Walter Hill, l’home que volia escriure westerns

- Advertisement -
- Advertisement -

37 anys de Streets of fire. Tal com diem a casa, no és data assenyalada, però què voleu que us digui, algú havia de parlar d’aquesta joia, no?

Deixeu-me, abans de tot, que reivindiqui una mica la figura de Walter Hill. Aquest director originari de Long Beach, Califòrnia, m’ha acompanyat tota la vida i segurament és el culpable d’aquesta meva dèria pel cinema, i més concretament, per tot els films que es van dur a terme entre les dècades dels setanta i els vuitanta. Els que em coneixeu ja sabeu de les meves preferències retro, i els que sou de la meva quinta o nascuts a finals dels setanta m’entendreu perfectament quan us digui que Walter Hill va ser un director que va fer les delícies de tota una generació en rodar les pel·lícules que molts de nosaltres haguéssim rodat i, bàsicament, les pel·lícules que a ell mateix li agradava veure a la gran pantalla. Nascut al 1942, Hill forma part d’aquella generació dels setanta que va impulsar una nova forma de fer cinema en l’anomenat Nou Hollywood. Segurament no és la figura més recordada de tota aquella colla de directors que van agafar les regnes d’una indústria en què l’intervencionisme que les grans majors havien estat aplicant a les seves pel·lícules des dels anys trenta començava a mostrar símptomes de desgast. El vell Hollywood estava morint, els temps canviaven ràpidament i el cinema ho havia de fer amb ells. Directors com Scorsese, Coppola, Friedklin, Nichols o Spielberg, influenciats pel cinema europeu de la Nouvelle vague, van agafar el relleu d’una indústria que des de feia un temps havia perdut tota perspectiva. Aquests nous i joves directors sabien perfectament què volia el públic de principis dels setanta i simplement es van limitar a rodar-ho i projectar-ho a la gran pantalla.

I és aquí on la figura de Walter Hill adquireix més rellevància. Tal com he insinuat abans, no és un director que hagi conreat grans èxits durant la seva carrera, sinó més aviat el contrari. Hill sabia perfectament què volia el públic; l’inconvenient va ser que era un avançant al seu temps i hauria d’esperar una mica per tal que el seu treball adquirís el reconeixement que es mereix. De fet, la seva obra sempre ha mantingut un perfil baix, però en certa manera ha anat adquirint adeptes al llarg dels anys fins a convertir alguns dels seus treballs en autèntiques pel·lícules de culte.

Streets of fire

Walter Hill era un admirador de John Ford, i per conseqüent, un fanàtic dels westerns. De fet, la seva intenció era escriure i rodar pel·lícules de l’oest, i en certa manera així ha estat. M’explicaré. Dins la seva extensa filmografia (una vintena de treballs tant de guionista com de director), hom podria arribar a pensar que les temàtiques recurrents dels seus treballs són el thriller policíac i les pel·lícules d’acció. En part és així. Treballs com Hard Times (1975), Driver (1978), 48 Hrs (1982), Extreme Prejudice (1987) o Red Heat (1988) segueixen aquestes premisses fil per randa. Però si hi entrem en detall i observem atentament tota la seva obra al llarg dels anys, podem arribar a la conclusió que la pura realitat és que aquest bon home, tal com ell volia, només s’ha dedicat a rodar i a escriure westerns durant tota la seva carrera. Deixant de banda The long riders (1980), Geronimo, an American legend (1993) i Wild Bill (1995), tots westerns tal com els coneixem, pràcticament tots i cada un dels seus treballs són pel·lícules de l’oest disfressades de thrillers policials i d’acció. Hi trobarem els gran arquetips d’un gènere que començava a prendre una nova forma de les mans de directors com Sam Peckinpah, Robert Altman o el mateix Sergio Leone, a l’altra banda de l’Atlàntic. Personatges freds, sense escrúpols, amb un sentit de la justícia molt definit, però a la vegada convertits en herois de dubtosa moralitat massa sovint torturats per un passat que no els deixa viure. Aquests substituirien l’heroi clàssic, el pistoler valent i romàntic que sempre acabava acompanyat de l’amor de la seva vida que ha salvat d’una banda de pistolers sense escrúpols. Moltes de les pel·lícules de Hill segueixen aquest nou patró que ja es començava a intuir a les pel·lícules de l’oest dels anys seixanta. En els seus treballs, no hi ha lloc per a l’amor o la felicitat. La parella protagonista en rares ocasions acaba vivint feliç per sempre, i tot i alguns tocs de comèdia que a Hill li agrada imprimir als seus treballs, el pessimisme és la nota dominant en gairebé tota la seva obra.

