L’any 2002 una pel·lícula britànica va revolucionar el cinema de zombis. 28 days later, de Danny Boyle, va posar de moda un nou tipus de morts vivents diferents dels que havia popularitzat el mestre George A. Romero: els infectats. Avui en dia ja son la tendència habitual en aquest tipus de subgènere i és més normal veure “n0-morts” corrent a mossegar carn humana que no pas caminant lentament amb les mans al davant. Quan aquesta moda encara estava en la seva etapa inicial, un tal Charlie Brooker va escriure i produir Dead set, una minisèrie que va emetre el britànic Channel 4 l’any 2008 que es fixava en què passaria a la casa de Brig Brother si hi hagués un apocalipsi zombi. Aquest 2020 la sèrie ens ha arribat, per fi, a Filmin.
Avui en dia Charlie Brooker és un dels gurús del mal rotllo serièfil gràcies al producte franquícia que va crear l’any 2011 per la BBC i que avui en dia continua a Netflix. Ens referim a l’elogiada Black mirror. A Dead Set, Brooker ja jugava amb molts dels conceptes que després serien la base de de la seva sèrie estrella. Així doncs, al llarg dels 5 capítols (un pilot de 45 minuts i quatre més de 25 minuts) explora la violència, la supervivència i la maldat humana en un context post-modern on sempre tenim les càmeres de la casa del Gran Germà assistint en directe a la fi del món tant a fora com a dins aquelles quatre parets.
https://elcinefil.cat/2016/11/13/black-mirror-el-mirall-que-reflecteix-la-miseria-humana/
Vista avui en dia podríem dir que la sèrie no aporta gaire coses noves al gènere zombi més enllà de la claustrofòbia de la casa del Gran Germà. Ara bé, cal pensar que l’any 2007, quan es va crear i rodar la història tot just s’estrena REC del nostrat Jaume Balagueró. És a dir, els infectats eren encara un sub-gènere en expansió que Dead Set va aprofitar amb tots els seus tòpics i subterfugis que ara trobem “normals”.
La part positiva de la sèrie la trobem en la seva curta durada i en una gens subtil metàfora que plana al llarg de tots els episodis: els zombis (espectadors) pendents de què passa a la casa de Big Brother. Éssers sense cervell que només busquen carnassa… El contrapunt son uns personatges molt estereotipats i unes trames, en conjunt, força previsibles. Això no treu, però, que sigui un producte distret i curiós pels que gaudim (sí jo també) de situacions límits, de morts imaginatives i de la clàssica escena de “hem d’anar a una farmàcia però forà està ple de zombis”. Ja saps com acabarà l’excursió a l’experiro i malgrat tot suques pa amb una estona de sang i fetge (i escatologia).
Veredicte
Agradarà a: tots els incondicionals de la temàtica zombi (que en som molts) que vulguin aprofundir en com es va popularitzar el subgènere.
No agradarà a: aquells que ja van acabar farts de tant mort vivent amb The Walking dead i que passen d’aquest tipus de subproducte.
Enganxòmetre: 7
Nota: 6
