El món del cinema té pocs personatges tan influents i brillants com Martin Scorsese. Oblidat durant molts anys per l’Acadèmia de Hollywood, la seva visió i narrativa han perseverat fins avui en dia amb una capacitat única de combinar la vella escola amb la modernitat del segle XXI. No és casualitat. Scorsese és un dels referents més importants dels Easy Riders, Raging Bulls, la generació que va revolucionar i canviar Hollywood per sempre (i que menciono a la mínima oportunitat, ja ho sabeu) i sobre la que Peter Biskind va escriure el seu meravellós llibre utilitzant un dels primers films més mítics del director per donar una part del nom al títol del seu llibre i de rebot a tot el moviment. Nascut a Queens (Nova York) l’any 1942, la infància i adolescència de Scorsese van consistir a entrar al màxim de cinemes possibles i aprendre el setè art sense parar mentre vivia rodejat de figures mafioses, sindicalistes o working class de la postguerra. Quan el seu nom i el seu cinema van saltar a la fama, va saber sempre caminar molt bé entre un estil propi molt característic i amb temes recurrents i una espècie de reinvenció a cada nova etapa de la seva filmografia: així per exemple destaca per les seves obres sobre el món de la Màfia però també pels documentals musicals o els videoclips passant per pel·lícules de temàtica religiosa, per exemple. Scorsese és més eclèctic i canviant del que sembla (exceptuant un predomini de Nova York a les seves històries) però sempre mantenint-se fidel als seus principis cinematogràfics, per això s’ha adaptat tan bé als nous temps i els ha sobreviscut amb nota altíssima fins a aconseguir el tan desitjat Oscar. Rodejat de col·laboradors brillants i sobretot molt fidels, fins i tot domina un art tan preuat com el d’associar-se amb estrelles que confien a cegues en ell (De Niro a la primera època i DiCaprio a la segona, sobretot) just en la mateixa línia dels grans titans clàssics com Hitch amb James Stewart o Cary Grant, William Wyler amb Bette Davis o Olivia De Havilland o John Ford i l’incombustible Duke (AKA John Wayne). Exceptuant Spielberg amb Tom Hanks i Tarantino i tota la seva colla, pràcticament cap director té un poder tan bèstia sobre l’elecció dels repartiments. Scorsese rules.
La seva última pel·lícula s’ha convertit en el segon esdeveniment més esperat de l’any (a hores d’ara si no sabeu quin era el primer és que no em llegiu prou) en gran part perquè Scorsese torna a un dels seus temes preferits: la Màfia. No només això, The Irishman suposa el retorn per la porta gran després d’un periple irregular (Hugo, Silence) trencat per punts èpics com The Wolf of Wall Street. El director ha sabut crear un hype descomunal gràcies a la seva capacitat de captar repartiments espectaculars, en aquest cas torna a treballar amb De Niro i Joe Pesci (recuperat del seu retir voluntari) després de quasi 20 anys i afegint noms com Al Pacino, Harvey Keitel, Bobby Cannavale o Jesse Plemons i tot i que la història promet, només ho podria espatllar una de moment tècnica no massa clara (almenys pel que deixa entreveure el tràiler oficial) de rejoveniment d’alguns actors i que diuen les males llengües no ha deixat content ni al mateix Scorsese. La resposta aquest novembre.
Part del hype sobre The Irishman prové de la fascinació del director per les figures mafioses que van rodejar la seva infantesa i que va plasmar en diferents obres de la seva filmografia. Interpretades per De Niro i amb Pesci com a figura destacadíssima, d’entre elles i per sobre de totes destaca la seva millor pel·lícula, Goodfellas: un altre d’aquells exemples que demostra com d’enverinat pot arribar a ser el somni americà sobretot si s’aconsegueix per una via massa ràpida i amb mètodes poc legals. No només és una temàtica recurrent en Scorsese, en realitat exemplifica a la perfecció tots els films sobre la Cosa Nostra i l’ascens i caiguda de personatges (reals o no) que caminen entre equilibris i amistats massa fràgils. Dirigida l’any 1990, Goodfellas explica la història real d’un mafiós de Nova York durant més de tres dècades (Henry Hill) però també és una anàlisi sobre un determinat tipus d’amistats o interrelacions volàtils, plenes de camaraderia i al mateix temps de traïció i una altra bufetada a la cara del capitalisme més salvatge (no ens enganyem, en essència el capitalisme és una Màfia). Martin Scorsese hi va plasmar tota la seva essència, centrant-se en els personatges intermedis dels clans mafiosos i allunyant-se de l’opulència operística de Coppola a The Godfather per un estil molt més descarnat i violent (Goodfellas no deixa de ser una Mean Streets millorada i polida fins a la perfecció) i amb una narrativa vibrant i elèctrica.
L’elecció del càsting, com ja mencionava més amunt, sempre és molt important en les pel·lícules de director i aquí segurament més que en cap altra. Goodfellas és probablement un dels tres últims grans papers de Robert De Niro (els matisos i silencis conspiranoics i violents que li dona al personatge són inquietants) i sense cap mena de dubte el millor paper de la carrera de Ray Liotta i Joe Pesci (el taradíssim i violent Tommy DeVito). La gran tasca de direcció d’actors de Scorsese deixa molt joc a la improvisació i engrandeix les figures del seu tauler amb la presentació d’altres personatges encara que només siguin anecdòtics. Exemple d’això seria l’escena del principi on gràcies a un travelling es van introduint les figures i àlies del clan mafiós per acabar en el mític moment en què en Tommy li gasta la broma a Henry: no només ens defineix l’entramat o importància de l’organització amb la introducció dels noms i fins i tot esbossos de la seva personalitat, sinó que dibuixa el caràcter inestable del personatge interpretat per Pesci i crea una pauta de cara a la resta de la trama. Una història similar passa amb Karen i la seva família o Paulie i tots els seus homes de confiança en especial durant la seqüència de la boda o a les sessions de maquillatge: Scorsese no necessita donar una profunditat ni una durada molt gran a cada personatge, només cal que el posi en el tauler, li doni un nom i acaba enriquint als principals.
La metàfora del tauler no és casual. Scorsese és un director amb molta predisposició a donar protagonisme als espais que habita la seva càmera. La Nova York opressiva i malaltissa de Taxi Driver, la més salvatge i boja d’After Hours o el ring de boxa a Raging Bull demostren com el pols narratiu del director treballa i utilitza els escenaris i se’n serveix per donar una força singular als seus films. Goodfellas no és l’excepció. En especial per remarcar els llaços entre els personatges en interiors o com a metàfora de les vies ràpides que prenen per arribar allí on volen (el mític pla seqüència de Henry i Karen entrant al Copacabana) però paradoxalment per explicar també la pressió a la qual estan sotmesos en exteriors, sobretot a la segona meitat del film. I amb l’ajuda d’un dels seus col·laboradors més notables, Michael Balhaus, Scorsese tenyeix la pel·lícula de vermell cada vegada que la mort o la violència s’acosta o atrapa els personatges, sigui en filtres, il·luminació o colors (per exemple a la seqüència amb la qual comença la història) i emfatitza així la sensació de perill constant a la que s’enfronten els fràgils vincles que els uneixen. Precisament aquesta seqüència inicial il·lustra a la perfecció l’eina narrativa més important de la trama: el muntatge. No és la primera vegada que la col·laboració del director amb Thelma Schoonmaker acaba en meravella visual: Schoonmaker és una de les millors muntadores de la història i ha guanyat tres Oscar gràcies al seu treball en films de Scorsese, tot i que irònicament no a Goodfellas, el millor de la seva carrera. Es coneixen tan bé i confien tant l’un en l’altra que quasi podríem dir que l’editora és el director i a l’inrevés. Durant la primera part del film el muntatge utilitza elements tan complexos com la congelació d’imatges per remarcar cada pas de l’ascens dins de l’entramat de la Màfia i assaborint cada petita dosi d’informació, però el ritme canvia a partir del punt d’inflexió de l’escena del cotxe i el maleter (per això Scorsese ens la proposa al principi i després ens la recorda amb més informació a la meitat) de manera que deixa clar que a partir de llavors tot anirà a pitjor. Schoonmaker accelera el ritme en una caiguda frenètica de droga, paranoia i traïció i en una espiral fora de control que queda remarcada en seqüències com les de les execucions després del robatori, la mort d’en Tommy i sobretot tota l’escena de l’helicòpter. El toc mestre el posa Scorsese i la utilització de la perillosa veu en off. Per exemple, sense anar més lluny, un film tan recent com Ad Astra és la prova que demostra que utilitzar massa aquest recurs et pot deixar tocada tota la pel·lícula, però Scorsese farceix tota la trama amb la veu de Ray Liotta (i a vegades Lorraine Bracco) per el seu ascens i caiguda i fins i tot a voltes amb un to burleta aconsegueix que empatitzis amb tota la merda del personatge mentre va col·locant una banda sonora plena de cançons brutals (atenció que en alguna seqüència n’arriba a combinar quatre o cinc). Quan arribem al final, la revelació del perquè de la veu en off és demolidora i es fusiona amb un trencament de la quarta paret brillant. En altres paraules, recursos al servei de la història i no a l’inrevés. Hitchcock Seal of Approval.
Una de les veritats irrefutables que habiten al meu cor és que Goodfellas és la millor pel·lícula sobre la Màfia. La grandiositat de The Godfather és una altra obra mestra però hi ha quelcom en Scorsese que fa que el seu cinema sigui més que màgia, alguna cosa així com una lliçó magistral a cada fotograma i una cosa hipnòtica de la qual no pots apartar els ulls. No tota la seva filmografia és perfecta, però molta sí i la seva manera d’entendre el setè art és sempre un viatge al passat dels clàssics amb un toc d’autor modern. Per això estem esperant The Irishman en candeletes. Martin Scorsese, Uno di noi.
