Quan es rodaven ‘westerns’ a Esplugues

- Advertisement -

La història del nostre cinema també és objecte de reivindicació per l’Acadèmia del Cinema Català. És per això fa uns anys es va homenatjar els històrics Estudis Balcázar i Esplugas Citydos referents de la indústria cinematogràfica als 60 i 70 i protagonistes d’un capítol essencial de la història del western.

Isona Passola, Juanjo Puigcorbé Esplugas city

Els germans Balcázar, pioners del gènere

- Advertisement -

En el període de postguerra, Barcelona va anar perdent la majoria dels seus estudis cinematogràfics (Lepanto, Diagonal, Kinefón, Trilla o Orphea Film, entre d’altres). El 1964 els germans Balcázar, fundadors de Producciones Cinematográficas Balcázar (1951) i la distribuïdora Filmax (1955), van crear a Esplugues de Llobregat uns estudis de producció i doblatge amb cinc platós –n’hi havia un d’insonoritzat i un amb piscina de rodatge–, així com equipaments per a la presa de so i sales de muntatge i de projecció. En aquests escenaris s’hi van rodar desenes de pel·lícules de la productora Balcázar, com Once pares de botas (1954), de Rovira Beleta; Relato policíaco (1954), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Yo maté (1957), de Josep Maria Forn; El tigre se perfuma con dinamita (1965) de Claude Chabrol o El yankee (1966), de Tinto Brass. Títols emblemàtics del cinema català i espanyol de la segona meitat de segle van ser concebuts parcial o totalment allà, com La pell cremada (1967), de Josep Maria Forn; Mañana será otro día (1967), de Jaime Camino; Dante no es únicamente severo (1967), de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà; Las Vegas 500 millones (1968), d’Antonio Isasi-Isasmendi; Tuset Street (1968), de Jorge Grau i Luis Marquina; Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella o Sexperiencia (1968), de José María Nunes. Altres destacats cineastes com Jesús Franco, Vicente Aranda, Ignacio F. Iquino o Mario Bava van passar pels estudis entre el 1964 i el 1973.

- Advertisement -

L’estudi de doblatge també fou molt important i inicià la seva tasca l’any 1965 sota la direcció d’Antonio Santillán. S’hi van doblar, entre d’altres, Espartaco y los diez gladiadores (1965) o Un hombre llamado Caballo (1970). Només l’any 1973, per exemple, van doblar-hi més de 80 títols.

Esplugues City i els ‘espagueti westerns’ 

D’altra banda, i després d’adonar-se de la necessitat d’un espai on rodar els exteriors, es va construir un poblat de l’oest americà conegut com Esplugas City. Aquest espai buscava donar sortida a la demanda espanyola i italiana del gènere conegut com a espagueti-westerns. L’arquitecte encarregat del projecte va ser Juan Alberto Soler, prestigiós director artístic de l’època. El poblat ocupava 9.427 metres quadrats i tenia tres carrers i unes 40 cases distribuïdes temàticament: les de fusta de l’oest minaire, les de pedra dels poblats pròspers i les mexicanes. També hi havia el saloon, el despatx del xèrif, la barberia, el magatzem, el banc i l’església. La majoria d’aquests edificis eren corporis, tot i que altres només tenien construïda la façana i no hi havia res a l’interior.

Esplugas City va servir com a escenari d’una setantena de films al llarg de nou anys. Entre aquests films de producció tant europea com nord-americana hi trobem Pistoleros de Arizona (1965), Una pistola para Ringo (1965), Crónica de un atraco (1968) i El más fabuloso golpe del Far West (1970). L’últim film rodat va ser Le llamaban Calamidad (1972), durant el rodatge del qual el poblat fou dinamitat i incendiat de veritat, fent coincidir el final de ficció amb el final real.

El final d’Esplugas City

Amb la decadència del western, l’augment dels costos de producció i les dificultats financeres, la família Balcázar va voler convertir l’indret en un parc temàtic del gènere, que hagués estat el primer d’Europa. Els permisos de l’Ajuntament van trigar a arribar, però quan finalment ho van fer, la ciutat western va tenir mala sort en ser visible des de l’autopista, ja que el ministre franquista d’Informació i Turisme Alfredo Sánchez Bella la va veure mentre estava sent traslladat a l’aeroport i va manar la seva demolició, perquè considerava que xocava amb la imatge d’un país que volia assolir la modernitat. Van haver de destruir la ciutat que havien construït i també es van vendre quatre platós i els edificis d’oficines que tenien. El plató restant i l’estudi de doblatge van ser venuts el 1973. Malauradament, d’aquest espectacular estudi cinematogràfic a l’àrea metropolitana de Barcelona no n’ha quedat rastre, tot i que continuarà viu en les seves pel·lícules i en la memòria col·lectiva.

La festa ha acabat amb un passi del documental Good Bye Ringo, de Pere Marzo, al Casal de Cultura Robert Brillas, amb l’assistència de tot l’equip i convidats com Esteve Riambau (director de la Filmoteca de Catalunya), Paco Marín (actor), Alberto Gadea (cap d’especialistes) i Anastasi Rinos (muntador).

- Advertisement -
JR Armadàs
Nascut als anys 80 (amb tot el que això comporta) Joan Ramon Armadàs és Llicenciat en Dret i Periodisme per la UPF. Ha treballat en premsa local a Sant Cugat i en premsa internacional com a corresponsal al Regne Unit i la Xina. Com a escriptor ha publicat tres novel·les, diversos relats curts i ha estat editor d'Edicions Xandri durant 6 anys. En l'àmbit cinematogràfic ha escrit i dirigit una pel·lícula i sis curtmetratges i és el co-director del Sant Cugat Fantàstic i La setmana del Cinema en Català. També ha fet de cap de premsa d'unes quantes pel·lícules catalanes. Des del 2016 és el capità d'aquest vaixell periodístic i cultural anomenat 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents