En francès, es denomina “zone blanche” a aquella regió on, degut a les seves condicions geogràfiques, pràcticament no hi arriba la senyal telefònica. És a dir: un escenari on és preferible no perdre’s, no tenir una averia amb el cotxe o, en general, evitar tota situació que comporti la necessitat de demanar ajuda. Aquesta és la carta de presentació de Villefranche, el poble boscós on la sèrie Zone Blanche mescla thriller noir policíac, drama rural i també uns creixents aires sobrenaturals. Al llarg de les seves dues temporades emeses fins ara, aquesta producció francobelga amagada dins del catàleg de Netflix explota amb efectivitat els seus misteris, però sobretot forja la seva personalitat gràcies a una atmosfera molt particular i a uns personatges clarament marcats pel fet d’habitar en aquell indret en concret.
La sèrie està comandada per l’expeditiva cap de policia Laurène Weiss, la qual viu traumtitzada per uns estranys fets del seu passat, i arrenca quan arriba al poble un fiscal de la regió per a reforçar la investigació d’un cadàver que ha aparegut penjat enmig del bosc. A partir d’aquí, Zone Blanche desplega els seus tres principals fronts argumentals: els casos policials a resoldre, la lluita personal de Laurène per a trobar una explicació a allò que li va passar i els diferents conflictes interns al poble. I ho fa, en general, amb bones idees i la capacitat d’anar afegint nous elements narratius a mida que avancen els capítols. El conjunt se sustenta en la investigació policíaca, però integra trames de tota mena: des de diversos drames familiars, passant per la corrupció política i l’activisme ecològic, i arribant a aquest entorn sobrenatural que planeja constantment sobre el poble.
Gairebé en la seva totalitat, Zone Blanche aposta per un format procedimental; és a dir, plantejant un cas policíac diferent a cada capítol, a banda d’anar evolucionant les trames més transversals. Això no sempre l’afavoreix, ja que, tot i que la majoria de casos estan prou bé i donen mostres dels dràstics comportaments de la població de Villefranche, la seva incidència en els misteris troncals de la sèrie és a vegades massa escassa; sobretot, a la primera temporada. No obstant, Zone Blanche ho va reconduint gràcies a la immersió en el seu particular cosmos de noir rural on tothom amaga alguna cosa i carrega seqüel·les del seu passat. A més, cada incursió al bosc, que clarament és un personatge més, ens activa una especial expectació davant allò que ens hi trobarem. Així, la sèrie fa que poc a poc tots els escenaris se’ns vagin fent més incòmodes, i que ens indentifiquem amb les persones que hi viuen.
Zone Blanche comença resultant més propera a altres produccions europees de la mateixa espècie, com poden ser la belga Ennemi Public o la islandesa Trapped. També el tipus de personatges i escenaris (fàbrica serradora inclosa) remeten a Twin Peaks, salvant les evidents distàncies. Ara bé, a mida que avança, i especialment durant la seva segona temporada, cada cop resulta més inevitable recordar Expediente X i la seva dicotomia entre allò terrenal i allò sobrenatural. Aquesta tendència cap a la ciència-ficció escau particularment bé a Zone Blanche, ja que compensa els elements comuns als què sovint recorre en els seus casos polials. Val la pena, doncs, endinsar-se als humits i boirosos paratges de Villefranche, ja que aquí l’ambient rural i el contacte amb la naturalesa no són sinònims de calma i benestar; més aviat, semblen una trampa de la qual és molt difícil escapar.
Veredicte
El millor: L’evolució que la sèrie fa des del policíac noir cap a la ciència-ficció dins de la seva atmosfera opressiva.
El pitjor: Algunes subtrames o casos policials que semblen de farciment i que resten minuts als veritables misteris que interessen.
Nota: 8
