D’entrada resulta fàcil deixar-se dur per la màgia de Wicked i el seu regne d’Oz, gràcies a la seva acuradíssima ambientació (excel·lents el vestuari i la direcció artística) i als seus efectes visuals. Però un cop hem acabat de meravellar-nos amb l’espai arriba el gran problema de la proposta: el seu guió, dividit en dos blocs ben diferenciats.
El primer, que transcorre en la universitat de màgia, resulta francament pobre. Com a presentació de les dues protagonistes principals (Cynthia Erivo, la millor del repartiment amb diferència i una entregada Ariana Grande en el seu debut musical) és excessivament dilatat; ple de tòpics i amb un estol de secundaris histriònics i sobreactuats que desprenen superficialitat en tot moment (a diferència, per exemple, dels alumnes d’una altra saga ambientada en una escola de màgia, Harry Potter), carregada, a més, de números musicals, algun dels quals absolutament prescindibles, fet que provoca una excessiva i pesada dilatació del metratge.
A més, en aquest bloc se’ns presenta una subtrama certament interessant com és la dels animals que, malauradament, està francament desaprofitada (només se li dediquen dues seqüències) per centrar-se en els típics i tòpics afers d’institut habituals en qualsevol comèdia d’adolescents made in Hollywood. Aquesta recreació provoca desgast i esgotament en l’espectador que progressivament va desconnectant de la història fins a arribar al segon bloc, ja a la ciutat d’Oz. Aquest tram és el millor amb diferència i és on recau tota la força de la pel·lícula aconseguint que retorni l’atenció de l’espectador, amb una trama que s’enfosqueix i deixa altíssim el cliffhanger que donarà pas al segon capítol.
En definitiva, Wicked és un pròleg visualment espectacular però esgotador; que enganxa a partir del seu tram final i que promet, si manté la línia del clímax, un interessant segon volum.
