Ningú pot negar, i ara encara menys, després d’haver estat nominada a 26 candidatures de l’edició d’enguany dels Emmys, que la nova adaptació de la novel·la gràfica de culte Watchmen, escrita per Alan Moore i dibuixada per Dave Gibbons el 1986, és una de les sèries de l’any. Produïda per HBO i escrita per Damon Lindelof (Lost, The Leftovers), tenia com a repte convertir-se en la nova Game of Thrones i vist l’èxit de crítica i públic ho ha aconseguit amb escreix.
Allunyada intencionadament de la versió cinematogràfica que va dirigir Zack Snyder el 2009, el Watchmen televisiu presenta uns fets posteriors a la història explicada en el còmic en què els súper/antiherois han estat substituïts per unes forces de l’ordre emmascarades, tot i que alguns membres de la vella ordre, segueixen a les seves files, com Sister Night, interpretada per Regina King (If Beale Street Could Talk, 2018), nominada als Emmy com a Millor Actriu Principal. L’enemic ara és el Setè de Kavalleria, uns supremacistes blancs hereus del Ku Klux Klan, inspirats en la figura del desaparegut Rorschach, exmembre dels Watchmen.
En aquesta ocasió, la trama també se centra en l’etern enfrontament entre el bé i el mal, però, igual que en l’obra de Moore/Gibbons, l’ambigüitat moral està més que present. Tal com resava el subtítol del còmic, “Qui vigila als vigilants?”, el fet de portar una placa o una capa no significa que els suposats defensors de la llei i l’ordre siguin millors que els seus enemics. Un clar exemple és el megalòman Adrian Veit, interpretat magistralment, com sempre, per Jeremy Irons, també nominat als Emmy com a Millor Actor Principal.
És evident que la història dels Watchmen del còmic dels 80 era una crítica oberta al govern de dretes de Richard Nixon i les seves conseqüències socioeconòmiques, que tant van perjudicar la societat nord-americana de l’època. A la sèrie que ens ocupa, ambientada 30 anys més tard, el nou president dels EUA és Robert Redford, sí l’actor, i la situació política no ha millorat molt més i s’assembla sospitosament a l’administració Trump.
Però la sèrie de Lindelof no és, ni de bon tros, un thriller polític, ni tampoc una serial de superherois, és molt més que això, però, com tota l’obra del showrunner americà, no es pot etiquetar ni classificar. És això el que la fa realment interessant i que provoca que l’espectador es trenqui les banyes per tal d’encaixar totes les peces del trencaclosques que es van presentant capítol rere capítol.
Per això és tan difícil definir Watchmen i encara més descriure el seu argument. Depèn de cadascú extreure les seves pròpies conclusions i lligar caps. El final de la temporada és una classe magistral de com s’han de tancar totes les trames obertes en una sèrie, amb cliffhanger inclòs, que obre la possibilitat a una segona temporada. Lindelof ha dit per activa i per passiva que la producció és autoconclusiva i que no té intenció de continuar la història dels ‘emmascarats’. El temps i els Emmy ho diran.
Veredicte
Agradarà: a aquells que volen que una sèrie posi a prova la seva capacitat intel·lectual.
No agradarà: als fans de sèries de superherois planes i sense substància. Arrowverse et altri.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9
