Cavernícoles i cinema

- Advertisement -

Reconec que, com a antropòleg de formació que sóc, era inevitable que dediqués un article a analitzar la imatge que el setè art ens ha donat d’una de les èpoques més llargues i més desconegudes de la història de la humanitat: la Prehistòria. Un període que abasta des de l’origen de la humanitat fins a l’aparició de l’escriptura, és a dir, aproximadament uns 500.000 anys. La manca de registres escrits i l’escassetat de restes arqueològiques trobades, fa difícil tenir una imatge encertada de la vida i costums d’aquesta època. De fet el mateix terme d’edat de pedra porta a confusió. S’utilitza aquest terme, ja que la majoria de les restes materials que ens han arribat estan fets d’aquest material i només una petita part d’os o ivori. Però això és pel fet que la pedra és dels pocs materials que es manté intacte al llarg dels mil·lennis, i per tant representa gairebé l’únic dels materials utilitzats en aquella època que ha pogut arribar fins a nosaltres. En realitat els arqueòlegs i antropòlegs creuen que seria més adequat utilitzar el terme “edat de la fusta”, ja que segurament aquest devia ser el material més utilitzat, per ser un material orgànic, i per tant degradable, és impossible que hagi arribat fins a nosaltres cap mostra d’utensilis fets amb fusta.

Aquesta no és l’única de les imatges de l’edat de pedra que ens porten a un engany. De fet, la mateixa classificació dels diversos tipus d’homínids porta a un engany i es basa en descobriments aleatoris i escassos que refan la classificació cada cop que pareix un nou fòssil humà. Així, tret dels nostres avantpassats Cromanyó i dels nostres cosins llunyans Neandertals, dels quals en tenim més restes al ser les més properes a nosaltres en el temps, de la resta d’homínids (Australopitecs, Homo Ergaster, Homo Habilis) no tenim res més que poques indicacions que converteixen en mera conjectura qualsevol intent de classificació.

- Advertisement -

Així, amb aquesta escassa informació, és normal que les incursions del setè art en les etapes prehistòriques estiguessin més nodrides de la imaginació dels guionistes que d’evidències científiques. Un dels detalls que més ha impactat en aquesta “llicència artística” del cinema és el fet d’incloure dinosaures en convivència amb l’home de les cavernes. Tot i que ja des del segle XIX se sabia que els dinosaures havien desaparegut de la terra 95 milions d’anys abans de l’aparició dels primers homínids, Hollywood no es va estar d’incloure als temibles sauris com a complement de les fantasioses aventures prehistòriques.

- Advertisement -

Curiosament una de les primeres incursions del cinema en aquest gènere va ser una comèdia muda del gran Buster Keaton Les tres edats (1923) on es parla de la relació entre homes i dones a l’hora de seduir en tres èpoques diferents; la prehistòria, la Roma Imperial i l’actualitat (la de l’època, és clar). La part de la prehistòria és la més nodrida de gags innocents i acudits de slapstick típics del cinema mut. I com no, no falten els dinosaures, tot i que en aquest cas no deixen de ser també un recurs còmic que en certa manera els justifica.

Més endavant, Hollywood va optar per oferir temàtica prehistòrica més seriosa. Així va sorgir una de les pel·lícules més èpiques del gènere cavernícola; Fa un milió d’anys  (1940) amb el musculós i inexpressiu Victor Mature. Una història de conflictes de poder i familiars i amb història d’amor redemptora pel mig. Però el més curiós és que aquesta pel·lícula va ser superada en popularitat pel seu remake britànic del 1966 amb el mateix títol. Aquesta nova versió, rodada al parc natural de Timanfaya a Tenerife (on moltes de les especies vegetals van conviure amb els dinosaures), va introduir al món del cinema a una espectacular Raquel Welch.

De fet, la imatge promocional de Welch enfundada en un biquini (acabat d’inventar als anys 60′, tot i que els romans ja l’utilitzaven) de pells es va convertir en tota una icona pop. La propaganda de la pel·lícula la va mostrar com el “primer biquini de la història”. El pòster de la pel·lícula amb una exuberant Raquel va ser un èxit de vendes i la seva influència va ser tan gran que va competir (i guanyar) contra el biquini que Ursula Andres lluïa a 007 contra el Dr. No (1962). De fet, va ser tan famós que va aparèixer a la posterior pel·lícula Cadena perpetua (1994), i va formar part important de la trama.

Biquinis i exuberàncies de Welch a part, aquesta nova versió no és sinó un refregit de l’anterior, cometen els mateixos tòpics com la coexistència de dinosaures i homes de Cromanyó. Tot i així, la propaganda de l’època la presentava com a realista i fidel amb frases com “Així va ser!” o “Viatgi en el temps i l’espai als inicis de la humanitat”.

De fet, tal va ser l’èxit d’aquesta nova versió, que va propiciar una altra pel·lícula britànica de format similar; Quan els dinosaures dominaven la terra (1970) on ja ni tan sols el títol amagava la incoherència paleontològica. Aquí una noia fuig de la seva tribu per evitar ser sacrificada al sol, i és “adoptada” per un dinosaure i troba l’amor en una altra tribu. Després d’una sèrie d’aventures, cada una més inversemblant, la pel·lícula finalitza amb una gran tempesta i terratrèmol produït per la creació de la lluna (fenomen que es va donar molt abans de l’aparició de la vida a la terra). Un cúmul de despropòsits científics que, com també les seves predecessores, només té la intenció d’entretenir com a la pel·lícula fantasiosa que és.

De fet, la tendència a mostrar una prehistòria de còmic es va accentuar fins a arribar a la divertida i barroera Cavernícola (1981) on l’ex-Beatle Ringo Starr ens regala un munt de divertides escenes, hereves del cinema mut, en una història simple on ha de decidir entre dos amors, acompanyat per un jove Denis Quaid que debutava al cinema. Lògicament no podem trobar cap mínima evidència científica en el que és sinó un divertiment que fins i tot fa certes metàfores iròniques al voltant de la vida moderna (al més pur estil de Los Picapiedra).

- Advertisement -

Caldrà esperar als anys 80 per trobar la primera pel·lícula que intenta abordar la prehistòria d’una manera més o menys científica. O almenys intentar-ho. El 1981 Jean-Jacques Anaud dirigeix l’èpica i exitosa A la recerca del foc, on per primer cop es tracta de respectar els descobriments sobre els homínids, i intenta donar una imatge mínimament científica de la relació entre Neandertals i Cromanyons (tot i l’anacrònica aparició d’uns homínids similars als australopitecs). Una història màgica on fins i tot es va arribar a crear un símil de llenguatge (com, per cert, també es va fer a Fa un milió d’anys) i on s’explica un viatge iniciàtic on els Neandertals intenten recuperar el foc perdut i acaben per descobrir com crear-lo de mans dels Cromanyons més evolucionats. Al mateix temps sorgeix una història d’amor interhomínida molt possible a causa de l’aparició de restes fossilitzats de nens amb característiques Cromanyons i Neandertals.

I arribem al darrer intent de pel·lícula científica sobre l’època. Parlem de la que havia de ser l’inici d’una saga que a causa del seu fracàs a taquilla la va deixar només en la seva primera pel·lícula. Es tracta de El clan 07de l’os cavernari (1986), basada en el primer llibre del mateix nom de la sèrie Els fills de la terra de Jean M. Auel. Els llibres són reconeguts per tenir una forta base científica i per representar als Cromanyons d’una manera mes correcte, sobretot, menys “salvatge”. A la pel·lícula una jove Daryl Hanna mostra la seva dificultat com a nena orfe Cromanyó per integrar-se en una tribu Neandertal que l’acull. A la problemàtica entre espècies, també cal afegir-hi la reivindicació feminista, ja present en el llibre, on la protagonista es veu sotmesa a les rígides normes patriarcals dels Neandertals (aquest es tracta d’un fet suposat per part de l’autora, sense evidència). Lògicament la pel·lícula queda fluixa ja que necessita unes seqüeles que no van tirar endavant a causa de, com dèiem, al seu fracàs en taquilla. Cal destacar l’escena inicial on surt fugaçment la imatge d’una dona Cromanyó, no vestida amb les tradicionals pells a la que el cinema ens té acostumats, sinó amb un elaborat vestit de cuir i amb joies d’os i cloïsses molt treballades. Per què si hi ha una imatge que el cinema ens ha donat de la prehistòria (dinosaures a part) és la tecnologia i manera de viure de l’edat de pedra. Els recents descobriments han demostrat que la imatge d’homes i dones vestits amb pells a trossos de qualsevol manera i d’homes barbuts, queda molt lluny de la realitat. Els Cromanyons utilitzaven més el cuir tractat i en forma de vestimentes que les pells. I s’han trobat fulles de sílex tant primes que només podien servir per afaitar-se. Fins i tot als Neandertals els agradava vestir-se amb plomes i altres objectes com a símbol de poder i estatus.

De fet, si voleu veure una imatge més correcte del paleolític, us recomano veure un gènere com el Western. Per què no oblidem que els indis de les praderies són també representants dels pobles del paleolític, d’on són hereus culturals directes. La seva imatge amb vestits de cuir, tendes i construccions a l’aire lliure (ja que els homes i dones de l’edat de pedra, preferien viure en tendes i construccions externes que a les coves utilitzades amb finalitats religioses) són el més proper a un època que encara desconeixem molt.

- Advertisement -
Redaccióhttps://elcinefil.cat/
'El Cinèfil' és un mitjà de comunicació dedicat a analitzar, explicar i difondre l’univers del cinema en tota la seva amplitud. Parlem de pel·lícules, sèries i festivals i també organitzem tot tipus d'esdeveniments relacionats amb el cinema. Ens agrada dir que som una revista en xarxa i en català. En xarxa perquè, a banda del web, també aprofitem les xarxes socials per a difondre i comunicar novetats i reflexions sobre el setè art. I tot plegat ho fem en català perquè és la nostra llengua. Gaudeix i que el cinema t'acompanyi... SEMPRE!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents