‘Vortex’: Any 0 a la provocativa filmografia de Gaspar Noé

El realitzador franco-argentí Gaspar Noé no deixa mai indiferent. Amb el seu primer llargmetratge, Solo contra todos, es va guanyar la fama de director provocador i rebel amb una filmografia marcada per temes com la violència, el sexe i les drogues. La seva fama ha estat validada amb films posteriors Irreversible, Enter the void o les més recents Climax  o Lux Aeterna. La seva forma de fer cinema és sempre rotunda, visceral i sempre forçant els límits o la paciència de molts espectadors.

Vortex_1

Per altra banda, Noé és molt formalista i les seves posades en escena són sempre úniques i memorables. A Irreversible explicava la frustració davant una violació mitjançant un muntatge invertit on primer mostrava les conseqüències (una venjança) i, just al final, l’incident (sí, Memento no és una excepció). A Enter the void inventava uns moviments de càmera entre la visió subjectiva i la mirada voladora divina capaç de filmar un coit des de l’interior d’una vagina per tal de justificar una trama inspirada en el llibre tibetà dels morts. Lux Aeterna, la seva pel·lícula més hipnòtica, està plena de flaixos que poden portar l’espectador a l’extenuació o el col·lapse (com acabarà esdevenint amb Noé mateix).

Tot director de terror necessita posar un drama a la seva filmografia

Aquest currículum, i moltes obres més que ens hem deixat, ens poden espantar a l’hora d’anar a veure Vortex de Gaspar Noé (s’ha de reconèixer que el títol no ajuda a aïllar la incògnita justament). Després d’un dur període personal que ha suposat la mort dels seus pares i la seva, pràctica, mort per hemorràgia cerebral, l’enfant terrible ha necessitat exorcitzar tota aquesta experiència en el seu nou film. Vortex ens parla sobre la vellesa, la malaltia de l’Alzheimer (de la seva mare), la mort i el dol posterior. Tot tractat amb respecte i substituint els seus habituals excessos per subtilesa i intimitat. I per això ha comptat amb la inestable col·laboració d’un repartiment format per Dario Argento (a qui, donant el paper que representa el seu pare, el converteix metafòricament en pare cinematogràfic de Noé) i d’una esplèndida François Lebrun, coprotagonista de La mamá y la puta. Ells dos són el motor i el cor del film, sense ells seria impossible la màgia que desprenen alguns dels seus plans tot i ser una molt dura. Però la seva selecció també és un homenatge a la història del cinema.

Vortex_P

No perdem les formes!

Com ja hem dit, Gaspar Noé és un director que treballa especialment la posada en escena del seus films (una mica com els seus admirats Kubrick i Hitchcock). A Vortex usa un recurs tan senzill com l’split screen (la pantalla partida en dos) per explicar la història des de dos punts de vista simultanis. Òbviament, cada càmera segueix un dels dos membres de la parella que habita un àtic de París. D’aquesta manera podem seguir la protagonista perduda mentre que veiem, i patim, pel seu marit que no la troba (són escenes rodades al mateix temps). Aquest treball de pantalla partida permet mostrar les discussions de la família mentre ella, la malalta d’Alzheimer, viu aliena al conflicte. L’split screen permet veure la parella en paral·lel, fins a la mort, quan una de les dues pantalles s’apagarà com a implacable metàfora. Amb el dol arribarà també l’acceptació i el canvi de format cinematogràfic. Un prodigi de posada en escena senzill i emotiu que revela un gran domini narratiu.

Veredicte

El millor: el recurs de la pantalla partida i el magnífic treball de l’actriu François Lebrun.

El pitjor: que es tingui la temptació de comparar-la amb Amour de Haneke.

Nota: 8

Jesús González Notario
Mestre i historiador de l’art. Ha escrit sobre cinema a 'El núvol', 'Tribuna Maresme' o 'Crazy Friday' i també a 'El Cinèfil' com a Hotel Elèctric (una associació per fer promoció del cinema). També ha participat com a crític de cinema a diversos programes de Mataró Ràdio. Forma part de l’Associació Catalana de la Crítica i de l’Escriptura (ACCEC). Ha cobert nombrosos festivals de cinema catalans i ha participat a com a jurat FIPRESCI a festivals internacionals com Motovun (Croàcia) i Odessa (Ucraïna). També ha estat jurat de festivals com el D’A Film festival, BCN Film Fest o el Barcelona International Gay & Lesbian Film. A l’actualitat està molt interessat en el cinema Queer/LGTB i la crítica amb perspectiva de gènere.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents