Xacres del superheroi: un nyap d’adolescència en off i no tenir poders en absolut

Ara que s’ha anunciat la segona temporada d’Umbrella Academy és el moment que us convidi a veure’n la primera. Un grup de super-nanos recollits per un milionari per combatre les forces del mal i evitar la fi del món es reuneix a l’adultesa amb motiu del seu enterrament. Afegiu-hi assassins a sou, policia temporal, queerbating, el minut musical i una Ellen Page amb cara de tenir més mal de panxa que mai. Umbrella Academy és totes aquestes coses. I una mare robot. I un majordom ximpanzé. Una història peculiar de superherois que deixa lloc per a l’autoreflexió.

Gent amb nom de número

Introdueixi’s el proper nou actor adolescent de moda. És un nen, però té el cervell d’un adult. Llegeix el diari, beu whisky, parla amb condescendència i podria protagonitzar les tires de Mafalda. Mirada galvanitzant, gran intel·ligència, instint assassí i objectivament el “molamás” dels seus germans. Però és que a més el número 5 pot saltar en el temps! És genial tenir un altre nano amb nom de número triomfant després de l’Eleven de Stranger Things.

En tot cas, l’inventarització que fa Sir Hardgreeves dels seus nanos adoptats, sense donar-los nom (tic feixista lleig) i la seva educació marcial elitista és la causant de les lluites de tites entre l’1, el 2 i el 5, com és de fet, la causant de l’exclusió de la 7, Ellen Page, a qui mai no preparen una camamilla pel mal de panxa.

Queerbating/ Esquer per a marietes

Page és la perfecta actriu per a interpretar la Vanya (N. oo.oo7), arquetip de fracàs respecte de les expectatives dels pares. Recordem que Ellen Page posseeix el superpoder de l’activisme lesbià a la vida real, cosa que ressona perfectament amb el personatge, i en aquest terç, de fet, no havia estat vista al mainstream d’ençà que volta el món amb el seu programa documental LGTB “Gaycation” de la televisió per subscripció Viceland.

Per altra banda, i molt millor parat, en surt el Klaus (N. oo.o4) de Robert Sheehan (Misfits) reprenent el paper de marginat, aquest cop com a drogoaddicte queergènere, qui no només roba les faldilles a la seva germana sinó a qui obertament agraden els nois. I és genuïnament divertit i roba l’atenció sempre que és a càmera. Després, és clar, hi ha en Luther i en Diego (N. oo.oo1 i N. oo.oo2), heterets de torn que avorreixen si no estan marcant bíceps. Res comparable amb el Hazel i la Cha-cha, duet pintoresc amb una relació platònica complexa que bascula entre l’amor a l’ofici d’assassí i la traïció.

Allò de la gent que canta fort

Cada personatge està caracteritzat esquemàticament al voltant del poder que empunya, i per això el 5 és el personatge més vacu i caricaturesc i el 7 un personatge tràgic que no és ningú; un tic capacitista dels guionistes quan fer-ne una heroïna del dia a dia sense superpoders seria cosa exemplar. Però no podem canviar la idea central de la història, suposo?

Perquè no, no som cadascú especial a la nostra manera, més aviat tot el contrari, fallem en l’ideal de ser únics. I és que la sèrie ha donat una forma seriosa i reflexionada a un còmic que parteix d’una sensibilitat immadura. La idea central: una adolescència fumuda per poc amor o validació. Això és entenedor tractant-se d’una trama originada de Gerald Way, del grup de música My Chemical Romance. És molt entenedor des del gènere musical aquell de l’empoderament dels joves a través dels crits, dels torrents climàtics de desengany i ira i els sentiments enaltits dels 15 anys.

Vistes les circumstàncies, els guionistes han fet meravelles per donar-li terrenitat al pulp impostat teen angst que tenien entre mans. De fet, malgrat la seva previsibilitat (no hi ha gir que no es vegi d’una hora lluny) és endimoniadament additiva. Gran culpa en té la música de cada episodi, començant per un Fantasma de l’Òpera que ens parla entre línies de l’origen de l’heroi a la presentació dels personatges, Radiohead o Woodkid. O els grans secundaris i l’estètica pin-up. L’histrionisme de tot plegat.

Veredicte

Agradarà a: als amants de les bandes sonores, als robots i als ximpanzés, als fans d’X-Men i Misfits, i fans de Jonnhy Depp que en veuran l’esperit transmutat en un personatge realment no binari.

No agradarà a: Alerta amants de l’Univers Cinematogràfic de Marvel que oscil·la entre púbers i àvids lectors de còmics… Esteu davant d’un còmic de Dark Horse, una cosa rara… Si de cas està més a prop de Watchmen, i tot i així difereix en gran mesura del còmic que adapta.

Enganxòmetre: 9

Nota: 7