Vides prematures

- Advertisement -

La vida és plena de decisions crucials que marquen un abans i un després a la trajectòria de qualsevol persona. Són moments inevitables, que determinen el rumb de cada persona en funció de les seves prioritats o, simplement, de la seva intuïció. Però la dificultat i la rellevància es multiplica quan aquestes decisions es presenten amb tan sols 15 anys d’edat. Aquesta és exactament la premissa de 9 Mesos, opera prima del director belga Guillaume Senez, que podem veure també en català, la qual se centra en una parella d’adolescents que s’enfronta a una sèrie de disjuntives massa adultes per a ells, començant –com si fos poc– per la de convertir-se en pares. La temàtica no és ni molt menys nova, però el film n’ofereix una mirada realista i flexible que desperta un interès notable, a la vegada que evita, amb encert, qualsevol efectisme dramàtic o voluntat alliçonadora.

- Advertisement -

Guillaume Senez aposta per una certa subversió de l’estructura narrativa, ja que 9 Mesos pràcticament no deixa espai per a preàmbuls abans de submergir els dos protagonistes en el conflicte que marcarà tota la història. D’aquesta manera, el nostre procés de coneixença de Maxime i Mélanie, i també de les persones que els rodegen, té lloc ja amb el condicionant de l’embaràs, i és evident que això canvia la forma amb què rebem la informació. Les dues famílies desestructurades, les aspiracions d’ell a futbolista professional, la respectiva forma d’encarar la vida… tot pren un sentit diferent davant la possibilitat que es converteixin en pares de forma tan prematura. És així, i sense que mai es percebi de forma forçada, com on 9 Mesos va plantejant les dificultats que apareixen al camí de la parella.

- Advertisement -

La pel·lícula relata tots els alts i baixos emocionals propis de l’expectativa de tenir un fill, però no oblida les actituds naturals de dos joves de 15 anys. Això es converteix en un còctel força difícil de gestionar, ja que en aquest cas el procés de maduresa que ha de dur a terme la parella no és tant una qüestió hormonal i progressiva, sinó pràcticament una obligació. D’aquí que 9 Mesos sigui una història plena d’errors, de dubtes i, sovint, d’inconsciència; i en realitat és això el que la fa versemblant. També es nota que darrera la càmera hi ha un director novell en procés de creixement: a vegades Guillaume Senez aguanta massa els plans i resol escenes amb enquadraments una mica estranys, i algunes transicions en l’evolució dels personatges resulten una mica brusques, però també s’ha de dir que sol demostrar un gran criteri a l’hora d’acostar-se (o allunyar-se) dels protagonistes.

És evident que la història reparteix el protagonisme entre els dos futurs pares, però a mesura que avança, és Maxime qui ocupa una posició preferent. La gratuïta traducció del títol com a 9 Mesos ho elimina per complet, però l’original, Keeper, té un doble sentit relacionat amb això: la funció de “guardià” que li toca exercir pel que fa a la criatura i també el seu somni de convertir-se en porter de futbol de primer nivell. La veracitat i expressivitat del personatge, juntament amb la bona feina del jove Kacey Mottet-Klein, fan que acabi sent el més càlid i proper, i que exemplifiqui molt bé el cúmul de preocupacions que ha d’afrontar. Hi contrasta el paper de Galatea Bellugi com a Mélanie, els fantasmes de la qual es van tornant cada vegada més introspectius.

Tant en el cas dels dos adolescents protagonistes, com també, i de forma no menys rellevant, dels adults que hi intervenen, 9 Mesos planteja un bon nombre de qüestions morals i de comportament que activen el paper de l’espectador. I aquí el més destacat és que el director Guillaume Senez sap evitar tot posicionament descarat, la qual cosa era força factible tenint en compte la temàtica. Però no, això no és Juno ni res per l’estil; és un drama europeu amb clares reminiscències al cinema dels germans Dardenne, i que per tant s’allunya de qualsevol interpretació, banalització o ideologia barata amb la qual se n’influenciï el missatge. És possible que no estiguem d’acord amb certes coses que hi passen, que vulguem retreure algun comportament dels personatges; és això el que busca 9 Mesos, que reflexionem sobre el que hi passa, i que la història tingui una continuïtat a la nostra ment, i segons el nostre parer.

Veredicte

El millor: el realisme i el respecte amb què tracta els personatges, fugint de qualsevol voluntat alliçonadora.

El pitjor: li falta una mica més de personalitat pròpia.

Nota: 7,5

- Advertisement -
Martí Aragonès
És Llicenciat en Comunicació Audiovisual, però sempre ha treballat en els sectors del periodisme i la comunicació corporativa. Tot i que Spielberg, Scorsese, Tarantino i companyia ja havien preparat el terreny previ, va ser durant els anys de carrera universitària quan va alimentar una cinefília que actualment ja és irreversible. També hi van ajudar els mesos que va passar com a venedor de DVDs a l'Fnac. Des de fa 10 anys, és editor del blog de cinema i sèries MAConfidential.com, i també ha col·laborat en altres mitjans online com a encarregat de la secció de cinema.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents