“Pressure” (Tiempo de victoria), coproducció entre els EUA, Gran Bretanya i França de 30 milions de dòlars, recull el vessant meteorològic en la preparació del Desembarcament de Normandia. Aquest aspecte absolutament determinant està present en molts films i telefilms que se centren en les operacions Overlord i Neptune; tanmateix, sovint queda com un factor més, malgrat ser determinant, davant tot allò referent a estratègia, maniobres militars i desplegament, transport de tropes, vehicles, infraestructura de tot tipus i intendència. “Pressure” se centra principalment en la decisió d’Eisenhower davant un pronòstic dolent, conscient que envia molts homes a l’escorxador, i en els meteoròlegs que s’encarregaren d’estudiar les possibilitats reals de desembarcar en un indret on el temps esdevé complicat i canviant com és ara el canal de la Mànega, i més específicament la Badia del Sena, la que inclou les cèlebres platges d’Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword, on s’esdevingueren els sagnants fets.
La idea, tant adient com insòlita, recula fins al 2012. El Royal Lyceum Theatre d’Edimburg cercava representar una història entorn d’un heroi escocès que no fos conegut. John Dove, director associat, va proposar al dramaturg i actor David Haig que cerqués possibles candidats. Aquest es va veure atret pel treball del geofísic i meteoròleg escocès James Stagg, de l’Oficina de Meteorologia d’Escòcia, adscrit a la RAF durant la Segona Guerra Mundial. Haig no havia ni sentit parlar d’ell. L’elecció d’aquest nom el va obligar a una pregona investigació, en la qual va contribuir el mateix Dove, que va passar per llegir tant les memòries de Stagg, les de Dwaight D.
Eisenhower, general en cap de les Forces Aliades al Front Occidental, i les de Kay Summersby, la secretària personal britànica d’Ike (Eisenhower), qui a una segona biografia més desinhibida, abans de morir, mig confessava que mantingué un ‘affaire’ amb el futur president, un extrem objecte de permanent debat, però. També va consultar els informes meteorològics del moment i les relacions entre els diversos professionals del servei meteorològic, i tot allò relatiu a les circumstàncies entorn de les setanta-dues hores prèvies al desembarcament. Va entrevistar-se amb els fills de Stagg, que donaren el vistiplau als aspectes dramatitzats de l’obra, i va accedir a tota la documentació possible que li facilitaren. La peça es va estrenar l’1 de maig de 2014 al Royal Lyceum.
Tiempo de victoria: més que una lliçó d’història
El juny de 2018, l’obra, molt ben rebuda, i després de premis nacionals i llargs periples per diversos teatres, va passar a representar-se al West End de Londres. El mateix David Haig seguia encarnant Stagg. En el decurs de l’agost d’aquell any, els productors Joe Naftalin de StudioCanal i Lucas Webb de Working Title van assistir a una representació de “Pressure”. Immediatament, van veure les possibilitats cinematogràfiques de la peça. De fet, David Haig ja hi havia pensat, car també havia escrit un guió tot seguit d’escriure l’obra.
Ambdós productors van pensar que l’australià Anthony Maras seria el director adient. Aquell mateix 2018 havia debutat en el llarg amb un film que els agradava: “Hotel Mumbai” que, recordarem, també recreava una situació límit: l’atac terrorista de proporcions dantesques al Taj Mahal Palace Hotel de Bombai, un dels dotze que s’hi van perpetrar a la ciutat i que provocaren la mort d’un total 175 persones. Maras va transformar el guió de Haig en material més cinematogràfic, tot un repte en una història que s’esdevenia bàsicament a despatxos.
El 18 de juliol de 2018 es va anunciar que el protagonista principal, Stagg, seria l’inquietant Andrew Scott, l’excel·lent actor de la impecable sèrie televisiva “Ripley”, segons la cèlebre novel·la de Patricia Highsmith, dirigida per Steven Zaillian (The Irishman). El rodatge s’esdevingué del 8 de setembre al 18 d’octubre de 2024, i la première americana ha estat el 29 de maig d’enguany.
El film dibuixa un Stagg de caràcter tancat, poc emotiu i empàtic, que immediatament cau malament a tothom de l’equip en marcar distàncies i jerarquia. El mateix Ike (Brendan Fraser) hi malfia; només l’accepta com a cap del servei gairebé per pressions de Churchill. El general prefereix Irving P. Krick (Chriss Messina), tinent coronel i cap del servei meteorològic de les Forces Aèries nord-americanes a Europa. A l’època tenia molt de predicament pels èxits de predicció a campanyes recents; sostenia la idea que es podia ser precís i encertar en el pronòstic tot tenint en compte la història de la meteorologia d’un indret o àrea al llarg dels temps; de seguir aquests patrons històrics en deia “mètode analògic”. Aquest procediment pot fer-nos somriure ara, però a l’època se l’empassaven.
Fidel a la història?
Maras recrea quatre tensions principals. 1) La que viu Ike amb sí mateix i que fa que prefereixi Krick perquè li dona bon temps per al 5 de juny de 1944. 2) La tensió que el General manté amb els oficials: entre ells, Bernard Montgomery (Damian Lewis) qui es mor de ganes d’atacar i és procliu a prescindir dels pronòstics de temps. Monty creu que si s’endarrereix la data fins a mitjans de juny, l’Operació Fortitude South comandada per Patton, que concentrava tancs, camions i artilleria inflables a Dover i Hastings per fer creure als alemanys que la invasió seria pel Pas de Calais, seria descoberta i s’assabentarien de les veritables intencions: usar la Badia del Sena. 3) La tensió d’Ike amb Stagg, que sosté que desembarcar el 5 de juny esdevindria un desastre. 4) La tensió de Stagg amb Krick, que se sent desautoritzat i tem que tota la seva teoria se’n vagi per l’embornal. Paral·lelament, a partir de les tres biografies, Maras reforça la troballa dramàtica d’Haig quant a que els tres personatges principals (Summersby, Ike, Stagg) forgen una mena de triangle emotiu i intens molt adient per al relat, per bé que no sembla probable que hi hagué cap relació de proximitat entre Summersby (Kerry Condon) i Stagg.
Brendan Fraser, però, compon un Ike discutible, i no sols perquè no s’assembli gaire a l’original. De fet, el propi actor es va sorprendre quan li van proposar el paper. Per bé que l’actor va llegir biografies i es va fartar de veure material cinematogràfic, és massa expressiu i sentit. És cert que de tant en tant Ike esclatava i perdia els estreps, però Fraser, tot ell, és una polpa fràgil que acaba per no ser creïble.
De fet, el més interessant del film és la sensació que Maras ens dona quant a què tota la ciència meteorològica del món –més llavors que ara, però encara avui dia– fa l’efecte que les previsions estan en mans de persones a les quals –l’home primitiu no ens ha abandonat del tot– el comú dels mortals inconscientment els percebem gairebé com a xamans, perquè no suportem la incertesa i necessitem vessar fútils esperances en algú: L’Eisenhower de Fraser confon els seus desitjos amb la realitat, la vol doblegar d’acord amb els seus interessos, i per això odia Stagg i vol escoltar justament qui s’equivoca, en Krick. Stagg pot ser seriós, aplicat, disposar d’una gran formació tècnica, i d’un gran sentit comú, però ell mateix adverteix que en darrera instància pot equivocar-se, perquè el temps, i més a indrets com el Canal de la Mànega, acaba per ser un factor imprevist que poc canviar en qüestió de minuts, o no, i cap voluntat ho pot impedir. El film parla de prendre decisions davant la incertesa absoluta. L’actitud airada de Fraser acaba per semblar infantil malgrat la gravetat de la decisió que ha de prendre, i això dona al film tota una altra dimensió que l’habitual a telefilms com el cèlebre “Ike: Countdown to D-Day”, amb un Tom Selleck sempre greu i amb ple control, o a la propagandística i mastodòntica recreació de Darryl F. Zanuck i Gerd Oswald, “The Longest Day”, amb un Ike que és pràcticament una presència breu ajustada estrictament a la imatge pública.
Les manipulacions dramàtiques que el guió presenta són abundants. Stagg no va arribar al quarter general de Southwick House, prop de Portsmouth, Hampshire, setanta-dues hores abans del dia previst, el 5 de juny, sinó que ja hi era al mes de maig, i coneixia Ike i Krick si més no des de 1943. Ike va acceptar a contracor els consells de Stagg, que va albirar, amb ajut important d’un noruec de l’equip, que els cels presentaven clarianes per poder escometre Overlord un dia després, el cèlebre 6 de juny de 1944; no va ser una previsió d’un dia per l’altre, sinó quelcom tingut en compte dies abans. Per bé que Stagg i Krick discrepaven, mai no van extralimitar-se ni van desqualificar-se en públic. El servei meteorològic tampoc estava concentrat plenament al quarter general com suggereix el film; també hi havia oficines al Bushy Parc londinenc i al nord de la capital. Tampoc sembla cert que americans i britànics estiguessin plenament sota un mateix sostre. Només els darrers dies es reuniren plegats amb Eisenhower. És cert que la muller de Stagg havia de tenir una criatura, però no va parir el mateix 6 de juny, sinó el novembre d’aquell any. Amb tot, el film funciona perfectament com un mecanisme de rellotgeria.
No es va poder usar l’autèntica Southwick House perquè l’entorn ja no era el mateix. Va ser substituïda per les Mentmore Towers a Buckinghamshire. Es van haver de reconstruir completament diversos interiors. D’altres indrets de rodatge van cercar-se a Londres, Ealing, Kent, East Sussex, i fins i tot a Escòcia.
La fotografia ha estat de Jamie D. Ramsey. Ha usat l’Arri Alexa Mini digital per al 85% del material. Un 15% s’ha rodat amb càmeres Arriflex SR3 de 16 mm amb pel·lícula Kodak amb l’objectiu que s’adigués en certs moments amb el material d’arxiu que s’ha inclòs al film i que a voltes ha estat acolorit.
Veredicte
El millor: Les tensions i egos diversos que el guió explora, i la imperiosa sensació que tota la ciència meteorològica del món no pot passar de les conjectures, mentre algú, malgrat tot, ha de prendre decisions. L’originalitat de centrar-se en el factor meteorològic en un fet històric que interessa per molts altres elements.
El pitjor (i alhora admissible): La tergiversació dels fets a la cerca d’efectes dramàtics d’impacte. Però aquesta és una qüestió consubstancial i irresoluble al cinema i a la narratologia a l’hora de parlar de ficció, malgrat que la base sigui històrica.
Nota: 9’5
