Durant els dies de confinament, Netflix ens va premiar la paciència i perseverança amb una minisèrie que deixaria amants del cinema i de les sèries enganxats al sofà. La història de Unorthodox però encara ens va culpir més quan vam saber que partir d’un llibre de vivències personals i reals de l’autora. Unorthodox parteix de la història real de Deborah Feldman qui ho va recollir al seu llibre No ortodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots (2012) i que ara publica en català Columna (sota el paraigües d’Edicions 62) i amb el títol Unorthodox. L’escandalosa història de com vaig abandonar les meves arrels hassídiques i que ja es pot adquirir a les llibreries o per internet.
La Deborah, igual que l’Esty, la protagonista de la sèrie, es va criar a la comunitat hassídica Satmar a Williamsburg, a Brooklyn. Després que la seva mare fugís de la seva religió i del que havia estat la seva llar, ella es cria sota les estrictes normes de conducte que imposa el judaisme ultraortodox. Amb 17 anys es veu obligada a casar-se. La Deborah té moltes inquietuds i entre aquestes hi ha l’anglès, fet pel qual convens el seu marit per tal que li deixi estudiar d’amagat l’idioma (l’anglès està mal vist en la comunitat de Satmar en què sempre s’ha de fer servir el ídix). En canvi, l’Esty, paral·lelament, se li concedeix l’estudi de piano. La història fictícia de l’Esty és d’allò més semblant a la de la Deborah, i són molt pocs detalls com aquest de l’anglès i el piano que canvien. Als 19 anys la Deborah té un fill, en canvi, l’Esty es queda embarassada. Amb 23 anys, la Deborah té un accident de cotxe, i amb 19 anys a l’Esty li demanen el divorci. Aquests dos esdeveniments, un a la vida real i l’altre a la ficció fan que les dues noies prenguin la decisió de fugir de la religió, de la comunitat, del matrimoni i del país. El mateix any que fugen, la Deborah escriu les seves memòries que anys més tard Netflix adaptarà en forma d’Esty per tal que el públic pugui veure què és una comunitat ultraortodoxa i la lluita d’una dona per escapar-ne.
L’Esty és la Deborah i tant una com l’altra s’han hagut d’afrontar a moltíssimes coses per poder arribar on són ara. La sèrie ens fa partícips de la fugida de la jove des del primer moment i ens va portant enrere a la seva vida mitjançant flaixbacs. L’actriu israeliana, Shira Haas, interpreta la cerca de la llibertat de l’Esty. De mica en mica, la interpretació de Haas ens va endinsant en aquesta comunitat religiosa i veiem com ella firma un testament en forma de matrimoni. Un enllaç que l’obliga a ser mare de tants fills com pugui, a ser la dona del seu marit i a atendre’l amb allò que necessiti, a renunciar a qualsevol acte social fora de la comunitat i mai sense el permís del marit i a rebre classes de piano d’amagat perquè no està ben vist. L’opressió i la claustrofòbia exploten quan l’Esty té la necessitat d’abandonar tot aquell món, i Haas, amb la seva cara dolça, transmet un gran ventall d’emocions amb poques mirades: preocupació, remordiment, alliberament, despreocupació, passió i amor. L’Esty dels flaixbacs ens endinsa en un ambient ancorat al passat, caduc i que concep la feminitat amb termes pecaminosos. L’Esty del present ens mostra una dona alliberada i lliure però alhora indefensa i mancada de recursos. Shira Haas desplega totes les seves aptituds per crear un personatge d’allò més complex i l’encerta completament.
A l’Esty Shapiro l’acompanyen molts altres personatges, però en destaquen tres: la mare biològica, Leah Mandelbaum, resident a Berlín i cap a on l’Esty escapa, interpretada per Alex Reid; el marit, Yanky Shapiro, interpretat per Amit Rahav, el qual debuta a la interpretació en aquesta sèrie i el cosí d’en Yanky, en Moishe Lefkovitch, interpretat per Jeff Wilbusch, qui ajuda en Yanky a trobar l’Esty. En Yanky i en Moishe es llançaran a la cerca de l’Esty a Berlín, un Berlín que ella veu com una oportunitat de llibertat i que ells veuen amb els ulls del temor. Una por a estar exposats a ser marginals, a no estar a allà on se suposa que han d’estar. I és que de fet, la por clau és l’element al llarg de la sèrie. Tots ells busquen encaixar i ser feliços al món, alguns seguint les normes, altres buscant la llibertat amb allò que els agraden, però tots fugen de la por. És per això que l’Esty lluita; per la por a haver de tornar a enrere, i és per això que en Yanky la persegueix; per la por a la soledat, a la marginalitat. La sèrie és una oda a la llibertat, amb tots els ets i uts, i només cal agafar el plànol zenital quan ella es banya en un llac a Berlín, o l’última escena quan canta a cor què vols per entendre les ganes que ella té de poder volar. Són tots casos dos mostres de la llibertat que ella anhela en tot moment. És també digne de destacar l’alegria i el temor que es pot arribar expressar en les seqüències del casament ja que tant ell com ella saben que s’estan comprometent per sempre a un règim matrimonial molt estricte, però alhora saben que és el que s’espera d’ells, el seu pas a l’etapa adulta. Les imatges dels balls de celebració amb plans contrapicats, ara els homes i ara les dones, sembla que ja ens vulguin anticipar l’opressió d’aquest matrimoni.
El que fa que aquesta sèrie sigui diferent a altres que hem vist fins ara és la temàtica i el plantejament. És una sèrie en què prop del 50% dels diàlegs són en ídix, un idioma no gaire sovint representat als productes audiovisuals que solen arribar al nostra país, i per altra banda, l’exploració a una cultura que poques vegades s’ha retratat en sèries.
A més, si veieu la sèrie (4 capítols de 45 minuts cada un) feu l’esforç de veure el making off que Netflix també ha compartit d’una durada d’uns 20 minuts. Entre d’altres coses es pot gaudir de les dificultats tècniques per reproduir un barri novaiorquès a Berlín. Però, el que més interessant vaig trobar és quan es comenta el repte del ídix i de trobar gent disposada i, sobretot, preparada per assessorar o a parlar-lo en pantalla. Tot un repte que sens dubte la sèrie ha aconseguit superar.
Veredicte
El millor: moltes coses. La protagonista, els personatges, el ritme, les imatges, la càmera i, per sobre de tot, la història.
El pitjor: hi ha certs moments plantejats com un thriller en què la tensió no li fa gaire bé a la sèrie.
Nota: 9
