El sentit de l’humor romanès no fa l’efecte de casar gaire amb la personalitat mediterrània, però del que no hi ha dubte és que mitjançant el seu cinema poden tenir una envejable capacitat de riure-se’n d’ells mateixos de forma intel·ligent, i fins i tot amarga. I és així com una història tan llunyana en diversos sentits com la de El Tesoro pot arribar a esdevenir tan propera per a un espectador de qualsevol part. El director Corneliu Poromboiu sorprèn amb una pel·lícula de trama i base relativament simples, però amb un rerefons que va creixent de forma progressiva fins a arribar a mostrar-se en tot el seu esplendor durant el terç final del film. Una pel·lícula, doncs, força més intel·ligent del que sembla, i també més accessible al públic del que la seva naturalesa podria indicar.
La trama se centra en una surrealista missió de dos veïns que s’assabenten de la presència d’un tresor enterrat fa dècades al jardí d’una casa propietat d’un d’ells, i que, donades les seves necessitats econòmiques, hi acudeixen amb la intenció de desenterrar-lo. I ho fan de forma convençuda, sense plantejar-se en cap moment que el que duen a terme és més una bogeria que cap altra cosa. Si més no, així és com ho percebem nosaltres, sobretot durant la primera meitat de la història. L’humor absurd dels diàlegs i la impassibilitat amb què els personatges creen situacions del tot excèntriques i fins i tot un punt infantils, encara alimenten més aquesta percepció. No obstant això, aquesta distància entre la forma de veure-ho de l’espectador i la dels protagonistes és el que acaba utilitzant el director per fer-nos adonar de la veritable realitat de la situació.
El Tesoro funciona com aquelles persones que semblen estar fent mofa constantment, però que de fet es dediquen a envernissar un sentiment que per sota és força més seriós. I quan en som conscients, tot allò que fins llavors havia provocat rialles i un cert divertiment adquireix un caire força més amarg i preocupant. Per això la sensació que deixa la pel·lícula acaba sent entre còmica i llastimosa, i la veritat és que Corneliu Poromboiu aconsegueix fer aquesta transició i equilibri d’una forma molt fluïda i subtil. Això sí, de la mateixa manera que el film és conscient de la seva excentricitat durant la part inicial, també es mostra del tot contundent a l’hora de tancar el seu veritable missatge; amb una ironia i una mala llet que fins i tot deixen un punt de mala consciència.
I és que, darrere d’aquesta recerca del tresor un tant pintoresca, El Tesoro conté una història sobre la desesperació i sobre el somni d’una vida millor. El conte de Robin Hood que el pare protagonista llegeix al seu fill a l’inici del film té tot el sentit del món, ja que a una societat encara tan deutora del seu passat comunista com la de Romania, qualsevol oportunitat de sortir de les constants dificultats econòmiques és bona; encara que sigui mitjançant la simple il·lusió de desenterrar un tresor. El film és astut, sap crear esperances però també aixafar-nos-les davant la cara sense pietat; i el pitjor de tot és que, durant una escassa hora i mitja, ens posa a la pell d’unes persones que seguiran qualsevol llum que se’ls aparegui per sortir del seu túnel particular. Quan sona la cançó final –tan brillant com esfereïdora– acabem d’entendre les veritables intencions del que acaba sent una tragicomèdia en tota regla.
Així doncs, El Tesoro és una pel·lícula on, de la mateixa forma que ho fan els personatges, cal traspassar la superfície i anar cavant per a entendre que el que Poromboiu ens vol explicar realment. I el que descobrim és força més cruel i descoratjador que no pas l’aventurera recerca d’un tresor.
Veredicte
El millor: L’enginy amb què amaga les seves cartes i ens descol·loca constantment.
El pitjor: Un mínim estancament durant el tram central.
Nota: 7,5
