En una època en ple empoderament femení no és d’estranyar que ens arribin films que retin homenatge a figures històriques que a través de diferents arts van lluitar per una posició justa i digne de la dona dins els cercles intel·lectuals. Des de figures històriques com la Maria Estuart, fins a dones científiques, com les que veiem a Hidden Figures o la Mary Shelley de Haifaa Al-Mansour estrenada ara fa un any, el cine ens està fent un bon repàs i una bona col·lecció de dones que cal evitar que caiguin en l’oblit.
Ara és el torn de Sidonie-Gabrielle Colette, novel·lista, periodista, guionista i artista de revistes i cabaret francesa. Es va fer realment famosa per la publicació de dues novel·les que van capgirar el París dels anys 20, Claudine i Gigi. Aquesta última ja havia estat portada al cine per Vincent Minneli l’any 1958. Tot i així, ara és el torn de poder endinsar-nos a la vida de l’autora, i aprofundir més en el personatge de Claudine que va crear, el qual no deixa de ser un reflex d’ella mateixa.
Tenim davant, doncs, un film que ens parla de l’empoderament femení d’una dona i de com el feminisme ja s’havia començat a gestar. Un film que posa força el dit a la llaga i que ens fa entrar dins el món aparentment lliure i revolucionari de l’autora. I dic aparentment, perquè el control del seu home hi és sempre present, però tant el guió, com la mateixa Colette els va costar de mostrar-ho. Ara bé, si bé tot això és cert i el director Wash Westmoreland ja ho volia plasmar expressament, no hem d’obviar molts d’altres temes que tracta el film, ja que si una cosa sap fer bé és gravar i explicar la història amb diferents capes.
Wash Westmoreland ja fa força temps que sembla haver trobat una línia de treball en els personatges femenins, tot i que aquest és el seu primer film en solitari. L’any 2014 ens presentava el drama Still Alice amb Julianne Moore al capdavant i al 2016, una sèrie anomenada Z: The Beginning of Everything amb Christina Ricci com a protagonista. I ara és el torn de la història de l’autora francesa amb Keira Knightley com a actriu principal.
Colette se’ns presenta amb una estructura narrativa més propera a la faula que no pas al relat històric, fet que li dona una profunditat psicologia i una riquesa textual diferent a la que podria haver tingut si s’hagués enfocat a l’estil documental biòpic i no pas com la història rica que ens mostra. És d’agrair aquesta mirada tendre i propera que el director, i molt especialment l’actriu, hi aporten, ja que ens permet entrar molt més en la intimitat de Colette. Una posada en escena simple, però alhora elegant i gens descuidada ajuda a entrar en aquest cercle que ens porta al món de l’autora.
Ara bé, si hi ha algun aspecte que cal remarcar per sobre de qualsevol altra cosa és ella, Keira Knightley. L’actriu britànica ens demostra una vegada més que sap desplegar una quantitat de matisos al·lucinants en les seves interpretacions. Crec que no quedaria agosarat afirmar que, almenys per a mi, és una de les actuacions més brillants que li he vist, i és que sap com fer-se seu el personatge, el paper i tota l’acció. Es menja la càmera cada cop que hi apareix (i és molt, perquè la història va íntegrament de l’autora a qui interpreta).
La manera com la bisexualitat de l’autora es tracta, en una època que era un fet escabrós i escandalós, és d’una senzillesa impecable, però alhora queda palès com la lluita per obtenir la felicitat passava pel que ella sentia i no per allò que se li imposava. Tendresa, senzillesa i domini en aquests aspectes, tant per part de guió com d’escenificació.
Veredicte
El millor: La interpretació de Keira Knightley i com de bé es manté al llarg de la trama
El pitjor: M’ha faltat veure una de les parts més interessants de la història de l’autora, que és la separació del seu marit Willy amb més detall i la vida que va portar després
Veredicte: 8
