El febrer de 1950, el senador dels Estats Units, Joseph McCarthy (1908-1957) va sobresaltar els seus conciutadans en denunciar una conspiració comunista al mateix si del departament d’Estat. Tot i que no va poder demostrar les seves acusacions als suposats infiltrats, les seves intervencions el van fer molt popular a les faccions conservadores del seu país, just quan començava a gestar-se la Guerra de Corea (1950-1953), un any després de l’arribada al poder de Mao Zedong a la Xina, i en plena Guerra Freda amb la Unió Soviètica.
Sens dubte, McCarthy va ser un dels inductors del que es va conèixer com a «caça de bruixes» per motius ideològics, una persecució que feia trontollar els principis de la mateixa Constitució estatunidenca. Aquest escenari de tensió bèl·lica fomentada des de l’àmbit polític va portar a una «por vermella» i a una histèria col·lectiva pel perill de la subversió comunista al país. Aquesta histèria va culminar a les audiències davant el Comitè d’Activitats Antiamericanes de la Cambra de Representants, on centenars de persones van ser cridades a testificar sobre les seves suposades afiliacions comunistes. Com a resultat de les audiències, molts van perdre els seus treballs i famílies, i alguns fins i tot es van suïcidar.
Diverses obres de ficció van abordar encobertament aquesta sensació de paranoia que va assotar el país durant la dècada dels cinquanta. De totes, sobresurt, especialment, una novel·la i la seva posterior i immediata adaptació cinematogràfica. El relat Los ladrones de cuerpos (The Body Snatchers, 1954), de Jack Finney és, probablement, el millor exponent en aquest sentit. Publicada originalment en tres lliuraments a la mítica revista Collier’s (1888-1957) entre novembre i desembre de 1954, es va publicar en forma de llibre l’any següent amb alguna petita modificació, encara que significatives. La història està protagonitzada per un metge que se sorprèn quan els pacients que acudeixen a la consulta denuncien un fet inaudit i comú a tots ells: que algun familiar, proper a ells, no és en realitat qui sembla.
En companyia d’una antiga amiga del poble, descobriran que succeeixen fenòmens estranys als soterranis de les cases dels veïns. En primera instància, el psicòleg a què acudeixen els adverteix que es tracta d’histèria col·lectiva, fins que les evidències demostraran amb contundència que la població està sent substituïda per uns éssers que, malgrat mantenir la memòria i l’aspecte de l’original, no tenen humanitat. L’espurna s’acabaria d’encendre en indicar que el perill venia de l’espai, amb les originals beines alienígenes, en consonància amb la psicosi provocada per les nombroses notícies d’albiraments d’OVNIs a partir del conegut cas Roswell el 2 de juliol de 1947, quan es va estavellar un objecte desconegut en aquesta població i es va iniciar la veda per proclamar diferents teories de conspiració que duren fins avui dia.
En el llibre ¡Ya están aquí! ¡Tú eres el siguiente! Las invasiones de ladrones de cuerpos en el cine y la televisión (2025), del Dr. Julio Vallejo Herán, publicat per Diábolo Ediciones, l’autor analitza les desenes de produccions audiovisuals relacionades amb els lladres de cossos. En el cas concret de la influent novel·la de Finney, Vallejo recorda que l’escriptor sempre va indicar que la seva intenció havia estat la de fer una obra de ciència ficció per entretenir el lector, sense cap ambició extra. Tot i així, destaca el valor al·legòric de la novel·la sobre la por al comunisme i a la uniformitat que incloïa, al seu torn, el capitalisme. «Finney exposa el declivi de les petites ciutats estatunidenques després de la Segona Guerra Mundial. A la novel·la, aquesta decadència es mostra en el deteriorament de les cases i els comerços, signes del començament d’una pèrdua de la grandesa dels Estats Units. Un altre signe del deteriorament de l’american way of life és la condició de divorciats dels dos protagonistes, un exemple del mal a la vida familiar i el consegüent fracàs moral», afirma Vallejo al llibre.
Precisament, un dels canvis significatius que va realitzar per a la seva publicació en format de novel·la va ser substituir la fictícia població de Santa Mira per la de Mill Valley, que era la localitat on residia, on va viure gran part de la seva vida, i que s’intueix ho va fer per dotar encara més de versemblança i proximitat a la història. La novel·la ha estat adaptada lliurement en pel·lícules fins a quatre vegades, però la seva influència ha estat notable en la ficció en nombrosos títols, tant en la literatura com en el cinema i la televisió. Aquestes quatre adaptacions van mutar per reinterpretar les pors i les angoixes de cada moment. Encara que la primera va ser produïda immediatament després de la publicació de la novel·la, per la qual cosa totes dues són coetànies i hi ha poques diferències en el seu contingut essencial.
La primera adaptació va ser una iniciativa del productor Walter Wanger (1894-1968), que va escollir el prestigiós Don Siegel (1912-1991) com a director de la seminal pel·lícula La invasión de los ladrones de cuerpos (Invasion of the Body Snatchers, 1956), que lidera, amb l’equip de guionistes, canvis més cinematogràfics respecte de la novel·la, amb més escenes d’acció i menys nostàlgia evocant la vida anterior a la Segona Guerra Mundial. «En la versió de Siegel, l’última presa de la imatge era una en què es veia l’actor Kevin McCarthy apuntant amb el dit directament a l’audiència, cridant a tot pulmó: “Tu ets el següent!». En aquell moment la imatge acabava de manera abrupta i dramàtica. Les projeccions de prova de la pel·lícula a finals de juny i principis de juliol de 1955 van demostrar el notable poder del final en què McCarthy crida demanant ajuda. Així va descriure Siegel la resposta del públic: “Quan es van encendre els llums tots van mirar nerviosos el seu veí immediat i es preguntaven amb inquietud si estarien envoltats de beines”», recull Vallejo.