Un dels millors exemples per mostrar tot el que us estic explicant el trobem a Streets of fire (1984). El film va ser un rotund fracàs de taquilla, però amb el temps s’ha convertit en un autèntic producte de culte tal com ha passat amb un dels seus primers i millors treballs: The Warriors (1979). De fet, Streets of fire beu directament d’aquesta estètica fosca, ombrívola i decadent que se’ns mostra a The Warriors, una distòpia futurista que ens situa en una Nova York immersa en el caos i la delinqüència. I dic distopia per dir alguna cosa, ja que la veritat és que en aquella època de finals dels setanta, la ciutat havia incrementat considerablement els seus índex de criminalitat i semblava més un abocador que no pas una altra cosa. Però no ens desviem del tema… La ciutat que ens retrata Hill a The Warriors podria ser perfectament la mateixa ciutat fictícia on Tom Cody (Michael Paré) imparteix justícia com a caça-recompenses a Streets of Fire. Una ciutat on les bandes, els terroristes, els bidons flamejant i el rock and roll s’han apoderat dels carrers. En aquest aspecte, l’estètica juga un paper fonamental per entendre tota la iconografia que representa la pel·lícula. Amb influències de Blade Runner (1982) o Mad Max (1979), Hill construeix un món hostil i de penombra (pràcticament totes les escenes d’exteriors es van rodar de nit) on una banda de motociclistes anomenats The Bombers i capitanejats pel viciós Raven Shaddock (interpretat per un gran William Dafoe en un dels seus primers papers) decideixen segrestar Ellen Aim, una famosa cantant de rock interpretada per Diane Lane.

Streets of fire

Tant The Warriors com Streets of fire segueixen una estructura bàsica de western. En el primer cas, la banda protagonista dels Warriors ha de tornar a Coney Island després d’una reunió amb bandes rivals al mig del barri del Bronx i ser acusats injustament de l’assassinat del líder d’una de les grans bandes rivals. El camí de tornada serà dur i ple d’entrebancs i hauran de bregar amb tots i cada un dels perills que amaguen els carrers de Nova York. De fet, aquesta premissa del guerrer o pistoler que ha de travessar algun territori de l’oest americà enfrontant-se a mil i un perills ha estat de les més recurrents en la història del western. Des de la mítica Stagecoach (1939), passant per The professionals (1966) o l’espectacular How the West Was Won (1962). En el cas de Streets of Fire, el punt de partida encara resulta més paradigmàtic dins d’aquest món. Podríem trobar aquest arquetip d’heroi solitari i de poques paraules que representa Tom Cody a la gran majoria de westerns rodats a partir de la segona meitat dels anys cinquanta. De fet, resulta obvi que l’argument guarda moltes similituds amb The Searchers (1956), del seu admirat John Ford. Simplement, el que fa Hill és agafar les terres polsoses i assolellades de l’oest americà i canviar-les per carrers grisos i humits, els cavalls i diligències per motocicletes i cotxes dels anys cinquanta, i les escopetes i pistoles… Bé, les escopetes i pistoles segueixen essent escopetes i pistoles. Hi ha coses que no canviaran mai.

