Ningú no pot negar que el director, productor i guionista nord-americà, Zack Snyder, responsable de les iconoclastes i trencadores 300 (2006) o Watchmen (2009), és un autèntic autor dins el Setè Art, que sap perfectament què vol i com ho vol. Per això, quan l’any 2017 va haver d’abandonar el megaprojecte Justice League, que havia de reunir als superherois més poderosos de l’univers DC, a causa al suïcidi de la seva filla Autumn, va ser una derrota a tots els nivells, tant personal com professional.
Superada aquesta dura pèrdua familiar, Snyder va moure cel i terra per poder tancar com ell creia que es mereixia la seva trilogia superheroica, que va iniciar amb les discutides i infravalorades Man of Steel (2013) i Batman v. Superman: Dawn of Justice (2016), fent que la versió del director substitut, Joss Whedon (The Avengers, 2012) es convertís en una broma pesada al més pur estil Joker.
I és que la versió de Justice League que es va estrenar el 2017, tot i comptar amb el responsable d’un dels majors èxits de Marvel Studios, no va agradar a ningú, ni tan sols als fans més acèrrims de DC i del món dels superherois per extensió, ja que es notava de principi a fi que era un intent fallit de pel·lícula, sense cap mena de coherència, ni visual ni argumental, amb uns personatges desdibuixats i un ritme caòtic i irregular.
La motivació i empenta que ja porta de sèrie Snyder amb la que volia tornar a la vida, mai millor dit, a Superman i companyia es va veure incrementada amb una campanya a les xarxes socials que sota el hashtag #ReleaseTheSnyderCut milions de fans demanaven, per no dir exigien, la versió del que consideraven l’autèntic director de Justice League.
Finalment, després de quatre anys plens de problemes legals i econòmics, aquest encara pandèmic 2021 ha vist la llum, gràcies a l’acord entre Warner i HBO Max, Zack Snyder’s Justice League. I és que el títol ho diu tot i es demostra que en aquesta versió el que importa el seu director i la seva personal visió sobre aquest grup de superhomes (i superdona) que estima tant.
Whedon v. Snyder
Ni més ni menys que 70 milions de dòlars, a sumar als 300 de la versió anterior, ha costat fer realitat la visió de Snyder, que ha implicat reshoots amb els actors; nou CGI amb creació de noves escenes com el flashback amb l’èpica batalla de l’Era dels Herois; redisseny de personatges, com el del dolent de la funció, Steppenwolf, i el seu amo i veritable amenaça a l’ombra, Darkseid; un espectacular i efectiu retoc fotogràfic i digital, on tot llueix més i millor; i una nova i impactant banda sonora, composta per Junkie XL, que afortunadament fa oblidar la insulsa partitura d’un Danny Elfman en hores baixes.
I tot això es tradueix en quasi quatre hores d’orgia visual superheroica en la que el seu director, des del primer fotograma, presenta una paleta de colors menys saturada i més contrastada, en la línia dels seus anteriors treballs; i sobretot el format quadrat 4:3, que remet directament a les vinyetes dels còmics de la qual és directament hereva, i els speedramps o escenes congelades momentàniament, tant marca de la casa, per poder veure amb tot luxe de detall el que està passant en pantalla.
Però la rentada de cara de l’anterior Justice League no ha estat només a escala tècnica i estètica. La narrativa també ha estat modificada i ha passat de la clàssica estructura de llargmetratge a un format episòdic, que ajuda a la cohesió de la història, a més de poder introduir trames paral·leles on s’aprofundeix en els orígens dels personatges més maltractats a la versió anterior, com Flash o Cyborg, dotant-los de més entitat i personalitat.
Juntament amb la narrativa, el to de la cinta també ha experimentat un canvi dràstic, deixant de banda la part més, suposadament, còmica, i optant pel tarannà més taciturn de Snyder. Tot i que el Corredor Escarlata encara es marca els seus moments histriònics, encara que encaixen molt millor que en la versió anterior, ja que ara funcionen com un alleujament tensional més eficaç i necessari.
Els sis episodis que conformen la cinta, especialment el (multi)epíleg (amb Luthor, Deathstroke, Joker, Martian Manhunter…), fan evident la voluntat per part del director d’expandir l’univers del supergrup en futures seqüeles, tot i que no entra dins els plans a curt-mig-llarg termini de la productora i els seus responsables. Això provoca als fans, especialment i irremeiablement, un sabor de boca agredolç que els fan somiar en el que podria ser i no serà.
Però, més enllà de com hagin pogut gaudir els fans o no fans de l’obra de Zack Snyder i la seva Justice League, s’ha de valorar, en l’àmbit cinematogràfic, l’esforç del seu director per transmetre amb honradesa i respecte a la mitologia superheroica, i la seva capacitat per explicar històries universals i immortals sobre el bé i el mal i què signifiquen dins la nostra societat.
Veredicte
Agradarà: Als acòlits de Snyder i la seva particular visió sobre els superherois i la seva mitologia.
No agradarà: Als que ja en van tenir prou amb la versió anterior de Whedon i estiguin esgotats de cinema superheroic.
Nota: 8