La pel·lícula va ser un èxit de crítica però no de públic, i va triomfar a terres britàniques, que van percebre millor la crítica subjacent al relat de la pel·lícula, un despietat reflex de l’homogeneïtzació de la societat nord-americana dels anys cinquanta, que tindria el seu millor reflex en les il·lustracions i pintures de Norman Rockwell (1894-1977). Darrere d’aquesta imatge idealitzada i pròpia d’una classe mitjana en plena eclosió, hi havia molts somnis perduts i malsons encoberts. Les reposicions a la televisió van potenciar un nou èxit als setanta, que va portar el productor Robert H. Solo (1932-2018) a promoure una nova adaptació de la novel·la, aquesta vegada en color, però, els canvis en el guió anirien d’acord amb la societat del moment.
La invasión de los ultracuerpos (Invasion of the Body Snatchers, 1978) va comptar amb la direcció de Phillip Kaufman, protagonitzada per Donald Sutherland, Brooke Adams, Jeff Goldblum i Leonard Nimoy. El curiós van ser els cameos de Don Siegel, Veronica Cartwright i Kevin McCarthy, director i parella protagonista de la primera adaptació, realitzant una picada d’ullet curiós als aficionats cinèfils, que podien interpretar una certa continuïtat entre les dues produccions. Tot i que els canvis eren notables: la història no transcorreria en una petita població de l’interior, sinó a la ciutat de San Francisco, i el metge de poble era transformat en un buròcrata del Departament de Sanitat de la ciutat.
«Si a la cinta dels anys cinquanta els lladres de cossos es podien considerar com una al·lusió al comunisme, en aquesta ocasió, la cinta sembla profetitzar l’auge del conservadorisme de la imminent era Reagan, representat al monolític marit de la protagonista femenina i els mateixos alienígenes lladres de cossos», indica Vallejo. El mateix Kaufman afirmava en una entrevista a la revista Hollywood Reporter (1930-) el següent: «Hi ha una escena en què Donald Sutherland diu alguna cosa sobre el marit d’un dels personatges que dubta que la seva parella sigui la seva parella realment: “Potser s’ha convertit en republicà”, l’exclama… Hi ha certa validesa en aquesta frase. Alguns dels millors republicans que conec han deixat de ser-ho perquè hi ha una mena de conformisme i histèria i menyspreen persones més complexes, compassives i humanistes. Molta gent encara veu San Francisco d’aquesta manera, que d’alguna manera està fora dels “requisits de grup” per avançar aquest tipus de civilització horrible. Sento que les beines s’han apoderat de gran part del nostre discurs. No vull convertir això en una diatriba política sobre el que em preocupa al món actual, però certament hi és”. Una de les frases del psicòleg a la pel·lícula és també contundent: “La gent entra i surt de les relacions perquè no volen responsabilitat. Per això els matrimonis se’n van a l’infern. La unitat familiar es trenca”.
El mateix productor va impulsar una tercera adaptació de la novel·la original tres lustres després: Secuestradores de cuerpos (Body Snatchers, 1993), dirigida per Abel Ferrara. La pel·lícula esdevé en un base militar, un recinte tancat, que aparentment podria donar la sensació de confinament que pogués protegir l’expansió de la invasió, i, a més, «la uniformitat i l’obediència dels soldats resulta estranyament similar a la submissió dels éssers sortits de la beina», reconeix Vallejo. «Respecte a l’empremta del seu temps en aquesta versió, queda palès en la preocupació per les guerres químiques, el deteriorament del medi ambient i l’auge del militarisme del govern de George H. W. Bush», sentencia.
La quarta adaptació va ser produïda per Joel Silver, que va proposar al destacat director alemany del moment, Oliver Hirschbiegel, com a responsable de la pel·lícula película Invasión (The invasion, 2007), protagonitzada per Nicole Kidman i Daniel Craig. En aquest cas, els canvis van ser importants: la trama passa a Washington DC, és a dir, la invasió arriba a la capital del país, amb tot el simbolisme que representa. D’altra banda, les beines han deixat pas a unes espores que es transmeten en forma de virus, trencant així amb una de les constants a les diferents versions de l’obra de Finney: «Els fluids, com la saliva o la sang, són els utilitzats per la particular entitat invasora per expandir-se. Evidentment, els responsables el fan servir per parlar de la por a les pandèmies entre la població al segle XXI que, fins aleshores, s’havia manifestat amb el SARS o la grip aviària. Curiosament, més d’una dècada després, la pandèmia mundial es faria realitat amb el cóvid-19. Pel que fa a això, la pel·lícula sembla profetitzar la paranoia que va sorgir respecte a les vacunes entre alguns grups, que pensaven que contenia algun mitjà de control sobre els ciutadans. Evidentment, al film aquesta sospita és més que encertada, mentre que en la realitat només era un rumor fals dels antivacunes», argumenta l’autor.
Julio Vallejo és llicenciat en Ciències de la Informació i doctor en Història de l’Art per la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat diversos llibres d’anàlisi cinematogràfica, centrant-se en aquesta ocasió a analitzar una ciència ficció sociològica que serveix d’instrument per analitzar la societat de cada instant en què la novel·la original va ser adaptada al cinema, encara que algunes coses d’aquestes pel·lícules comentades les podríem interpretar perfectament des del nostre temps. Al cap i a la fi, hi ha molts pares que dubtem, avui dia, si els nostres fills s’estan tornant republicans tots de cop.
