Les esperances estaven prostrades davant un terror descafeïnat sense cap mena de reinvenció. Amb un continu esforç per sortir endavant que acaba condemnat a un guió pobre en contingut i dialèctica. Així es podria començar a definir Blair Witch, una pel·lícula que va captivar al públic, d’ençà que es va anunciar el seu títol, ja que la seva predecessora és considerada una pel·lícula de culte i la que va reinventar el gènere found footage (metratge trobat).
El metratge trobat es tracta d’una tècnica narrativa utilitzada al cinema i falsos documentals on el material mostrat figura que ha estat trobat realment, tot i no allunyar-se en cap moment de la ficció, el seu precursor va ser Cannibal Holocaust (1980), però fins al 1999 no va tenir-se en compte, gràcies a Blair Witch Project, la qual va mostrar un clímax totalment terrorífic i sorprenent per a un públic que va quedar estupefacte amb la combinació, sobretot pel baix pressupost que envoltava el projecte.
La cinta té una breu durada, però la reiteració de la fórmula sense cap mena d’ensurt gratuït, fan que siguin 89 minuts feixucs, interminables, un malestar transmès, no pel terror en sí si no per la sensació d’estar perdent el temps amb una cosa que ja s’ha vist abans i amb millor qualitat. La part positiva, és que al llarg d’aquests anys hi ha hagut una clara evolució tecnològica i la millora de la tècnica proporciona bones escenes de qualitat tot i ser un metratge trobat. Això sí, els girs de càmera i moviments extrems fan que gran part del temps no es vegi res del que està passant i es formi una imatge confosa de tot plegat. El joc d’anar intercanviant els punts de visió dels protagonistes és interessant pel posicionament subjectiu que implica de cara a l’espectador.
La direcció recau sobre Adam Wingard, un expert en la matèria després d’haver dirigit (o co-dirigit) You’re Next, The ABCs of Death, V/H/S, V/H/S/2 o The Guest, però sembla haver perdut el seu to personal en aquesta ocasió. L’elenc de joves és prou correcta i encertada, tot i que cap d’ells en destacaria com a menció especial.
En definitiva, només serà valorada pels pocs experts en el sector que van a buscar un film diferent sobre terror amb total ignorància del què es trobaran. El llargmetratge en cap moment es troba a l’alçada de la original, tot i l’esforç inhumà de recalcular els errors constantment i elaborant un final que pretén ser innovador, però que s’estavella estrepitosament.
Veredicte
El millor: Té millor tecnologia pel què fa al títol original i el found footage mostrat és un clar homenatge en sí mateix.
El pitjor: No aporta cap sorpresa, és un cúmul d’avorriment continu, amb un guió molt pobre.
Nota: 3
https://www.youtube.com/watch?v=eLM5i2arFa8
