Podem deixar de banda, sense prejudici, que Andor està ambientada a l’univers de La Guerra de les Galàxies i considerar-la una de les millors sèries dels últims anys? Si la primera temporada feia entrar l’univers galàctic per la porta gran, aquesta s’acomiada de manera majestuosa.
La primera temporada ja ens mostrava una història revestida amb diferents arcs argumentals i en aquesta segona l’estil predomina però encara més marcat. Ens ofereix quatre arcs argumentals, cadascun amb tres episodis (per entendre’ns, ha sigut com gaudir de quatre films durant quatre setmanes) i cada arc ens apropa un any a la futura “Batalla de Yavin”, els esdeveniments del film de La Guerra de les Galàxies (George Lucas, 1977). Tot i que com veurem la sèrie torna a anar més enllà, ja que dona més profunditat i emotivitat al film Rogue One i elabora, juntament amb la temporada anterior, una fantàstica evolució de la Rebel·lió, una brutalitat i permissivitat imperial cada vegada més creixent, les funcions del seu servei secret (BSI) que actuarà a l’ombra però adquirint també certes complicacions per avançar, ja que els projectes de l’Imperi i el seu malvat Emperador ja apunten més amunt si volen seguir regnant a tota la galàxia. Amb tot, grandíssimes actuacions, una posada en escena deliciosa i una història plena de tensió, política i sacrifici.
Una sèrie complexa
Andor té tantes capes que n’és impossible remarcar-les totes en aquest article. És una sèrie molt complexa, ja que l’evolució dels fets dins la galàxia s’estenen, això sí, a poc a poc, però amb canvis significatius. No havia de ser fàcil, perquè la primera intenció era fer-ne cinc temporades i indagar encara més en el que passa en aquest període galàctic. Però el cost i el temps invertit hauria sigut ingent (artísticament fins i tot potser hauria fet minvar la qualitat narrativa, tensió i contundència del relat) per un equip tècnic i creatiu que ho ha donat tot per delectar-nos amb aquesta proposta argumental original. Per tant, resumir tot el que volien explicar en una sola temporada ha estat ben pensat i executat. Com a nota curiosa, meravellós un diàleg entre dos personatges resumint, de manera metaliterària, com explicar la segona temporada, anomenant la quantitat de nous senadors (personatges de la sèrie) després que l’Imperi s’alcés al poder, i haver d’assistir a múltiples banquets d’investidures i relacions senatorials, i el que costa resumir tot un any de cinisme (arc argumental) en tres nits (episodis per arc).
Andor
No hem de desmerèixer ni un sol instant el nivell narratiu i visual d’aquesta segona temporada. Tony Gilroy, el seu creador, és un gran coneixedor de la història, de les seves guerres, revolucions i el seu comportament humà, i tot això ho ha transmès amb encert, perspicàcia i talent, amb l’ajuda de grans guionistes, a la pantalla. Com sempre Gilroy ens sorprèn, i ens demostra quelcom és que no es necessiten grans batalles espacials, ni grans flotes, ni esdeveniments èpics per fer una història majestuosa. Només calen històries humanes i Andor en dona amb escreix (recordem que el text d’obertura del film original ens diu que la Rebel·lió aconsegueix la seva primera victòria a Scarif al film previ Rogue One, aconseguint els plans de l’Estrella de la Mort, per tant, prèviament només hi havia petits esdeveniments aquí i allà, mentre l’Aliança es va formant a poc a poc).
Fent un incís del càsting: dubtem que trobeu una sèrie televisiva amb una vintena de personatges tan memorables i carismàtics com aquí, amb unes actuacions dels respectius actors i actrius tan impecables, on ningú desentona per una mala actuació o presència. Ni els personatges menors, fora de tots els “principals”, estan fora de lloc, i un acaba simpatitzant amb personatges de pocs minuts, però amb rellevància patent, com la majoria dels Ghorman i la seva lluita particular, o odiant els imperials de segona, aportant contundència al relat amb personatges breus, però amb actes malvats (qui ho diria que l’univers galàctic mostraria connotacions d’actes tan perversos i immorals).
