La primera adaptació de videojocs a la gran pantalla va complir, al 2018, 25 anys. Es tracta del film de Super Mario Bros (1993) i des d’aquell moment, el catàleg no ha fet més que augmentar de manera exponencial pel que fa a produccions de grans franquícies com Resident Evil o Tomb Raider.
L’estreta relació entre cinema i videojocs va més enllà de termes comercials, ja que en molts casos ha derivat una simbiosi de la qual es van alimentant els dos. Alguns jocs neixen amb la intenció de semblar films, mentre que d’altres s’inspiren directament del cinema clàssic, però sobretot l’avenç tecnològic ha influït de manera notòria i fent créixer la quantitat de produccions, en especial, als darrers anys. Les consoles volen oferir experiències interactives per simular al jugador que es troba immers en una pel·lícula, mentre que el cinema cerca històries de qualitat al món dels jocs per a dur-les a la gran pantalla i arribar a un públic més ampli.
La darrera experiència interactiva la va dur a terme Netflix amb el capítol Bandersnatch, en la qual l’espectador podria triar el camí a seguir del protagonista. La idea ha estat inspirada més aviat en uns llibres on pots triar l’aventura a seguir, però la execució i trama rendeix homenatge a l’art dels videojocs i als clàssics dels 80.
Molts consumidors de videojocs són cinèfils fins a la medul·la, ja que solen persones que gaudeixen de la cultura en tota plenitud. Ara bé, la facturació dels videojocs domina a la indústria cinematogràfica (venda d’entrades) i de música (tant en format digital com físic) des de fa més d’un lustre. I aquesta xifra no fa més que augmentar, fet que fa pensar els jocs no són una cosa per nens, és cultura i s’ha de tractar com una industria cultural més, ja que és una font de distracció, però també un art.
