El ‘Doble Cos’ de Damià del Clot

285

Autor multidisciplinari, Damià del Clot ha conreat l’assaig polític i de caire jurídic, la novel·la de caire social i generacional, i la novel·la negra. Advocat de professió, ha estat batlle de Vilassar de Mar per ERC, i president del Consell Comarcal del Maresme. 

Curiosament, però, ‘Doble Cos’, títol que remet directament al d’un film del ‘novajerseià’ Brian De Palma, és una novel·la policíaca peculiar a causa d’inspirar-se en el més genuí esperit del director de cinema. Això és tant com dir que realitat i il·lusió cohabiten tot generant un marc en què reina l’ambigüitat i una sensació onírica que fa que trontollin els límits precisos del que succeeix. Naturalment, hi ha el característic voyeurisme ‘depalmià’, i càmeres de vigilància que el vehiculen (i que sovint no serveixen per a gaire perquè menteixen), a banda d’un parell de joves professores universitàries que se semblen. I per bé que una d’elles, Mia, és assassinada a la pista d’un club de sexe comunal, el que generarà la corresponent i infructuosament exasperant investigació policial, durant el relat no deixarem de sospitar que potser qui ha estat assassinada és l’altra professora, la Bruna, i que la Mia l’ha suplantada, o no. La típica dualitat ‘depalmiana’ que trobem a cintes com ara Body Double, Femme fatale o Passion, però l’origen de la qual, com el mateix relat esmenta, el trobaríem a Sisters. 

Potser el mateix assassinat no ha existit mai, potser tot ha estat un joc per manipular en Gil, un arquitecte que coneix Bruna, i que arrossegat per ella com a conill d’Índies acaba a la pista on es comet el suposat assassinat. O fins i tot més inquietant —essent com és Brian De Palma un realitzador que sovint fa moure els seus films en un espai també mental—: potser tot ha estat una al·lucinació inaprehensible. 

Molta feina tindrà el lector per treure l’entrellat d’una novel·la que no dona gaire temps per a pensar, enmig d’una infinitat de referències cinèfiles i cultes prou constant, tot engolit per un estil trepidant, amb un redactat endimoniadament àgil i potent que deixa sense alè alhora que fa impossible abandonar la lectura davant unes investigacions que no avancen mentre afegeixen més incògnites i fan sospitar de tot i tothom. Aquestes les du una inspectora en crisi, de vida molt insatisfeta i frustrant, la qual, de sobte, mentre interroga la suposada Bruna, descobreix en la seva sexualitat noves dimensions. 

La trama gira força entorn al sexe, mentre no deixen d’aparèixer nous personatges i nous sospitosos, que no fan més que bifurcar camins i entrellaçar personatges que crèiem que no tenien a priori cap vincle, tot traient a la llum rerefons insospitats com ara el món de les subhastes immobiliàries, màfies perilloses i tripijocs mil.

Molta suspensió d’incredulitat serà necessària, però, des d’un bon principi. Que unes professores del departament universitari de comunicació audiovisual es dediquin a investigar la literatura i el cinema criminal dels setanta i vuitanta, amb particular atenció als films de Brian De Palma, i a tot un seguit de connexions que aquest cinema pugui tenir amb el giallo italià, i amb Dario Argento en particular, podria entrar, dins de la versemblança. És divertit i fins i tot interessant els vincles que l’autor recorda que De Palma té naturalment amb Hitchcock (particularment per tot allò de seminal que Psicosis significa per al giallo i per al posterior slasher), però també amb Godard (el primer Brian De Palma), Polanski, o fins i tot Antonioni pel que fa al seu Blow Up. En aquest film de l’italià insigne, hi ha aquell assassinat imperceptible a simple vista en una fotografia, però que s’evidencia en les múltiples ampliacions que efectua el protagonista de la instantània. Certament, això és molt ‘depalmià’, però també ho és que quan s’intenta trobar el cadàver, aquest no hi sigui. Hi ha hagut veritablement un assassinat? La fisicitat de la realitat versus la il·lusió mental. Les imatges substitueixen el que és real, la cosa tangible, en la consciència. Damià del Clot treu profit també d’aquest espai mental del director, del seu joc de la confusió.  

Però on trontolla la cosa és en el fet que les dues professores, deixebles d’un catedràtic paraplègic, decideixen experimentar en pròpies carns i potser massa disposades, junt amb aquell —que només pot exercir el voyeurisme— tot aquest món pervers i carregat de sexe, suposadament per aprofundir en els seus estudis i tesis. L’alliberament que exerceixen en el club de sexe comunal sembla servir a altres propòsits i intencions, a banda dels acadèmics, que el lector anirà conjecturant a la llum del submon que aflora i que fa de tothom un potencial conspirador i/o assassí amb finalitats més que fosques, entre d’elles, per descomptat, potser la venjança, o no. Alguns personatges podrien tenir pregones ferides amagades, i d’altres no ser el que semblen. Tot molt ‘depalmià’. 

Naturalment, hi haurà espai per als girs finals i les sorpreses, però al capdavall de tot ens trobarem enfrontats, com amb el cinema trampós de De Palma, amb uns quants dilemes i situacions operístiques i rocambolesques plenes d’artifici.