El director californià va poder rodar aquesta pel·lícula gràcies a l’èxit recollit amb 48 hrs (un altre western, si l’analitzem en detall), amb Eddy Murphy i Nick Nolte com a protagonistes, però la veritat és que potser la gent no estava preparada per a aquell tipus d’obra retro-futurista i amb aires de còmic. Streets on fire no deixa de ser una faula emmarcada dins l’estètica de les pel·lícules noir dels setanta i en què el director va abocar totes les seves passions i tot el que li agradava. Tot i el fracàs de taquilla, en la meva opinió, és un dels millors treballs del director i un dels millors treballs de la gloriosa dècada dels vuitanta.

Juntament amb Michael Paré, Diane Lane i William Dafoe, noms com el de Rick Moranis interpretant Billy Fish, mànager i parella d’Ellen; Amy Madigan com a McCoy; Bill Paxton com a Clyde; i Deborah Van Valkenburgh en el paper de Reva Cody, germana del protagonista i qui ja havia estat a les ordres de Hill a The Warriors, fan que tot el conjunt acabi adquirint aquesta potència tan inusual que respira tot el film. El director va optar per actors i actrius poc coneguts en aquell moment, i el resultat és un treball en què totes les peces encaixen a la perfecció i cap d’elles destaca per sobre la resta. Tot flueix amb harmonia i cal destacar també que una part de l’èxit que ha adquirit la pel·lícula al llarg dels anys és gràcies a la seva banda sonora. Tot i que Hill preferia construir una pel·lícula amb grans clàssics del Rock and Roll, els productors no li van fer cas i van optar per crear una banda sonora totalment nova. El guitarrista Ry Cooder va ser l’encarregat de crear la playlist, i el resultat va ser més que satisfactori. El tres grans temes principals Nowhere fast, Tonight is what it means to be young ambdós amb la veu de Laurie Sargent i I can’t dream abou you cantada per Winston Ford, ja formen part de la cultura popular com unes de les millors power ballads dels anys vuitanta a l’altura del gran Meat Loaf. El tema principal del film i el qual dona nom a la pel·lícula Streets of fire de l’àlbum Darkness on the Edge of Town de Bruce Springsteen va ser descartat a última hora per problemes amb els drets de la cançó.

Streets of fire_dibuix

Streets of fire té tot el que cal perquè una pel·lícula acabi adquirint l’estatus de clàssic del cinema: una noia salvada per un protagonista forçut i malcarat però amb un cor enorme, un malvat amb cara de pocs amics, una increïble i potent banda sonora, un rodatge complicat en què els actors principals no es podien ni veure i, com no podia ser d’altra manera, un fracàs total en el moment de l’estrena. No hi ha dubte que Walter Hill ha creat algunes de les pel·lícules que més han marcat tota una generació, però potser aquesta és la que l’identifica més com a director. Una epopeia urbana que havia de convertir Tom Cody en l’heroi de còmic que Hill havia somiat tantes vegades i que ens acompanyaria durant tota una trilogia que, malauradament, seria cancel·lada degut al poc èxit d’aquesta primera entrega. El que sí que trobaríem al cap d’uns anys és una segona part més televisiva i que no arribaria a l’altura de l’original. El 2008 Albert Pyun (Cyborg, Captain America) va dirigir una seqüela no oficial amb el nom de Road to hell protagonitzada pel mateix Cody (Michael Paré) i la seva germana Reva (Deborah Van Valkenburgh) i que té lloc 28 anys després.

Streets of fire és d’aquelles pel·lícules que t’exciten només de mirar-ne el tràiler i que necessites veure com a mínim un cop l’any per pura salut mental. La idea rocambolesca d’un director que tan sols pretenia escriure westerns. Una pedra sense polir, vella i amorfa però que conserva tota l’essència d’allò que fa gran el cinema.

- Advertisement -
Marc Orra
Té 33 anys i és electricista. Actualment cursa el grau d'Humanitats a la UOC. fora de la feina és col·laborador de Ràdio Manlleu i va ser l'editor del programa radiofònic 'Torna-la a tocar Sam del 2013 al 2015. Es considera un gran cinèfil i també escriu sobre cinema al web www.lescriba.cat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents