La gran sorpresa de la temporada de premis és l’Oscar al Millor Guió Adaptat, del film Women Talking (Ellas Hablan). El film, basat en una novel·la homònima de Miriam Toews ha estat dirigit per Sarah Polley. Aquesta directora i guionista és una de les veus més interessants del panorama cinematogràfic. Polley va debutar com a jove actriu a films d’Atom Egoyan, David Cronenberg, Kathryn Bigelow o Isabel Coixet. Però també ha dirigit films, poc promocionats al nostre país, com ara Take this Waltz o Stories we Tell. Films tots ells, com el que ara en parlem, que col·loquen les dones en el centre de la història. Films on elles són les que condueixen i controlen les seves vides. Després de la seva estrena el març del 2023 aquest setembre ha arribat a la plataforma Amazon Prime.
Women Talking, un film de denúnicia
El pròleg de Women talking és excel·lent i demolidor. Ens trobem l’any 2010 dins una colònia mennonita allunyada de qualsevol indici del món exterior. Una jove desperta amb el seu cos ple de blaus i sang. Ha estat ferotgement violada per un home de la comunitat, però la seva ignorància fa que ho interpreti com a un misteri. No és l’única, això passa sovint a totes les noies.
Els ancians de la comunitat ho atribueixen als fantasmes. D’altres a la salvatge imaginació de les dones o una necessitat femenina de cridar l’atenció. Un dia, però, descobreixen que ha estat un home que, abans de ser assassinat per la seva víctima, delati als seus companys agressors que entren a la presó. Al cap de dos dies ja s’han pagat les fiances i les dones són convidades a perdonar-los si volen restar a la colònia i al Regne del Cel. I el film comença així, el dia que les dones voten (per primer cop a la seva vida) si es queden i lluiten contra els homes o bé marxen de la comunitat per iniciar una nova vida. El resultat a la sala de cinema més propera.
Un món que ha de canviar
Potser ens hem estès en l’explicació del pròleg, però és essencial per entendre el que Women Talking denuncia: la violència de gènere sistemàtica dins d’un grup específic (una manada/comunitat religiosa) però fàcilment extrapolable a la societat occidental i la impunitat i l’encobriment de les estructures heteropatriarcals que autoritzen aquests comportaments masclistes i abusius (diguem-li els homes més vells de la colònia o tribunals de justícia).
Sarah Polley ens proposa una emocionant i racional pel·lícula. En ella, una sèrie de dones de totes les edats, experiències, opinions, creences… que debaten quina és la millor opció per emancipar-se dels homes, per ser elles mateixes. Si té el mateix significat fugir que abandonar, si cal quedar-se i lluitar contra els homes en el seu dia a dia, si fugir o enfrontar-s’hi no les converteix en feres salvatge que es deixen emportar per la ràbia o la por, sobre els privilegis, el perdó o sobre com canviarà la situació i el futur de les dones a la colònia (treball, educació…). En definitiva, fent servir l’anècdota de les dones mennonites, Polley posa sobre la taula la situació de la dona, la lentitud dels canvis socials i els diferents debats del feminisme al llarg dels anys (qui sap si també descriu els possibles futurs).
El repartiment està format per un impressionat llistat d’actrius encapçalades per Frances McDormand (i la seva severa mirada), Rooney Mara, Claire Foy, Michelle McLeod… L’única presència masculina és Ben Wishaw. L’actor interpreta a un mestre excomulgat convertit en testimoni dels debats, com diu irònicament el film, productes de la imaginació femenina. En una època que està donant lloc a films de “violació i venjança” com Promissing young woman, Revenge o el curtmetratge Dana, Women talking proposa serenitat i reflexió com a mètode de treball per focalitzar un futur alternatiu.
Veredicte
El millor: la quantitat de debat contemporanis que obren les opinions de les protagonistes del film.
El pitjor: que la història d’aquestes dones estigui basada en fets reals.
Nota: 8