Robyn, una jove aventurera de les que tant escauen a aquest tipus de relats, arriba a Kilkenny amb el seu pare, Bill Goodfellowe (amb la potentíssima veu de Sean Bean), el seu únic familiar i total ídol. Amb una força interior que no la deixa quedar dins la seguretat de les murades, Robyn, convençuda del seu talent heretat, es decideix a participar activa -i secretament- de la caça de llops per la que Bill ha sigut reclutat. Per esdeveniments dels quals no cal fer esmena aquí, Robyn acaba trobant-se amb la jove llop Mebh. Com és fàcil preveure, les dues joves s’adonaran que tenen més en comú que no pas diferències, i uniran forces per acabar amb la guerra oberta que els humans han declarat als llops. No cal entretenir-se en espòilers ni explicacions innecessàries de la trama, però com ja t’avisa un sisè sentit quan comences la pel·lícula, la història acaba amb un final feliç.
Tots hem vist Wolfwalkers, i segurament més d’una vegada. La història de les dues noies rebels, valentes, les escollides, que salven la seva gent. Això no és obstacle perquè sigui una bona pel·lícula. La seva personalitat passa per agafar el que, en el fons, és un conte popular, i retornar-ho a la seva condició de folklore. La construcció del món i el disseny de tots els elements conformen un conjunt amb una personalitat fortament marcada, però que en cap moment se’ns fa llunyana; la identitat irlandesa es fa palpable i accessible per una espectadora qualsevol de Barcelona. El conte juga la seva millor carta amb la proposta de l’animació, a què no es pot retreure cap però, i que pren la condició conscient d’allunyar-se del preciosisme pictòric, paradoxalment, aconseguint-ne un sòlid resultat.
Potser Wolfwalkers ens recorda perillosament a altres títols infantils molt més grans, com Hermano Oso o Brave (ambdós de la factoria Disney), però depèn de l’enfocament que aquesta semblança sigui una ferida o una virtut. Per als acompanyants adults del públic objectiu, aquesta inevitable relació entre pel·lícules, un cop se supera la mandra inicial, dispara la nostàlgia. La Robyn i la Mebh viuen aventures que recordem, que han pogut canviar en aparença però no en essència. Potser és per aquesta circumstància que nosaltres, que en aquestes sales som l’acompanyant, gaudim més que els espectadors: per uns moments, recuperem la infantesa quan ens trobem mirant una pel·lícula de la qual coneixem el final i tot el que ens hi portarà, però seguim atents a cada nova sorpresa i gir que pugui venir.
Als més petits, o bé els és igual veure una història semblant, o bé gaudeixen la sort de trobar-se amb una animació diferent i renovada. Que el públic objectiu segueixi a la primària no és cap raó per a no invertir un cert esforç a renovar les formes d’unes narratives que, vulguem o no, són elàstiques només fins a un punt –ben igual que amb el cinema “d’adults”. I amb això no vull dir que Disney hagi de perdre la idiosincràsia de la seva estètica, amb els colors més brillants de tota la cartellera, però tot és bo en la idea de mostrar als més petites mirades que surtin del prisma Disney i, en conseqüència, Hollywood. A més, Wolfwalkers, com tantes altres que passen silenciosament pel nostre costat, ens mostren l’essència d’altres cultures essent-ne part, i no amb el regust agredolç que no ens deixa oblidar que Disney les aprofita més que no pas reivindica.
Al final, però, no puc deixar-me d’assenyalar un petit detall que em desperta certa molèstia, però ho faig dissimuladament quan estic acabant, igual que el mateix detall. No calia implicar, acabant-se la pel·lícula, que el pare de la Robyn i la mare de la Mebh tenen una relació, o formen una família més “tradicional”. Potser és una qüestió d’interpretació purament personal, però és una resolució que se’ns ha repetit tantes vegades que ara costa no interpretar-la precisament així. Ja havia quedat clar que els bàndols es reconciliaven, i ja estava bé formar una camada, i no la típica estructuradíssima i establerta família tradicional.
Com més penso en aquesta pel·lícula, més a favor hi estic. Al final, posats a escollir com vols que t’expliquin una història que ja t’han repetit cent vegades, agafa l’opció indie, que per trobar-se amb Disney ja hi haurà temps.
Veredicte
Agradarà: a tota la família, que és pel que estan dissenyades des d’un principi.
No agradarà: als que, amb una fe cega en el perfil B del cinema, s’esperin una subversió de les formes i en el gènere en un espai on no ho trobaran, i que tampoc està obligat a fer-ho.
Nota: 7.5
Wolfwalkers és la tercera pel·lícula, i tancament, de la trilogia sobre el folklore irlandès de Tomm Moore; que en aquest cas ha dirigit també amb Ross Stweart. Estrenada el 2020 al Festival de Toronto, aquest film infantil ha rebut un consens general de bones crítiques.
