Sovint defenso l’univers Marvel en converses amb col·legues més puristes. Les últimes pel·lícules dels Avengers tenen un deix de western crepuscular que pot deixar-te fascinada, en una sensació metainterpretativa del que veus, encara que, en realitat, ho han ideat uns senyors estatunidencs que poca importància li donen a allò que tu, joveneta, teoritzaràs a la fila 5 butaca 7.
Sigui com sigui, aquests senyors van fer negocis amb Disney i des de la seva plataforma de VOD –i també des de les marquesines dels autobusos barcelonins– arribava el primer anunci serièfil del MCU –Marvel Cinematic Universe–, WandaVision, protagonitzat per la parella interorgànica Wanda Maximoff (AKA Scarlett Witch) i Vision. Disney+ jugava a favor seu la cirereta de la sèrie; WandaVision no era pas una preqüela i s’ambientava després d’Avengers: Endgame i, en aquest sentit, qualsevol dels milions i milions d’espectadores que havien vist l’última de les pel·lícules de la franquícia –spoiler alert– sabien perfectament que Vision havia resultat mort en combat (i ni més ni menys que dues vegades). Alguna cosa estava passant. La resposta a aquesta pregunta i l’inici de la quarta fase de MCU que inaugurava WandaVision motivaven el visionat d’aquesta sèrie tan camaleònica com suggeridora en la publicitat de pre-emissió.
(si voleu gaudir de la sèrie sense spòilers no llegiu més enllà d’aquest parèntesi; si sou de les meves i no temeu a res, seguiu llegint).
Westview, Nova Jersey. Sona una sintonia similar a la de The Dick Van Dyke Show, I Love Lucy, The Honeymooners. Cap és la mateixa però alguna cosa estranya està passant perquè Wanda i Vision, tan acostumades que estàvem a veure-les al nostre cinema local, abraçant l’IMAX i el color, actuen –perquè actuen– en un 4:3 blanc i negre. Som als anys 50 i el to és de sitcom, una decisió histriònica i atrevida que mai abans l’MCU hagués plantejat –tot i que sovint incorpora la comèdia en les seves grans (de pressupost) pel·lícules d’acció– i que descol·loca la lògica i el formalisme marvelià, cosa que em sembla absolutament prometedora i estimulant. Tanmateix, l’encanteri només dura a tot gas 4 episodis televisivament evolutius.
Al llarg dels nou episodis de WandaVision –que és l’avantsala d’un grapat d’epopeies marvelianes més, les de la quarta fase del MCU– es van desxifrant tots els engranatges del plantejament inicial que descrivia més amunt, no sense que, al quart episodi (ja seríem als anys 70) ens desvetllin del somni americà de les comèdies de situació per tornar-nos a l’estil marvelià imperant, marca de la casa: encara que vagi conjugant ambdues maneres de narrar (la mimetització de les sitcoms nord-americanes i els mecanismes formals de Marvel), la sèrie, en termes cinematogràfics, perd interès i potència quan no estem en lògica de comèdia de situació, és a dir, posseïdes per la Wanda.
La protagonista s’alça com la maquiavèl·lica realitzadora d’un show que s’emet en prime time –fins i tot té anuncis– i que té segrestat tot un poble, que abans de l’arribada de la bruixa vivia el 2023, i que aquesta va transformar-lo en la seu central del projecte de superar (negant-lo) el dol per la mort del seu estimat. Vision, ara ressuscitat, forma part d’una espècie de teràpia en forma de sitcom que converteix a Wanda en la directora i mestra titellaire d’uns cossos i ments que actuen al servei del seu show de Truman personalitzat: la seva fantasia, idíl·lica en tant que falsa.
Comencen així els atacs i les intromissions a la bombolla de somni i comèdia de la Wanda, que rebutjarà i lluitarà per defensar el “viure és fàcil amb els ulls tancats” però que se li acabarà escapant per totes bandes quan diferents personatges –majoritàriament femenins– prenguin part de l’espectacle saltant-se la regidora que els hauria impedit pujar a l’escenari.
Al meu gust, aquesta sèrie metanarrativa i de tants nivells es corromp als últims tres capítols a causa d’una imposada necessitat d’èpica testosterònica amb grans efectes especials, però no ho acaba reduint tot a bé o mal, sinó que intenta entendre el perquè de tot plegat (per sort, amb molta més cura des que a Avengers:Endgame s’intentava blanquejar un genocida). Per la seva part, el personatge de l’agent de SWORD Monica Rambeau, evaporada al Lapse i recentment tornada a la feina, confessa a Wanda que ella, si tingués el seu poder, hagués fet el mateix per tornar a la vida a la seva mare.
S’humanitza l’aparent malvada Wanda –per cert, seriòfila convençuda– i es desgrana el seu dur passat a un exageradament violent país soviètic, la pena d’haver perdut l’esperança del futur familiar anhelat i l’amor de la seva vida –tot i que se’ns dona pistes que la història de la bruixa i l’androide no acabarà aquí–. Amb l’ajuda de l’antagonista, la bruixa Agatha Harkness, de tardana revelació, se’ns mostra l’origen dels poders de la Wanda: una Bruixa Escarlata (cosa que nosaltres, espectadores, sabem, però que cap personatge del MCU s’imagina), una bruixa abanderada de la màgia del caos, bruixa que “es fa” i “no neix”, amb un poder titànic que desenvoluparà, com la mateixa sèrie augura, en futures ficcions del MCU. Ha renascut una estrella.
