Segurament no sóc l’únic que vaig anar a veure Justice League amb certa por. El sabor de boca que va deixar Batman v. Superman no va ser satisfactori. No ens posarem a analitzar l’anterior film (ara no toca) però sí cal saber d’on venir per veure com hem arribat fins aquí. El director Zack Snyder torna a posar-se darrere les càmeres i la història d’un film de superherois (ja en porta uns quants) i ho fa esmenant alguns dels errors dels films anteriors tot i que continua sense fer diana. Què funciona en aquest film? L’equilibri entre els personatges és un dels punts a favor. Cada superheroi té el seu rol a l’equip i el juga bé tant en la trama (tots tenen el seu minut de glòria) però sobretot en la història. Què vull dia amb això? Doncs que hi ha el bromista (Flash), el passota (Aquaman), el cervell (Batman), la mà dreta del cervell i segon cervell (Wonder Woman), el profund (Cyborg) i el líder (Superman). El puzzle encaixa prou bé i les relacions entre ells són prou reeixides, cosa que ajuda a fer més entretingudes les més de dues hores de pel·lícula.
Què més és positiu? Sens dubte la banda sonora de Dany Elfman, un veterà en la matèria de melodies de gent emmascarada. No només ha parit una partitura fantàstica sinó que ha gosat recuperar el seu Batman theme de 1989 i li ha sumat les parts de Hans Zimmer quan apareix Wonder Woman i fins i tot pinzellades de John Williams amb Superman. Les orelles estan de festa major! I ja per acabar la part positiva podem mencionar un augment de píndoles humorístiques que sense arribar a la qualitat i la genialitat de productes Marvel com Guardians of the Galaxy sí han millorat i s’agraeixen.
Què no funciona? La llista és llarga. Comencem pel problema més greu: el dolent. Steppenwolf, un personatge fet dins dels ordinadors de Warner Bros. que no té ni carisma, ni història, ni personalitat més enllà de destruir-ho tot perquè sí. Tampoc no funciona la trama en sí. Mentre la primera part del film (reunir l’equip) té interès per la presentació dels personatges i les seves històries la segona (lluita contra el malote de CGI) no és res més que una orgia d’efectes visuals. En aquest sentit aquesta pel·lícula serveix més com a pròleg del que vindrà que com el que havia de ser: la consolidació de l’univers dels superherois de DC-Warner. I ho sento però Amy Adams (Lois Lane) només fa que em distregui del meu objectiu principal: creure’m que Ben Affleck pot ser un bon Batman.
No oblidem que estem davant d’un film de superherois i, per tant, hem de deixar-nos portar per bogeries i coses impossibles dutes a terme per personatges vestits de manera estrambòtica i/o amb capa. Si busqueu entreteniment el tindreu. Desconnexió del cervell i moltes crispetes i la pel·lícula passa bé. Ara bé, un surt del cine (una altra vegada) amb la sensació que tot plegat podria haver estat millor…
PS: La seqüència post-crèdits i una escena-pròleg sobre Steppenwolf auguren un futur prometedor a l’univers DC. A veure si poc a poc la cosa va millorant i acabem veient, per fi, un film rodó en aquest bàndol dels superherois.
Veredicte
El millor: l’orgia de personatges està ben trabada; tothom troba el seu lloc a la història.
El pitjor: el dolent. Si us plau volem bons dolents!!
Nota: 6,5
