Abans de la dècada del 2000, les adaptacions dels còmics de superherois al cinema eren més aviat escasses i de dubtosa qualitat, menys per quatre honroses excepcions, com Superman (1978), Batman (1989), The Crow (1994) o Blade (1998). Va haver d’arribar Bryan Singer, director de culte, gràcies a films com The Usual Suspects (1995) o Apt Pupil (1998), amb els seus X-Men perquè aquests personatges enfundats en malles amb habilitat especials es comencessin a prendre seriosament.
La cinta protagonitzada per l’australià Hugh Jackman (The Greatest Showman), Patrick Stewart (Star Trek: Next Generation) i Ian McKellen (The Lord of the Rings), entre altres, va suposar la maduresa cinematogràfica d’aquest ara ja nou gènere, molt abans que l’editorial Marvel decidís fer el gran salt al Setè Art amb el seu univers. Singer va oferir una visió allunyada de l’infantilisme dels còmics, però sense trair l’essència i sent, sobretot, molt respectuós amb el material d’origen.
L’espectacular èxit d’aquesta primera incursió de la coneguda per nosaltres com la ‘Patrulla X’ va fer que, només tres anys després, es creés una segona part amb el mateix equip, però amb més i millors efectes especials. El públic va tornar a responder molt positivament, fet que no es va produir en el cas del tercer lliurament. El canvi de direcció de Singer, que estava més interessat a ressucitar a l’Home d’Acer a la fallida Batman Returns (2006), a Bret Ranner (Red Dragon) no li va anar gens bé a la franquícia, i va punxar a la taquilla de mig món.
Van haver de passar cinc anys perquè el Professor Xavier i companyia tornessin a les pantalles, quan Marvel ja havia començat a fer soroll amb la primera part d’Iron Man (2008). El director escollit va ser Matthew Vaughn, un jove talent que va sorprendre a tothom amb, precisament, l’adaptació del cómic paròdic del món del superherois, Kiss-Ass (2010). La jugada li va sortir rodona a Fox (Marvel-Disney encara no havia comprat els drets) amb X-Men: First Class, que explicava els orígens dels mutants amb un càsting rejovenit, encapçalat per James McAvoy (Split) i Michael Fassbender (Shame), com els antagonistes principals.
Arran de l’èxit del reboot de la franquícia, tres anys després va arribar un nou lliurament, X-Men: Days of Future Past, que tornava a Singer a primera fila, després de recuperar-se del fracàs del seu Superman amb Valkiria (2008). El realitzador va tornar amb forces renovades, oferint el que està considerat el millor film de la saga, que connectava la primera trilogia amb la segona, amb una trama plena de salts en els temps que feia coincidir en pantalla el planter original amb el nou.
Quan semblava que la saga tornava a estar encarrilada, dos anys després va arribar X-Men: Apocalypse i va tornar a punxar amb una cinta caòtica i decebedora en tots els sentits, tot i tornar a estar dirigida per Singer. Tot i el fracàs, la productora no va canviar els seus plans de tancar la nova saga en gran amb l’adaptació d’una altra història sorgida del còmics mutants, Dark Phoenix. Tot i els esforços, tant a nivell tècnic com artístic, el resultat es va saldar amb un fracàs encara més gran. Sort dels spin off no oficials, Deadpool (2016/2018) i Logan (2017), tancament de la trilogia del mutant amb urpes d’adamantium, que van poder salvar els plats trencats de Fox, ara ja sí propietat de Marvel.
Si la COVID-19 ho permet, a finals d’agost tindrem un nou reboot/spin-off de la saga super-heròica amb The New Mutants, on el jove director Josh Boone (The Fault in Our Stars) oferirà una versió més fosca i terrorífica d’aquests personatges, des d’un punt de vista adolescent. Si funciona, segurament serà l’inici d’una nova franquícia… O no.
On veure-les
X-Men (2000)
Disney+/Vodafone TV
X2: X-Men United (2003)
Disney+/Vodafone TV
X-Men: The Last Stand (2006)
Disney+/Movistar+/Vodafone TV
X-Men: First Class (2011)
Disney+/Movistar+/Vodafone TV
X-Men: Days of Future Past (2014)
Disney+/Vodafone TV
X-Men: Apocalypse (2016)
Vodafone TV
X-Men: Dark Phoenix (2019)
Movistar+