Mentre HBO centrava tota la nostra atenció amb Joc de Trons, Big Little Lies i The Handmaid’s tale, resulta que ens feia passar per alt la nova idea original de la BBC. El director britànic Russell T. Davies (Torchwood o A very English Scandal) ha sorprès a tothom —crítica i públic— amb un drama familiar, polític i distòpic. Years and Years ens explica la història de la família Lyons al llarg de 15 anys. La família britànica viurà tot de canvis polítics econòmics i tecnològics en primera persona. La ficció ens presenta la família Lyons al més pur estil It runs in the family, però de seguida ens condueix cap a una altra banda, ja que el retrat familiar només és l’excusa per presentar-nos un futur d’allò més proper i plausible a través de canvis socials, polítics, econòmics i tecnològics. A més, ara la crítica d’aquest futur distòpic va més enllà, perquè Russell T. Davis ens ve a dir que si el futur és una distopia és culpa nostra; de la raça humana. I és que els humans hem fet molts mèrits per veure un futur negre i tenebrós, i aquestes decisions i actes que hem anat conreant es plasmen sobre la família Lyons.
Cada membre de la família ens exposa una realitat diferent. Veiem el perill i l’evolució de la tecnologia —al més pur estil Black Mirror— reflectit en una filla, la crisi econòmica reflectida en un dels matrimonis, la crisi dels refugiats en un altre matrimoni, el Brexit, el creixent poder de Rússia, l’hegemonia de Trump. I és que són tants els problemes que porten al límit que en segons quin punt de la sèrie veiem com la humanitat penja d’un fil que aguantem nosaltres mateixos. Ara bé, tots aquests maldecaps mundials es viuen a través de maldecaps més quotidians de la família com un nadó que s’hi acaba d’unir, una relació matrimonial complexa, una filla adolescent, entre d’altres. Tot aquest batibull de conflictes dins i fora del nucli familiar transcórre paral·lelament amb l’ascens al poder d’un nou partit polític capitanejat per Viv Rook (Emma Thompson). Quan comença a fer aparicions a la televisió dels Lyons tothom la titlla de sonada, però de mica en mica s’anirà col·locant dins els rols del poder —us sona? — amb un discurs més proper al racisme i la xenofòbia que no pas a polítiques internacionals.
El primer capítol transcórre com un mer drama familiar, però no us aixequeu del sofà fins que no hagueu arribat als últims 20 minuts. Us prometo que la música d’aquestes últimes escenes no deixarà de rondar-vos el cap ni quan hagueu liquidat la ficció. Són els 20 minuts que permetran que la sèrie faci el gir definitiu per col·locar-la a la via correcta, per marcar per on anirà i per introduir el que realment ens ve a dir. Amb un missatge dur, punyent, sec i directe ens deixa bocabadats cada vegada que fem un salt en el temps dins aquests 15 anys. Viatgem del 2019 al 2024 per acabar al 2032 i, tot i que no és agradable pensar que la humanitat pot seguir aquest camí, és digne de veure com tot el que passa és per conseqüència directa del que fa la família —entesa com a representant de la societat—.
Abans hem mencionat la participació d’Emma Thompson en el paper de la política, però també cal destacar Rory Kinnear —curiosament conegut pel seu paper a “National Anthem” de Black Mirror— qui interpreta l’Stephen, casat amb la Celeste —interpretada per T’Nia Miller—, ell assessor financer i ella comptable i pares de dues filles. En ells hi veurem reflectida la crisi econòmica. Seguint amb la família Lyons hi ha la Ruth Madeley a la pell de la Rosie Lyons, mare soltera de dos fills que treballa en un menjador escolar. Ella representa la crisi social. El germà més jove és en Danny Lyons, interpretat per Russell Tovey, un funcionari de l’ajuntament encarregat d’acollir els refugiats que venen d’Ucraïna, entre els quals hi ha en Viktor —Maxim Baldry—, de qui se n’enamorarà. Ells dos escenifiquen la crisi dels refugiats. I finalment la germana gran, l’Edith Lyons, interpretada per Jessica Hynes, una activista política. Ella representa el canvi polític. Com a paraigua familiar hi ha la iaia Lyons, interpretada per Anne Reid. La casa de la iaia serà on es reuneix la família per a les diferents celebracions i serà també l’excusa i el moment on els canvis en el món es fan més evidents. El component tecnològic, el qual segurament és el més futurista i “blackmirrorià” l’aporta la filla del matrimoni de l’Stephen i la Celeste, la Bethany —Lydia West—, qui somnia transformar el seu cervell en dades al núvol. No sabria assegurar quina és la millor interpretació de totes perquè realment val molt la pena veure el desplegament i matisos que hi ha darrere cada personatge.
Russell T. Davis, ha agafat la seva experiència a la direcció d’alguns episodis de Queer as folk per crear un drama familiar ben travat i l’experiència capitanejant alguns capítols de Dr. Who per fer factible la ciència-ficció de Years and years. El terror el transmet la mateixa raça humana i el fet que qualsevol dia el món de Davis pugui ser reals.
Veredicte
Agradarà a: aquells que gaudeixin d’un drama familiar encapsulat en una distòpia en què res del que veiem ens queda llunyà.
No agradarà a: qui no accepti el component de ciència-ficció que rodeja tota la sèrie i qui no li agradi que li diguin les veritats desagradables.
Enganxòmetre: 9
Nota: 9,5
