‘Vitals’: la imatge més humana de la pandèmia

Cansats d’obrir el telenotícies i només sentir parlar de la Covid i de política? Jo també. El meu gran refugi han estat les sèries i les pel·lícules. Per això, quan vaig veure que HBO estrenava una docusèrie sobre la pandèmia em va tirar tot una mica enrere. L’únic que em va atraure era el fet de ser el primer producte en català de la plataforma. Animada per la meva militància lingüística m’hi vaig llançar, i la meva gran sorpresa va ser l’optimisme que desprenia i la gran destresa amb què està filmat i escrit pel director català Fèlix Colomer.

No vaig trigar ni mig segon a ignorar la meva militància lingüística i a submergir-me en aquesta epopeia mèdica viscuda al Parc Taulí de Sabadell. I cal dir que Sabadell només és un dels molts hospitals que han viscut aquesta situació encara ara estranya i impostada per una situació que ningú ha pogut controlar. El lema “tot anirà bé” és present al llarg de tot el documental.

Dividit en 3 episodis d’una hora cada un, el director Fèlix Colomer ens fa ser testimonis de la lluita hospitalària durant la primera onada de la Covid. Rodat entre els mesos de març a juny, tant metges, infermeres com pacients mostren en primera persona el que van viure. Som testimonis de les vides estroncades per una situació que només havíem vist en pel·lícules: l’Alfredo i la Matilde, estaven preparant la celebració dels seus 50 anys de casats i es van trobar tots dos ingressats; la Vanessa, infermera de 34 anys amb fins a 3 ingressos diferents; la Sandra i la Noemí, auxiliars que treballen a la planta Covid; la Mariona, una metge interna infectada i obligada a confinar-se sola a casa seva; en César, l’Eduard i en Jesús tots tres ingressats i en coma a la UCI; la Sílvia i l’Isa, infermeres encarregades dels pacients a les UCI, entre altres moltes persones.

Una de les grans virtuts del documental és la vitalitat de les imatges. Mai es busca la fredor de les xifres ni la crònica dels fets, sinó que penetra en l’aspecte més humà de tot el que s’ha viscut i el que, per desgràcia, encara es viu. I després de l’allau de morts, infectats i índexs, és d’agrair aquesta mirada més humana i social. No obstant això, Colomé troba espai també per la denúncia i no dubte gens a gravar escenes en què es comenta la falta d’EPIs o de mascaretes i la situació límit del personal sanitari, si bé potser és mínim al llarg de tot el metratge.

Un altre dels punts més forts, i potser el que passa més desapercebut, però que per a mi és de vital importància per al gaudi, és la naturalitat de la càmera. No hi ha entrevistes ni intervencions dels protagonistes impostades. Totes les escenes són naturals, com si la càmera no hi fos en cap moment, això evita la monotonia, reiteració o redundància dels continguts. Vitals no pretén explicar cap història, sinó ser testimoni d’una situació i precisament això és el que aconsegueix.

Com a contrapunt a tot aquest sentimentalisme (i no voldria que sonés com un adjectiu pejoratiu) hi ha la poca reflexió que ens ofereix. És cert que encara no hem superat aquesta pandèmia i les reflexions que podem fer encara estan per determinar, però hi manca un  xic d’aprofundiment en el perquè. Possiblement ens falta perspectiva per poder assumir, valorar i apuntar què ha passat. Ens basem en especulacions i poca cosa més. A més, la filmació de les imatges va finalitzar en aquella espècia d’entelèquia que vam viure els mesos d’estiu i no contempla que encara viuríem un mínim de dues onades més. Si bé és necessària buscar la part humana i el punt de vista social en tota aquesta situació, no podem concloure res de res, perquè encara hi estem immersos.

Veredicte

Agradarà a: qui necessiti una gota d’optimisme i un punt de vista més humà de la situació. També qui estigui disposat a plorar (de tristesa i felicitat alhora). Qui valori el fet de ser el primer producte en català del catàleg d’HBO.

No agradarà a: qui estigui fart de la situació, als aprensius emocionals i aquells que prefereixen hibernar fins que tot això hagi passat.

Enganxòmetre: 6

Nota: 7

Irene Solanich
Irene Solanich
Traductora, correctora i docent d’idiomes durant el dia i enamorada del gènere negre i del terror durant les hores lliures. Actualment compagina la feina i col·laboracions en diferents mitjans amb un programa de doctorat (en literatura negra) a la Universitat de Vic. Les seves hores lliures se sortegen entre a lectura, el cinema i l’escriptura.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents