La història del nostre cinema també és objecte de reivindicació per l’Acadèmia del Cinema Català. És per això fa uns anys es va homenatjar els històrics Estudis Balcázar i Esplugas City, dos referents de la indústria cinematogràfica als 60 i 70 i protagonistes d’un capítol essencial de la història del western.
Els germans Balcázar, pioners del gènere
En el període de postguerra, Barcelona va anar perdent la majoria dels seus estudis cinematogràfics (Lepanto, Diagonal, Kinefón, Trilla o Orphea Film, entre d’altres). El 1964 els germans Balcázar, fundadors de Producciones Cinematográficas Balcázar (1951) i la distribuïdora Filmax (1955), van crear a Esplugues de Llobregat uns estudis de producció i doblatge amb cinc platós –n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge–, així com equipaments per a la presa de so i sales de muntatge i de projecció. En aquests escenaris s’hi van rodar desenes de pel·lícules de la productora Balcázar, com Once pares de botas (1954), de Rovira Beleta; Relato policíaco (1954), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Yo maté (1957), de Josep Maria Forn; El tigre se perfuma con dinamita (1965) de Claude Chabrol o El yankee (1966), de Tinto Brass. Títols emblemàtics del cinema català i espanyol de la segona meitat de segle van ser concebuts parcial o totalment allà, com La pell cremada (1967), de Josep Maria Forn; Mañana será otro día (1967), de Jaime Camino; Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Las Vegas 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Tuset Street (1968), de Jorge Grau i Luis Marquina; Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella o Sexperiencia (1968), de José María Nunes. Altres destacats cineastes com Jesús Franco, Vicente Aranda, Ignacio F. Iquino o Mario Bava van passar pels estudis entre el 1964 i el 1973.
L’estudi de doblatge també fou molt important i inicià la seva tasca l’any 1965 sota la direcció d’Antonio Santillán. S’hi van doblar, entre d’altres, Espartaco y los diez gladiadores (1965) o Un hombre llamado Caballo (1970). Només l’any 1973, per exemple, van doblar-hi més de 80 títols.
Esplugues City i els ‘espagueti westerns’
D’altra banda, i després d’adonar-se de la necessitat d’un espai on rodar els exteriors, es va construir un poblat de l’oest americà conegut com Esplugas City. Aquest espai buscava donar sortida a la demanda espanyola i italiana del gènere conegut com a espagueti-westerns. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Juan Alberto Soler, prestigiós director artístic de l’època. El poblat ocupava 9.427 metres quadrats i tenia tres carrers i unes 40 cases distribuïdes temàticament: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes. També hi havia el saloon, el despatx del xèrif, la barberia, el magatzem, el banc i l’església. La majoria d’aquests edificis eren corporis, tot i que altres només tenien construïda la façana i no hi havia res a l’interior.
Esplugas City va servir com a escenari d’una setantena de films al llarg de nou anys. Entre aquests films de producció tant europea com nord-americana hi trobem Pistoleros de Arizona (1965), Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970). L’últim film rodat va ser Le llamaban Calamidad (1972), durant el rodatge del qual el poblat fou dinamitat i incendiat de veritat, fent coincidir el final de ficció amb el final real.
El final d’Esplugas City
Amb la decadència del western, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres, la família Balcázar va voler convertir l’indret en un parc temàtic del gènere, que hagués estat el primer d’Europa. Els permisos de l’Ajuntament van trigar a arribar, però quan finalment ho van fer, la ciutat western va tenir mala sort en ser visible des de l’autopista, ja que el ministre franquista d’Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella la va veure mentre estava sent traslladat a l’aeroport i va manar la seva demolició, perquè considerava que xocava amb la imatge d’un país que volia assolir la modernitat. Van haver de destruir la ciutat que havien construït i també es van vendre quatre platós i els edificis d’oficines que tenien. El plató restant i l’estudi de doblatge van ser venuts el 1973. Malauradament, d’aquest espectacular estudi cinematogràfic a l’àrea metropolitana de Barcelona no n’ha quedat rastre, tot i que continuarà viu en les seves pel·lícules i en la memòria col·lectiva.
La festa ha acabat amb un passi del documental Good Bye Ringo, de Pere Marzo, al Casal de Cultura Robert Brillas, amb l’assistència de tot l’equip i convidats com Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), Paco Marín (actor), Alberto Gadea (cap d’especialistes) i Anastasi Rinos (muntador).