@elcinefilcat Val la pena veure ‘Andor’? #andor #starwars #rogueone #disneyplus #tiktokat #estiktokat #català #encatalà #sèries @Jan Romaní
Sense encara indagar en la part narrativa ni en el treball ingent de producció, a excepció de Severance, cap sèrie de l’any conté aquest nivell visual i narratiu en pantalla, com algunes més mainstream massa repetitives en el seu contingut que es perden en mons de venjança massa tractats, altres en el seu histrionisme o d’altres en la poca profunditat dels seus diàlegs o faltades d’emotivitat, com si ens ofereix Andor. Alguns capítols d’aquesta nova temporada emocionen a més d’un amb algunes de les seves resolucions. Com sempre no farem espòilers, només cinc cèntims de la trama, ja que la quantitat de moments inesperats, impactants i resolutius és remarcable.
Thriller polític i d’espionatge d’alt nivell
Andor es defineix com un thriller polític i d’espionatge d’alt nivell, apte tant pels fans de la saga com de les històries ben explicades, sota una mirada vigent i critica vers governs i societats controladores. De manera com està el món, més d’un s’hi pot veure reflectit i no deixa indiferent. De fet, és tan política que fins i tot una de les diverses reunions imperials que es duen a terme està inspirada directament amb La Conferència de Wannsee del 1942, on alts càrrecs nazis orquestraren la solució final. Entre la localització, el debat, la maquinària malvada i els plans maquiavèl·lics veureu que hi ha diversos punts en comú. Si hi sumem l’opressió a altres sistemes, la recerca de control de recursos per finalitats pròpies, fer desaparèixer llibertats als que no segueixen les seves normes, canviar l’opinió pública portant el control de la informació i el creixent domini que volen instaurar amb el seu nou Imperi, veurem que hi ha més similituds de les que ens pensem, amb conflictes del passat, però també no tan pretèrits i més actuals, on veiem contínuament pobles i races privats d’una vida digna i lliure, on opressions i guerres semblen no tenir fi.
Andor
Andor conté quatre arcs argumentals, ni més ni menys, però tots relacionats per una història comuna. El primer arc ens posa en situació, un any després de la primera temporada i quatre anys abans de la destrucció de l’Estrella de la Mort. Altrament dit 4ABY (Abans de la Batalla de Yavin. BBY en anglès), una mesura que ha esdevingut clau per calcular els anys de l’univers galàctic. Aquí se’ns indica per on naveguen els personatges, alhora que veiem una rebel·lió encara desorganitzada, amb faccions i guerrilles antiimperialistes perdudes aquí i allà sense cabdills ni normes a seguir, mentre la història de rerefons ens continua mostrant com n’és de difícil treballar a l’ombra en tots dos bàndols. El que podem destacar d’aquest primer arc també és la part cultural de Chandrila (amb la cara de la nostra estimada Montserrat!, que llueix d’allò més bé en pantalla), el poble natal de Mon Mothma. Com veurem Chandrila i els Jedi, tot i que aquests no apareixen ni es mencionen ni una sola vegada en tota la temporada (pels reticents que encara es pensen que veuran lluites de sabre i poders espirituals majors), tenen més punts en comú del que ens pensàvem. No en va fa 25.000 anys els dos “pobles” ja compartien univers (ens han introduït aquí algun tema interessant a tractar en el nou film de James Mangold amb un dels guionistes de Andor, titulat “Dawn Of The Jedi”, que es prepara sobre els primers dies dels coneixedors de la Força?). Chandrilans i Jedi comparteixen trets comuns, com les robes i les ornamentacions de caràcter oriental, així com les cues dels padawans i les solteres de Chandrila amb desenllaços pràcticament iguals. Alguns poden considerar aquest arc irrellevant i massa introductori, però intrínsecament no deixa de ser un punt clau per tot el que s’està construint. Tot el món al voltant de Mon Mothma trontolla (espectacular i adorable la gran Genevieve O’Reilly amb un personatge molt estimat pel fandom gràcies a ella) i que aquí s’aconsegueix un punt d’inflexió del personatge, clau pel futur de la lluita, quan diu prou i acaba donant la cara per tots.
Al segon arc, tres anys abans de la Batalla de Yavin (3ABY), la política imperial i l’espionatge tenen el seu pes, així com les escoltes, les reunions clandestines i els afers interiors d’organitzacions que vetllen per cadascun dels seus bàndols. Episodis foscos que ens demostren com n’és de difícil lluitar contra tiranies i dictadures. Com els pobles, emmirallats en un vast nombre de cultures i societats del nostre propi món, són oprimits per poders corromputs i malvats. Com s’utilitza la mentida, la falta d’escrúpols i humanitat per privar de llibertats o fins i tot posar en contra el poble contra el poble. Tothom, tant aquells que volen llibertats comunes com els que busquen la veritat actuant sota poders creixents, tenen les seves dificultats per avançar dins dels seus propis codis. Un arc on hi ha foscor i dubtes, però també amor, el que farà moure alguns dels nostres personatges. També és destacable veure Coruscant tan ben representat i la introducció del planeta Ghorman, dos personatges més que ens transportaran a un món proper i conegut.
Detalls i més detalls
Detalls. Infinitat de detalls és el que conté aquesta sèrie. I si ens endinsem al tercer arc, veurem que és un dels episodis més cruels i rellevants de la saga, amb un abans i un després per la Rebel·lió i la galàxia en general. Sense revelar res, perquè la cosa s’ho val, aquí veurem esdeveniments que seran punts d’ignició per la Guerra Civil Galàctica i missatges contundents i valents contra l’emperador, discursos que acabaran unificant les cèdules rebels fragmentades, una declaració d’intencions en tota regla de l’Aliança Rebel. Veurem com la història aquí presentada i algunes de les revolucions mundials tenen molts punts en comú, sobretot la Revolució Francesa. La creació de Ghorman, vist ja en l’arc anterior, un planeta miner de vital importància per l’Imperi, és d’un nivell exquisit, des dels seus carrers d’estil europeu, a les robes dels seus habitants de caràcter històric, o la seva majestuosa plaça de desenllaç emotiu i cruel pels dos bàndols. Els habitants de Ghorman fins i tot parlen un idioma creat expressament per la sèrie, el Ghor, que si l’escolteu en la seva versió original veureu que és molt semblant al francès. Per transmetre-la es van contractar actors i actrius francesos, que actuen amb una naturalitat immaculada i donen un realisme al relat fora de sèrie. Un arc que posa la pell de gallina amb els seus cants i els seus missatges amb resolucions que fan caure llàgrimes a tots per igual. Detalls. Ens pensem que una sola persona és clau per salvar grans revolucions, però la veritat és que és la lluita de molta gent. Com aquell ajudant lleial, amb un acte minúscul i quasi desapercebut, però que bé podria salvar una Rebel·lió sencera, que només amb el crit de “És una espia rebel!” cap a una infiltrada imperial, salva de ser erròniament titllat de manera pública a una de les simpatitzants rebels i peces clau més importants de l’Aliança. També destaquem l’aparició de la Ciutat de les Arts i les Ciències de València, localització que també transmet de manera esplèndida els esdeveniments al Senat a Coruscant.
Andor
El quart i últim arc, tot i que ens indica un any abans de la Batalla de Yavin (1ABY), acaba just unes hores abans del film Rogue One, enllaçat de manera magistral amb una escena memorable amb diferents resolucions i una música que acompanya sentimentalment cap a la fi del viatge, cap a unes últimes escenes que de segur arrenquen llàgrimes, ja que el significat de Rogue One canvia exponencialment. Gràcies a tot aquest viatge que hem fet, veurem perquè molts se sacrifiquen per una albada que mai veuran, que ho sacrifiquen tot perquè altres puguin gaudir d’una llibertat anhelada, que es prenen decisions de vegades immorals i perverses, que molts no arriben al final del camí quan han sigut herois a la penombra dels fets.
