Al regnat del vell i gloriós sistema d’estudis de Hollywood van sorgir moltes de les figures més importants de l’ofici de fer cinema. Productors tirànics que governaven amb mà de ferro, estrelles dissenyades per enamorar al públic o també els mítics directors artesans. Al sistema d’estudis alguns dels directors més reputats de la història estaven obligats per contracte a agafar projectes en els quals potser no creien o no tenien ganes de treballar i aquesta circumstància que a priori podia semblar negativa va ser una de les claus que d’alguna manera va jugar a favor de la figura de l’artesà.
Al Hollywood de l’edat daurada un artesà agafava tota mena de projecte que per contracte l’obligava l’estudi i aquesta obligatorietat va fer que molts directors dominessin amb solvència tota classe de registres. És cert que més tard, i sobretot des de França amb el corrent de crítics de ‘Cahiers Du Cinéma’ que acabaria desembocant a la Nouvelle Vague, molts d’aquests artesans acabarien essent considerats autors de ple dret, però també hi ha un grup molt nombrós i de vital importància que van quedar-se en la descripció més ortodoxa de la paraula. Ara bé, això no vol dir que fossin creadors menors, ni de bon tros. El seu estil versàtil entre gèneres va donar perspectives molt enriquidores sota el control ferri dels titans que governaven els estudis, o dit d’una altra manera, deixaven la seva empremta en films on no tenien el control final del metratge i quasi ni de qualsevol cosa. Aquest tipus de director, com molts altres tipus d’oficis de l’antic Hollywood, va deixar d’existir amb l’arribada de la revolució contracultural i ruptura definitiva entre creadors i estudis a finals dels seixanta i tota la dècada dels setanta. Des de llavors els directors han tingut llibertat a l’hora d’elegir els projectes (però no sempre el metratge final, no confondre) que volien dirigir.
Un artesà del setè art
Un grup molt selecte de directors artesans van viure el canvi del sistema d’estudis en el moment clau de les seves carreres i podríem dir que van estar als dos costats de la barrera. La seva influència ha passat moltes vegades injustament desapercebuda, però és clau per entendre la història del cinema, l’evolució del setè art i les maneres de treballar-hi, abans i després de la revolució dels seixanta. Un d’aquests directors és Richard Brooks.
Brooks va començar com a guionista de Robert Siodmark a The Killers o John Huston a Key Largo i va passar-se a la direcció amb obres menors tocant tots els gèneres. I abans de la seva millor etapa durant la dècada dels seixanta on aconseguiria l’Oscar pel guió (també dirigida per ell) d’Elmer Gantry, adaptaria a Conrad a Lord Jim, Tennessee Williams a Sweet bird of youth i Cat on a hot tin roof i sobretot a Capote en l’obra mestra In cold blood, va ser el director d’un western que ha passat, injustament, de puntetes per la història, The last hunt.
Brooks va dirigir tres westerns durant la seva carrera i tots molt diferents entre si. The last hunt podria semblar el més clàssic dins dels paràmetres del vell Hollywood i la dècada dels cinquanta. Després vindrien un western actioner carregat d’estrelles que bevia directament de Leone o Corbucci a la magnífica The professionals (1966) i una espècie de western antisistema que agafava el pretext d’una carrera de cavalls per exposar als Estats Units dels setanta en un estil més new wave a Bite the bullet (1975). Si heu vist els tres, és més que obvi que The professionals i Bite the bullet són fruits de la seva època, però això no passa amb The last hunt cosa que deixa més palesa la condició d’artesà singular del director.
Dirigida l’any 1956 és en aparença el més clàssic dels westerns de Brooks, però en realitat és el més subversiu i demolidor dels tres. Explica la història de dos caçadors de búfals interpretats per Stewart Granger i Robert Taylor que decideixen unir-se i aconseguir fortuna en el negoci de les pells, però tot i la seva aparent associació són l’antítesi l’un de l’altre. El personatge de Granger, Sandy McKenzie, és un home que ha viscut i sobretot matat prou per portar la culpa damunt seu i entendre el significat real de la vida i la humanitat. El de Taylor (en el millor paper de la seva carrera), Charlie Gilson, és el d’un psicòpata racista devorat per l’odi al qual tant li fa matar búfals, indis o abusar de dones, la seva raó d’existir és matar per omplir un buit interior, irònicament i tràgicament, impossible d’omplir. Els dos personatges, en realitat, són les dues cares de la mateixa moneda o del mateix ésser humà i el pretext de la cacera i quasi extinció del búfal (i per extensió dels indis) durant la colonització de l’Oest americà demostra una intel·ligència especial en el director.
Explorant els cànons clàssics del western
La pel·lícula adapta una novel·la de Milton Loft i Brooks a més de dirigir-la en va escriure el guió. Per entendre com neda a contracorrent cal pensar que als anys cinquanta el western era dominat per genis com Ford, Hawks o Mann, però que la visió del genocidi indígena per part dels colonitzadors distava molt de la realitat. Per exemple, The searchers, considerada per molts el millor western de la història (jo la posaria entre les cinc primeres) data del mateix any que The last hunt i, tot i ser millor pel·lícula, dona una visió del conflicte diametralment oposada que el film de Brooks. En aquest context i tot i haver-hi moltes obres que s’atrevien a assenyalar a l’home blanc de manera molt testimonial com a culpable, The last hunt és, amb diferència la més valenta. I, així i tot, no és un film gens fàcil i porta la seva pròpia polèmica perquè per ensenyar escenes de la cacera dels búfals Brooks i el seu equip van rodar a parcs naturals on es regulava la població d’aquests animals amb una espècie de “matança controlada” (pràctica que sortosament ja ha deixat de fer-se avui en dia). És a dir, quan veieu animals morint per trets és metratge real del qual ja s’avisa en uns crèdits al principi d’aquesta. Una prova més de com aquest film es qüestiona el paper de l’home blanc a l’Oest americà de finals del segle XIX: es podria dir que Brooks quasi que ho fa a ell mateix, a la seva condició d’home blanc o als seus avantpassats projectant dues personalitats ben diferenciades en els dos personatges, també a l’hora de tractar als animals. Sandy es trenca quan veu les cries xisclant o es juga la vida per donar aixopluc als seus cavalls mentre que en Charlie no pot parar de disparar amb els ulls encesos de sang i deixa morir al seu cavall sense cap problema.
El guió de Brooks és molt trencador. Té escenes típiques de western però només com a excusa per explorar personatges i qüestions més profundes amb diàlegs i monòlegs, sobretot els del personatge de Lloyd Nolan, Woodfoot, impropis per l’època. La pel·lícula acaba essent una cosa diferent fins i tot amb l’exploració dels cànons clàssics del western quan arriba al seu tram final i entra en un retrat de l’ànima dels seus personatges fusionats amb el paisatge i sobretot el clima o quan s’atreveix a jugar amb el gènere posant tocs de terror. És atrevida fins i tot en l’exposició dels seus actors i és una d’aquelles obres considerades menors que hauria de jugar a primera divisió per mèrits propis i que també demostra perquè el western és el millor gènere de la història i els artesans van fer tan bé al cinema. A vegades més que els considerats autors.
