànica de la producció i el sentit dinàmic i cinemàtic d’Alejandro G. Iñárritu; la ironia que hi subjau i la complexa metaficció que ordeix la trama.
El pitjor: Dins del propi assoliment visual, un cert abarrocament que pot fatigar un xic: igualment marca de fàbrica del realitzador.
Nota: 9’5.