Així doncs, Andor és un cúmul de sensacions i experiències, entre la maquinària Imperial, l’evolució dels rebels i la base secreta de Yavin que avança, a poc a poc, en organització i efectius, tot i que sempre actuen amb prudència abans d’enfrontar-se al malvat Imperi, els trets culturals de Chandrila, els fets històrics a Ghorman, les paraules culminants de Mon Mothma (enllaçades amb el capítol 3×18 de la sèrie d’animació Rebels), la brutalitat de molts actes d’ambdós bàndols, les decisions i destins de molts dels personatges que ens han fet sentir odi, compassió, amor, amistat, lluita i desengany.
Un repartiment estel·lar
Tot el repartiment està magistral, des del primer fins a l’últim. Els hauríem d’anomenar a tots, ja que tots aporten quelcom especial. Així doncs, la Deedra, la Bix i en Brasso, en Syril o en Partagaz, en Bail Organa (aquí amb la fisonomia de Benjamin Bratt que elabora un gran paper), en Wilmon i en Luthen, la Vel, en Melshi, la Cinta o el gran Lonni, ens fan sentir vius en plena lluita. Fins i tot sorgeixen personatges menors com recepcionistes d’hotels, supervisors i tinents imperials crescuts, ajudants senatorials, rebels lleials o revolucionaris fidels que donen molta profunditat i credibilitat al relat. Andor no se centra en la figura d’Andor. Se centra en els humans que duen a terme tasques impossibles per dominar o lluitar. Alguns personatges del film Rogue One tornen en aquesta història prèvia, com un Ben Mendelsohn pletòric com a director Krennic, un dels personatges més vils de la saga. També veiem a Forest Whitaker com Saw Gerrera, un dels rebels més independents que lluita per moltes més causes a part de l’Aliança, el general rebel Draven, o una amistat curiosa entre Cassian i el robot K-2SO, entre d’altres. Així com a la primera temporada Stellan Skarsgard s’enduia la majoria dels elogis, la que s’emporta part de l’èxit d’aquesta temporada, a part de tot l’elenc femení amb personatges molt forts, és la desconeguda Elizabeth Dulau. L’actriu britànica interpreta a Kleya, l’ajudant de Luthen Rael, un personatge aquí totalment rellevant amb una història potent al darrere que marcarà el seu caràcter i destí, el de Luthen i el de tota la Rebel·lió. Una actriu que ho broda en un paper que ja es recalca va ser el seu primer treball després de sortir directament de l’escola d’interpretació a la primera temporada.
Andor
A la banda sonora, que si és cert que els temes no són tan carismàtics com a la primera temporada, on Nicholas Britell va posar el llistó molt alt, el nou compositor Brandon Roberts aconsegueix temes molt variats, agradables, curiosos i quan realment toca molt encertats (com el tema de Ghorman) i emotius (l’epíleg de la sèrie), alguns de caràcter clàssic i barroc (com el gran tema Kafhaus Number 1) o fins i tot més modern (amb el ja superhit galàctic de Niamos escoltat a la primera temporada). Tot i això, alguns temes de Britell prèviament enregistrats també han sigut utilitzats per aquesta segona temporada. Però al final les imatges d’Andor parlen per si soles. La cinematografia, les localitzacions i els decorats, el vestuari i l’attrezzo són d’un nivell altíssim. Cada pla és per emmarcar, cada diàleg per analitzar i cada esdeveniment per recordar, tot dins una sèrie majestuosa.
Veredicte
El millor: tot, si us agraden els guions treballats i una part visual majestuosa. Des dels personatges fins a la cruenta representació de les opressions i les revolucions i els seus diàlegs exquisits.
El pitjor: que s’hagi acabat i potser tardem a veure un altre serial galàctic d’aquest nivell. Per molts ja el millor de la saga després de L’Imperi Contraataca.
Nota: a vegades, poques, hem de posar un 10/10, almenys pel que ha escrit aquestes línies.
