Com m’ho faria per sobreviure durant l’apocalipsi zombi? És una pregunta que molts dels cinèfils del terror ens hem fet incomptables vegades. Alguns fins i tot fantasiegen amb la situació tot i que, tant per les comoditats que ens brinda el món contemporani com per l’augment de la població, entre altres factors, la gran majoria probablement no aguantarien vius gaire temps. Però i si ens ho plantegéssim d’una altra manera? Què passaria si en comptes d’intentar sobreviure i fer front a les adversitats, aprofitéssim l’oportunitat per viure lliurement? Aquesta, a grans trets, és la premissa de Zom 100: Zombie ni Naru made ni Shitai 100 no Koto, l’adaptació animada del manga d’Haro Aso amb Koutarou Takata.
L’apocalipsi com una benedicció
Akira Tendou, el nostre protagonista, és un jove esclau de la seva vida laboral. Va aconseguir una posició dins una empresa que sempre havia volgut, però fa més hores que un rellotge, li paguen una misèria i el seu superior és un abusador. Malgrat tot, la seva sobreexplotació s’acaba el dia en què la població es comença a infectar amb un virus desconegut i el món s’atura. Per ell l’apocalipsi no suposa un problema, és una benedicció, ja que fa una pila de mesos que no té el dia lliure. Així doncs, l’Akira decideix fer una llista de les cent coses que sempre ha volgut fer, recordant-nos a la llista de My name is Earl, i es posa mans a l’obra amb un optimisme extremament encomanadís. Aquesta premissa ens brinda moments de comèdia surrealista hilarants i unes escenes d’acció espectaculars encara més absurdes.
L’animació de la sèrie, la duu a terme Bug Films, un estudi que fins ara no havia fet res més i que ens presenta una òpera prima espectacular. El treball realitzat amb l’art i animació de la sèrie és per treure’s el barret, no té res a envejar als grans estudis com Mappa o Trigger. Alguns detalls estètics estan molt ben trobats, per exemple les taques de sang i brutícia sempre les fan molt acolorides, com si fos un Pollock amb colors molt brillants. Això és un reflex constant de l’estat anímic del personatge principal; ara que ha aconseguit escapar del seu món gris tot li sembla meravellós, el món mai havia estat tan bonic i ple de color. D’altra banda, l’animació té moments fora de sèrie. Tant els combats com les persecucions de morts vivents, són extremament frenètiques i tenen una fluïdesa excepcional, que ens fan vibrar en tot moment. L’únic element visual a criticar és el disseny de personatges que potser és un pèl avorrit, però la resta d’aspectes estètics són fantàstics.
La banda sonora que l’acompanya té molt ritme i en general està molt ben trobada, però allò que més destaca, són sens dubte l’ending i l’opening. Els episodis tanquen amb Happiness of the Dead de Shiyui, un tema de rock melòdic prou mogudet amb elements sonors bastant ‘jazzístics’ com pianos desbocats i vents de metall, que li donen un punt brillant. D’altra banda, l’opening Song of the Dead de Kana-Boon, és un tema de rock amb pinzellades de ‘nu metal’ que li va com anell al dit. El ritme esbojarrat acompanyat dels versos de rap ens posen a to per la muntanya russa d’episodi que ens espera.
Per concloure, només dir que Zom 100 ha estat una de les grans sorpreses d’aquest any i esperem que Bug Films ens continuïn sorprenent una bona temporada més amb altres sèries del mateix calibre.
Veredicte
Agradarà: als fans dels animes esbojarrats i les pel·lícules de zombis.
No agradarà: als qui els morts vivents no els hi facin massa gràcia i, com sempre, a tots aquells que es pensen que avui en dia l’animació encara és un gènere.
Enganxòmetre: 8
Nota: 8,5
