today-is-a-good-day

‘Willow, la sèrie’: aventura a mig camí

- Advertisement -

El film Willow (Ron Howard, 1988) és tot un referent del cinema d’aventures medieval. Una altra història de George Lucas que agafava elements clàssics del gènere de fantasia per crear la seva visió particular del bé i el mal, amb guerrers consagrats, poders arcans, fades, trols i mags en potència. No és que destaqués gaire a la taquilla, tot i els noms que hi havia al darrere, i no va ser fins al consum a la pantalla petita que va agafar renom i cert estatus de culte. Els seus seguidors sempre l’han defensat i a poc a poc s’ha fet un lloc dins el gènere fins a convertir-se en un dels puntals del cinema fantàstic previ a El Senyor dels Anells. Així doncs, amb aquest serial original de Disney+ que ja teniu íntegre, semblava arribar el reconeixement que li pertocava, tot i que el viatge no sigui el mateix i el resultat final tingui sentiments contrastats.

Willow_Serie_1
Warwick Davis com a Willow.

- Advertisement -

Arran del film Solo: Una història d’Star Wars, el coguionista Jon Kasdan i Warwick Davis, el petit Willow amb un paper molt secundari a Solo (com sempre ha tingut dins la saga d’ençà d’El Retorn del Jedi) van decidir de recuperar el mag Nelwyn en format sèrie.

- Advertisement -

Realment és un món d’aventures on hi ha molt per explorar. El film no va tenir seqüeles cinematogràfiques, però sí que als anys 90 Lucas va seguir la història amb tres novel·les escrites per ell mateix i Chris Claremont, cocreador d’alguns X- Men, amb unes cobertes molt atractives de Ciruelo Cabral, i que recuperava els personatges d’Elora Danan i Willow. Mai es van traduir a l’estat i són històries que van passar desapercebudes amb crítiques no gaire favorables. Tot i que la sèrie no es basa directament en la trilogia de llibres, alguns elements s’hi poden veure reflectits. Com explica Kasdan, “les novel·les tenen una bona relació amb el film, però la intenció no ha sigut tractar-les com a font principal, ja que funcionen com a fantasia escrita que amb els canvis adequats es podien convertir en seqüeles del film”. Sense anar més lluny, com la sèrie, que en manté una relació, però amb elements que l’allunyen del film i que la converteixen en un producte de pa sucat amb oli (i que no passarà a la història precisament pels seus punts positius).

Un producte familiar confús

Ron Howard actua com a productor executiu (que vol dir només posar el nom), James Newton Howard treballa amb nota la partitura original, substituint al difunt James Horner i a una de les millors bandes sonores fetes mai, Kasdan n’escriu alguns guions juntament amb el guionista del film original i, com a nota negativa, moltes mans que els acompanyen i no saben pas massa el que toquen per recuperar un altre món que molts consideren sagrat. Al final no ha tingut gaire bona recepció entre els fans del film. I així, després d’un atractiu pròleg, de seguida ens endinsem cap a una nova història. Perquè si, vulguem o no, l’aventura de Willow continua.

Willow_Serie_2
Joanne Whalley com la Reina Sorsha.

Si una cosa fa bé el serial en els inicis, és prosseguir amb certa seguretat, nostàlgia i consonància els esdeveniments del film i per la qual el van fer famós. A vegades se’n surt prou bé per oferir una aventura refrescant amb sorpreses prou agradables, les seves parts fosques i els seus moments inclusius dins un producte clarament familiar (però confús). Hi ha malvats prometedors i fetilleria reprimida (al final dos punts molt desaprofitats), acció medieval i molt d’humor. Això sí, aquest poc mesurat, en detriment de la naturalitat d’abans que pocs saben transmetre. Als primers episodis hi ha flashbacks i antics personatges com Sorsha que saben encaminar la història i punts nostàlgics que auguren una bona aventura (com veure l’esplendor de Tir-Asleen o l’ampliació del món amb personatges, objectes, reialmes i llegendes com si d’un joc de rol es tractés) i tot sembla confluir cap a una curiosa continuació.

Però quan sembla que pot agafar un bon camí ens presenten episodis depriments i arriba un punt que perd tota la gràcia (si és que n’havia tingut) i tot és un miratge pel que segueix, fins que l’exageració de molts aspectes el converteixen en un producte, a vegades, mediocre, un insult al film original per a alguns, o per a altres una paròdia que no sap que és una paròdia. Pràcticament, fins al final no hi ha evolució d’història, es fa avorrit i tediós, amb personatges superflus i actuacions que no acompanyen, humor saturador i un seguit d’idees per omplir que al final no aporten res.

Una poció màgica amb regust amarg

La manera de visionar i fer cinema ha evolucionat, els espectadors no són els mateixos i estem d’acord que els gustos canvien així com els graus de requeriment. Però la poca seriositat dipositada dins un drama contingut mai és bo per l’atractiu d’una trama. La sèrie sap posar-se fosca i dramàtica (els Vendavals, els dolents de torn, són molt atractius, però se’ls utilitza poc i els fan entrar i sortir a voluntat) i mostrar les cartes d’aventura i amor que li pertoquen, però massa en comptagotes entremig d’una història banal. Per alguns pot ser refrescant, un producte familiar sense filtres. No obstant això, el serial no deixa d’estar poc treballat, amb diàlegs moderns i fora de context, recursos fàcils i efectes especials poc destacables, actuacions fluixes sense convicció de joves que no s’ho creuen i decisions de producció molt qüestionables. Tot plegat, fa que al final quedi una poció màgica amb regust amarg.

