Pels que ens movem al voltant d’El cinèfil —lectors i col·laboradors— JR són unes sigles que només poden significar el nom de Joan Ramon Armadàs, el nostre director. El nostre JR el coneixen fins i tot a la Xina (i no és broma) i en els cercles cinèfils de cinema fantàstic de Catalunya (que tampoc és broma).
Els que ja tenim una certa edat, com ara jo i uns quants més que no la confessen, JR (Ewing) era també el nom d’un dels dolents de la sèrie Dallas (1976 – 1991) interpretat per en Larry Hangman i que per a Catalunya té un interès històric especial: era la primera sèrie de ficció doblada al català, la qual cosa ens va fer tenir unes esperances de normalització, de catalanitat total que, ai!, no s’han complert.
Però ara, gràcies a l’Agnès Varda, he descobert un altre JR, qui suposadament es diu Jean René i és francès (dic suposadament perquè la seva identitat real es manté dins d’un calculat misteri). L’home té ara 35 anys i la senyora Varda, 90. Els dos junts han dirigit Caras i lugares (Visages Villages, 2017), un dels films més estimulants i originals que he vist darrerament. La senyora Varda acaba de fer els noranta i és una de les poques (i pocs) supervivents d’aquell moviment cinematogràfic que es va batejar com a nouvelle vague, un terme que ha fet fortuna malgrat la seva manca d’homogeneïtat, tant ideològica com artística, però que uneix els seus components per un desig d’acabar amb el cinema vell, el cinema de papà, com deien. Ella ha seguit fent sempre un cinema compromès, original i sense renunciar a trencar motlles. Només dos exemples: Cleo de 5 a 7 (1962) i Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse, 2000) –de la que va fer una continuació–, d’un total de més de vint llargmetratges, i que durant tota la seva carrera professional va fer un cinema arriscat, gens convencional i lliure. Qui pot dir el mateix? Agnès és considerada com la iaia del cine francès inconformista.
JR és eminentment un fotògraf, igual de trencador que la senyora Varda i que barreja la filosofia dels grafiters amb la fotografia, i es diu fotògraf de carrer, o encara millor, fotògraf clandestí, perquè afirma que “els carrers són la galeria d’art més gran del món” i que s’hi troba l’autenticitat de l’art.
L’anciana directora i el jove fotògraf, malgrat ser molt diferents en edat però molt similars en el seu inconformisme, es van unir per fer Caras y lugares, un documental insòlit, ambiciós, trencador… Es tractava de decorar el paisatge rural francès amb grans fotografies en blanc i negre de la gent i de l’entorn. De sobte tot canviava, no es reconeixia, tot era diferent…, una casa, un establiment públic, un plaça, una granja, una fàbrica, uns camps… Els habituals ho veien i no ho creien. Personatges anònims prenien protagonisme i els seus veïns els miraven amb altres ulls, potser amb admiració, descobrint-los… Allò era millor que la tele.
Al film no se li nota ni molt menys que els dos directors estiguin separats per un fotimer d’anys, com si fossin àvia i net. Els dos formen una estranya parella que mostren més el que els apropa que el que els separa. S’entenen. Es passen la pel·lícula creant idees noves, parlant, discutint, inventant, enriquint-se… sense cap gap generacional, ni cap batalleta o sermó de vella ni cap menyspreu de jove prepotent. Formen un tàndem perfecte.
Jo penso que Caras y lugares és un film fora de sèrie que demostra que el cinema no ha mort, i que encara tindrem moltes sorpreses en l’àmbit creatiu. Si està clar que ens inunda un tipus de cinema que sempre sol ser una repetició d’allò que funciona comercialment, a vegades dues generacions construeixen un pont, trencant barreres, i ens deixen de pedra. I, mira per on, un dels dos es diu JR, com el dolent de Dallas i el nostre director.