Han passat tres mesos des dels esdeveniments de la segona temporada. Ara l’acció se situa en el futur, fora de les instal·lacions del parc. Dolores té un nou objectiu: alliberar la humanitat perquè pugui establir el seu destí amb total llibertat. I, per aconseguir-ho, es farà amb els serveis de Caleb, un veterà de guerra traumatitzat per la mort del seu company. Mentrestant, a Delos, estan trasbalsats per una possible opa d’un nou competidor, en Serac, un misteriós home de negocis que té en el seu poder una màquina que controla a la societat: Rehoboam. HBO ens porta les noves aventures dels cyborgs de Delos i els conflictes amb els seus creadors. Els amfitrions tenen ara nous aliats. Tindrà èxit la rebel·lió?
Repartiment
Evan Rachel Wood està magnífica de nou com a Dolores. Després que a la segona temporada fes un canvi de noia en perill a androide rancuniosa, en aquesta temporada interpreta una mena de Morfeu. Ella serà qui guiï Caleb (el nostre Neo particular) a aconseguir el seu destí. Està meravellosa dins d’aquest nou rol imprimint una imatge molt potent al personatge. És ella qui controla la situació i va un pas per endavant dels seus contrincants.
Thandie Newton interpreta de nou a Maeve. L’amor que sent pel record que té de la seva filla del parc fa que Serac la utilitzi per interceptar Dolores i aconseguir uns arxius que solament ella pot obrir. Maeve no evoluciona tant com a personatge però ara veurem un nou instint assassí en ella. Newton demostra de nou que només amb la seva mirada pot transmetre tot tipus de sentiments.
A partir d’ara parlem dels nous fitxatges. Aaron Paul és Caleb Nichols. Ell és la clau d’aquesta nova temporada. L’actor que prové de la magnífica Breaking Bad, és un antic soldat que s’ha convertit en un mercenari per cobrir les necessitats mèdiques de la seva mare. Viu ancorat en el passat a causa del trauma que li ha creat la mort del seu company d’armes. Dolores l’utilitzarà per aconseguir dur a terme els seus plans.
Per últim, Vincent Cassel interpreta Engerraund Serac, un directiu dèspota que vol fer-se amb el control de Delos. Amb el seu germà va crear un “oracle” anomenat Rehoboam que establia els patrons que els humans complirien en un futur. Cassel, i val a dir que d’allò més bé, fa una creació magnífica d’un enemic sense escrúpols que no vol canviar el sistema que Dolores vol eliminar, perquè justifica que els humans viuen millor sense poder escollir. És aquí quan el lliure albir entra en joc i la trama puja un nou esglaó.
Influències
Un món on les lluites corporatives estan a l’ordre del dia i els humans viuen al·literats, dominats per una màquina que dicta el seu destí i influenciats per un consumisme atroç que s’assembla massa a molts films que ja hem vist a les nostres pantalles. Matrix (1999) seria potser el més clar exponent, com aquí a Westworld són les màquines les que utilitzen els humans i no a la inversa. De la mateixa manera que 1984, tant com a llibre o film, és una referència. El gran ull que tot ho sap és en aquest cas el Rehoboam creat per Serac, que manté esclavitzada la humanitat.
El disseny de les naus transportadores ens recorda molt a les que ja vam veure a la continuació de Blade Runner (1982), Blade Runner 2047 (2017). Així com les motos intel·ligents són semblants a les de Terminator Salvation (2009) o Fast & Furious Presents: Hobbs & Shaw (2019). A més, la recerca del creador per part de les creacions és un fidel reflex del que Roy fa en el clàssic de Ridley Scott.
A l’últim episodi trobarem una picada d’ullet a l’espectador amb unes imatges que ens recordaran al film de culte de David Fincher Fight Club (1999). No diré més per no fer un espòiler en tota regla.
Finalment, la tornada al parc per part de Bernard a l’episodi 2 ens retrotrau al film The Lost World: Jurassic Park (1997). És la mateixa idea de tornar al parc després del desastre que va dictaminar el seu tancament veient les conseqüències que la violència deixa rere seu.
Valoració
Degut a la mala acollida que va tenir la segona temporada, els productors han decidit fer una mena de reboot amb la sèrie, i han situat l’acció fora del parc en un altre marc espacial. Ara a més del conflicte entre creador i creació trobem les lluites corporatives per fer-se amb el control de Delos i els arxius que conté.
Ja des dels títols de crèdit, la sèrie estableix connexions amb els clàssics sobre la creació i el seu creador i l’ànim de la creació d’apropar-se al seu creador. Podem veure fotogrames que ens recorden a la Creació de Miquel Àngel a la Capella Sixtina o al mite de Dèdal i Ícar. Perquè aquest continua sent el leitmotiv d’aquesta ficció: la recerca i la rebel·lió contra el creador amb el conflicte interior que pateixen els amfitrions i els humans en aquesta temporada.
Tot i que continua sent pretensiosa, l’acció i la violència hi són més presents en aquesta tercera temporada. A més, la durada ha minvat, dels 10 episodis de les anteriors dues temporades hem passat a 8 en aquesta última. D’altres vegades ja m’heu llegit dir que la durada perfecte és entre 6 o 8 episodis per temporada, tot el que sigui superior fa que l’interès decaigui i que el ritme es faci més lent. Per sort, aquest no és el cas, el ritme és endimoniadament alt i la durada adequada.
El problema és que igual algunes produccions del germans Nolan és pretensiosa i necessita donar massa explicacions en la narració, menyspreant la intel·ligència de l’espectador. Malauradament, això fa que el meravellós ritme del conjunt decaigui a l’episodi 6 perquè ens han de donar un episodi filosòfic-explicatiu.
La fotografia i la posada en escena encara es fa més nítida i elegant en aquesta última temporada, i tal com succeïa a d’altres ficcions nolanianes com són Inception (2010) o la trilogia del ratpenat, l’arquitectura hi pren molta importància en la narració. En aquest cas per introduir-nos en un futur distòpic on els humans no són els amos dels seus actes i són les multinacionals les que juguen a ser déus amb la propietat aliena. Molts reconeixereu dins d’aquesta arquitectura que inunda la pantalla alguns exteriors de rodatge de la sèrie ja que gran part del metratge s’ha dut a terme a la Ciutat de les Arts i les Ciències de València.
Les actuacions ratllen un molt alt nivell com ja succeïa en les anteriors temporades i és que té un dels millors repartiments que es poden veure en les ficcions televisives actuals. Ens minva potser que al gran Ed Harris (quan li donaran un Oscar a aquest home?) li donin més línies, però sembla que el seu paper important es reserva per la següent temporada. I és que hi ha una escena postcrèdits que no us podeu perdre. Ja estic preparat amb el vol de crispetes per la continuació.
Veredicte
Agradarà a: qui continuï amb interès la sèrie i aquells que reclamaven més acció i una narrativa més àgil.
No agradarà a: aquells que no puguin perdonar Jonathan Nolan per ser massa pretensiós.
Enganxòmetre: 8,5
Nota: 8,5