Willow_Serie_3
Cast protagonista de ‘Willow’.

Sent objectius, el viatge es queda a mig camí, ja no perquè la nostàlgia juga un paper important, sinó perquè es percep un producte senzill amb molts aspectes inconcebibles. Manca de naturalitat, mediocritat dividida en massa personatges o un vestuari gens encertat (del pitjor vist en molt temps en un món medieval, amb samarretes rockeres i camises hawaianes, entre altres peces més pròpies d’un western de sèrie B). Però també ens trobem amb clans de bàrbars (col·leccionistes de cranis i amants de les festes rave a l’aire lliure) que s’espanten per un parell de criatures, trols de gimnàs amb verborrea acadèmica, una bruixa, que comparada amb la fosca, malvada i captivadora Bavmorda, aquí està preparada per un vídeo de Tik Tok amb vestit de diumenge per un públic adolescent amb neurona atrofiada. I per arrodonir-ho, la nefasta selecció dels temes musicals finals totalment fora de context (o com a l’episodi cinc, per a més inri, en tot el seu metratge, un episodi infortunat a tots els nivells), els quals destrossen tota la màgia i sentit d’aventura medieval. Així doncs, ens trobem amb versions edulcorades de Metallica, Soundgarden o els mateixos The Beach Boys a ritme del seu ‘Good Vibrations’. Sí, ho heu llegit bé. Però tranquils, perquè el ‘Money for Nothing’ dels Dire Straits ho remata cap al final, un missatge subliminal que ni els mateixos creadors es pensaven que aniria a la seva contra. Se suposa doncs que hem d’estar agraïts per no incloure estils musicals més depriments de l’actualitat?

Una sèrie reprimida que ningú s’ha pres seriosament

- Advertisement -

Es pot obrir la ment i mirar-ho amb altres ulls, però el que no funciona normalment no passa desapercebut. Alguns episodis es fan difícils de visionar i no tot és escopir idees aquí i allà per arribar a nous públics. No enfoca la història a punts concrets i es limita a deixar anar conceptes i personatges que no aporten res. Tot queda massa diluït, entremig de converses buides i pensaments que canvien a cada parpelleig. Al principi els punts febles es poden veure eclipsats per la construcció de la història. Però a mesura que la sèrie avança es converteix en un petit cúmul de despropòsits amb manca d’un mínim competent i coherent per arribar a tothom.

Willow_Serie_4
Cartell promocional de ‘Willow’.

Sembla una sèrie reprimida que ningú s’ha pres seriosament, amb la sensació que li ha faltat obrir-se, ja que el món, tot i ampliar-se, es mostra senzill i sense risc. El guionista del film Bob Dolman ens ho explica obertament: “vaig percebre que no estàvem prou sols i no teníem la mateixa llibertat que en el film, on es podia provar i arriscar més. Aquí l’estudi estava per sobre nostre. Avui en dia hi ha moltes veus i algunes no necessàriament en saben més que les contractades. I totes escolten i opinen. A la sala de guions hi havia una entrada constant de fonts alienes, moltes mans al darrere que no coneixíem i que feien tot tipus d’aportacions i prenien les decisions finals. Hi havia un sentiment més corporatiu”. Un punt gens eloqüent per donar una visió artística concreta.

No s’ha de sentir nostàlgia per veure els defectes i mancances d’una sèrie com Willow (a sobre un personatge principal molt secundari) i suposem doncs que va dirigit a un determinat públic. Perquè aquesta poció, en molts moments, es fa difícil d’empassar.

Veredicte

El millor: els Vendavals, Sorsha i les parts fosques.

El pitjor: la sensació del conjunt d’estar molt poc treballat (i pensat). El vestuari, l’humor, els temes musicals dels crèdits, la poca fluïdesa de diàlegs i actuacions.

Nota: 3

- Advertisement -
Carles Vilar
Autor nascut l'any 1977, entre naus espacials en forma de lletra X i robots de caminars xiuladors que li trepitjaven els peus, mentre nous encontres apareixien del cel saludant amb una música de compositor etern. Va créixer en una època màgica (els 80) que ara tot el món sembla voler recuperar, donant alegria als que la van viure, i indiferència als deambulants. Autor de la saga literària de fantasia èpica començada amb 'La Pedra de la Llum' (Ed. Tempore, 2017) i seguida per 'El Camí d’Ainesderion' (Ed. Tempore 2019). Actualment es troba en fases de correcció del tercer volum. En el passat fou col·laborador amb articles de cinema i sèries televisives per altres plataformes digitals. Va seguir els camins de la llum per il·luminar-se, donant sentit al seu missatge principal. Fins que ben aviat decidí establir-se en una nova llar, fora d'aquest món, per escapar de l'obscuritat del present.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents