Des del 2014, James Gunn dirigia pel·lícules per a Marvel, en específic la saga de Guardians of the Galaxy. Tot un seguit de decidits tuits contra Donald Trump el van fer caure en desgràcia perquè de la nit al dia van ressorgir uns altres tuits seus anteriors a 2013 que feien broma entorn de temes com ara la pedofília, la violació, l’homofòbia i d’altres diguem-ne difícilment ben vistos per Disney, sota l’aixopluc del qual és Marvel. Va ser acomiadat fulminantment mentre treballava amb Guardians of the Galaxy Vol. 3 el juliol de 2018. El rodatge havia de començar a inicis de 2019, però el comiat va paralitzar el projecte enmig de les protestes del repartiment i dels seguidors. El març de 2019 James Gunn va ser readmès per fer el film, però l’home ja s’havia compromès amb DC Films i Warner, que té els drets sobre els còmics DC des de 1969, per fer un film sobre The Suicide Squad. Així que el rodatge de Guardians of the Galaxy Vol. 3 no es va començar a rodar fins a novembre de 2021. Sembla que Disney ara volia reincorporar-lo a l’Estudi (fins i tot va haver-hi un especial nadalenc de The Guardians el 2022). Però James Gunn va trobar més atractiu acceptar el càrrec de coCEO junt amb Peter Safran en el flamant nou segell de DC Studios, que substituïa el de DC Films i la seva franquícia DC Extended Universe (de 2013 a 2023 –sota DC Films des de 2016–), i obria la nova franquícia de DC Universe sobre la qual tenia ple control. Gunn i Safran consideren aquest Superman el primer llarg de DC Universe. La diferència entre l’antic DCEU i DC Universe rau en el fet que aquest darrer pretén, sempre sota revisió de Gunn –clarament un expert en tot aquest univers dels superherois– i Safran, una narrativa unificada entre els films, les sèries i l’animació tot retenint força dels personatges i els actors del DCEU.
Superman contra la manipulació
El nou Superman es considera l’inici d’un tercer cicle de films de Superman, després del clàssic primer amb Christopher Reeve des de 1978 fins a 1980 (Superman III i IV –1983 i 1987– són dins del cicle, però divergeixen en qüestions de continuïtat), i amb Brandon Routh a Superman Returns (2006). Aquest film tenia continuïtat plena amb la línia de Superman II, sota aixopluc directe de la Warner tot constituint el que després s’ha batejat com a Donnerverse, que també va incloure Supergirl (1984), primera i fins ara única aparició del personatge Kara Zor-El en un llarg spin-off. Zor-El és la cosina de Superman interpretada al film del 84 per Helen Slater, i ara, en una aparició breu al film que ens ocupa, per Milly Alcock.
Superman
Una visió més obaga i contundent és la que va significar L’Home d’Acer (2013), amb Henry Cavill, que iniciaria el segon cicle, ja sota el DCEU, en el qual hi hauria també succedanis col·lectius amb Superman com ara Batman vs. Superman: Dawn of Justice (2016), a banda de Suicide Squad i Wonder Woman. El nou projecte de James Gunn, l’inici d’un tercer cicle, ja impacta per la seva decidida aposta per fer uns films més madurs i fins a cert punt compromesos socialment i políticament. Efectivament, si aquest Superman despunta en certa manera, i sense voluntat de fer espòilers, és precisament per la seva directa referència a la brutalitat del que passa a Gaza –els espectadors trobaran ràpidament el paral·lelisme–, i perquè un dels malvats característics de l’univers de Superman, Lex Luthor (aquí encarnat per Nicholas Hoult, però que per sempre més anirà associat a Gene Hackman) empra tàctiques de certs mitjans actuals en la línia de difamar a qui convé –en aquest cas Superman, el seu etern enemic– amb mentides que acaben per ser cregudes a causa del poder per escampar-les. Si recordem el que li va passar a Gunn –també autor en exclusiva del guió, per cert– amb les seves crítiques a Trump, és fàcil veure una clara referència al totalitarisme i manipulació tant del president actual dels EUA com de Netanyahu que fa inevitable pensar en la venjança subtil. Lex controla no només els mitjans sinó també una presó especial, amb l’aquiescència del govern, on tanca tot aquell que l’ha vist venir i que no li fa el joc o que significa un risc o simplement que no li cau bé o no li interessa: no se sembla això a l’actitud de Trump?
Una nova mirada: més política, més humana
Tota la resta és un poderós desplegament de mitjans i efectes especials (hom parla d’un pressupost confessat de 225 milions de dòlars, però amb la promoció sembla que la cosa ha pujat a 363 milions). Per al seu guió, Gunn sembla haver agafat referents tant de Man of Steel com dels cèlebres còmics All-Star Superman de Grant Morrison i Frank Quitely. La cinta s’ha rodat principalment als Estudis Trilith d’Atlanta, amb localitzacions a Noruega, Georgia i Ohio.
Superman
Gunn ha agafat la coctelera i ha fet un batut on apareixen, a banda del sempitern enemic Lex Luthor, el gos kryptonià Krypto, que també té poders: un personatge amb trets còmics fins ara només present a sèries televisives i films animats. També hi són personatges de l’univers col·lectiu de DC com ara els pertanyents a la Lliga de la Justícia Guy Gardner (Nathan Fillion), la Noia-Falcó (Isabela Merced) i Mr. Terrific (Edi Gathegi). Naturalment no manca el reporter gràfic Jimmy Olsen (Skyler Gisondo), ni per descomptat l’eterna promesa de Superman, la també periodista del diari Daily Planet de Metròpolis (un clar transsumpte de Nova York), Lois Lane (Rachel Brosnahan), diari on, recordem, treballa Superman camuflat com al periodista Clark Kent. Gunn ha inclòs com a ajudant de Luthor un personatge relativament nou dins l’univers DC: l’Enginyera, que es diu Angela Spica (María Gabriela de Faria), i de fet pertany a la sèrie The Autority. També hi és al film Morpho, que es diu Rex Mason (Anthony Carrigan), un personatge de la Lliga de la Justícia. Jonathan Kent (inoblidablement encarnat per Glen Ford al clàssic de Donner) i Martha, els pares adoptius de Superman, tenen aquí algunes escenes emotives amb el seu fill que l’ajuden a reafirmar-se en el seu paper altruista en pro de la humanitat quan Superman es mostra turmentat per noves revelacions que ignorava del missatge dels seus veritables pares; missatge una part del qual havia quedat ocult i, per tant, ignorat per Superman a la Fortalesa de la Solitud –aquí amb un disseny espectacular i custodiat per quatre robots que Gunn es treu de la màniga–, i que Luthor traurà a la llum en pro dels seus abjectes propòsits.
El nou Superman l’interpreta l’actor David Corenswet, ja amb un una llarga experiència tant televisiva com cinematogràfica però amb materials probablement de no gaire renom, tret de les seves intervencions a la cèlebre sèrie House of Cards i a la holmesiana Elementary. El temps dirà si segueix en el paper. Ara com ara aventuraríem que el seu treball no passa de discret a l’hora de reflectir el patiment d’algú que no se sent plenament integrat i que, per bé que sent la humanitat ell sap que no l’és. Continua pesant el dilema de la doble identitat tan constant a molts dels superherois. Gunn clarament pretén emfasitzar aquests extrems en el seu relativament nou enfocament, que cerca incrementar la dimensió emotiva i psicològica.
Capítol a considerar és la raó per la qual el missatge en forma d’holograma que havien deixat els pares autèntics de Superman, Jor-El (Marlon Brando) i Lara Lor-Van (Susannah York) ha quedat substituït per un altre que encarnen els actors Bradley Cooper i Angela Sarafyan, tot i que no és difícil imaginar que hi ha una qüestió de drets i de preu.
Un univers compartit amb vells coneguts i nous rostres
Superman va aparèixer als còmics de 1938; és el primer superheroi. Caldria preguntar-se com és que els superherois DC i Marvel –eterns competidors al mercat–, amb aquesta pinta ridícula en mallots i capa i sovint amb màscares que oculten la identitat, han seguit tenint tant d’èxit de públic indistintament en el suport gràfic i després a la televisió i el cinema. En el cas de Superman, el propi Richard Donner ens dona una pista només començar el seu clàssic de 1978: en un món trencat pel Crac del 28, on el sentiment d’injustícia social i de corrupció ennuegant hi era per tot, l’inconscient col·lectiu trobava catarsi en un justicier que posés ordre i restitució allà on no n’hi havia; un heroi que protegia i que servia com a vàlvula de fuita per poder fer volar la imaginació/fugir de la realitat i, en definitiva, somniar despert. Aquests herois tenen defectes, traumes, addicions, pateixen per la seva condició de rars, el que alhora els fa propers a determinat públic, a banda que l’acció i el factor èpic de sempre és un element de consum que agrada genèricament.
Superman
Ja el 1948 va haver-hi als cinemes la cèlebre sèrie de 15 films Superman, dirigits per Spencer Gordon Bennet i Thomas Carr. El 1950, Gordon Bennet va dirigir una nova sèrie de 15 films amb el títol Atom vs. Superman. Lee Sholem va dirigir un primer llarg, Superman and the Mole Men el 1951. Aviat sorgiren sèries televisives. De lluny, doncs, ve aquest esclat en l’àmbit gràfic i visual quant a aquest personatge de DC Comics.
Veredicte
El millor: Les clares referències als nous totalitarismes i la manipulació informativa, i a la situació
convulsa al món, particularment a Gaza.
El pitjor: Malgrat pretendre ser la nova franquícia DCU, i si es vol, tot tenint en compte noves densitats psicològiques i drames i dilemes interns tant de Superman (la decepció amb els pares autèntics; l’afronta de Lex) com d’altres personatges (Morpho), no deixa de ser un xic el mateix de sempre en un intent de seguir venent.
Nota: 7,5
