Si hi ha una sèrie oportuna per veure durant aquests dies de confinament i bogeria mundial, aquesta és Utopia. La ficció de dues temporades escrita per Dennis Kelly es va estrenar al Regne Unit els anys 2013 i 2014 però ara mateix sembla feta expressament pels temps en els quals ens ha tocat viure. Al nostre país es pot veure sencera a Filmin. L’argument, resumit ràpidament, reuneix una colla aficionats a un còmic de segona fila (Utopia) que es troben a través d’un fòrum d’internet per parlar de la misteriosa novel·la gràfica. Ràpidament començaran a ser perseguits per professionals que busquen les darreres còpies d’aquesta obra i que estan disposats a matar si cal.
Està clar que més enllà de les pàgines del còmic hi ha alguna cosa que preocupa fins i tot als serveis secrets britànics i el mateix govern. Al voltant de tot això hi ha una gegant teoria de la conspiració que barreja una estranya grip russa de la que tothom parla i una dona que sembla tenir totes les respostes: Jessica Hyde. Quan aquesta es troba amb els fugitius fans de la novel·la gràfica, comença una aventura en forma de sèrie que barreja el thriller d’espies amb l’humor negríssim i ho complementa amb violència explícita i una colla de personatges icònics. A aquestes alçades son moltes les veus que parles d’Utopia com un sèrie de culte.
Els motius pels quals s’ha convertit en objecte de veneració són diversos i podríem afirmar sense equivocar-nos que estan tots justificats. El primer és un mosaic de protagonistes memorables encapçalats per Fiona O’Shaughnessy (Jessica Hyde) l’assassí a sou que els persegueix Neil Maskell (Arby). Però Utopia és molt generosa en carisma i si ens manté enganxats al llarg dels seus 12 capítols (6 i 6) és perquè tant la construcció de personatges com el guió són meticuloses obres d’orfebreria cinèfila. I qualsevol espectador que hagi vist la sèrie tindrà per sempre gravada a la retina la paleta de colors més interessant del panorama televisiu.
Els directors de fotografia Ole Bratt Birkeland (a la primera temporada) i Lol Crawley (a la segona) creen una autèntica obra d’art en cada pla de la sèrie. Els colors llampants, els paisatges, les simetries, els punts de fuga i la bellesa anàrquica de la violència (quan és necessària) marquen un abans i un després en una línia similar (però amb diferents tonalitats) als films de Wes Anderson. Trobar els elements cromàtics a cada escena és quasi tan entretingut com la pròpia trama. Ah, i un complement que no cal oblidar és la inquietant banda sonora, molt adient per tot el que s’explica. I per acabar-ho d’amanir tota la ficció està ennuvolada de nihilisme i una crítica social al capitalisme que tot ho corromp.
Amb tot, Utopia no és una sèrie recomanable per a tots els públics. L’argument és enrevessat i algunes la política de zero censura a la violència i l’humor irreverent poden tirar enrere espectadors sensibles. També hi ha algun personatge secundari que fa girs estranys de guió una mica forçats (sobretot a la 2a temporada) però el conjunt surt àmpliament victoriós. No us penedireu si li doneu una oportunitat.
Veredicte
Agradarà a: els amants del cinema d’espies i trames enrevessades i els seguidors de Tarantino.
No agradarà a: tots els que s’escandalitzen quan un cap explota per un tret a boca de canó i els que no tenen ganes de pensar quan miren una sèrie.
Enganxòmetre: 8
Nota: 9